Somni de llibertat

Enguany va ser la meva primera Diada. Vaig sortir de casa amb molta expectativa, doncs als anys anteriors vaig assabentar-me de les manifestacions d’aquesta data només a través d’internet.

Com que vaig creuar la ciutat de punta a punta per anar al Fòrum, on hi havia  la roda de premsa dels candidats del Junts pel Sí amb periodistes internacionals, vaig tenir l’oportunitat d’observar el moviment al carrer.

Des de ben d’hora, l’aire já era diferent al d’altres dies festius a Catalunya. Es respirava un somni de llibertat, palpable en l’expressió de molta gent. Famílies senceres, amb avis, nens petits i joves, que duien a passejar els colors de l’estelada, lluint-los  a la roba i accessoris.

Somni compartit per gent molt diversa.  Val a dir que era prou significativa la presència d’estrangers que viuen aqui, que també sortiren al carrer vestits amb els colors d’una Catalunya independent. A més de molts turistes allí presents, testimoniant en primera persona l’ambient del dia D.

Vaig poder comprovar personalment el que vaig llegir anys anteriors sobre les demonstracions de civisme de la gent que clama per un nou país. Enmig de tota aquella multitud no vaig veure ni un sol disturbi.

Per la tarda, ja en plena Meridiana, vaig haver d’encreuar l’escenari de l’apoteosi de la Via Lliure per arribar fins al carrer de Wellington, on hi havia el centre de premsa de l’ANC disponibilitzat per a periodistes internacionals. Allà era ple de persones de tota mena distribuint somriures. Amb les seves fletxes a a la mà i les esteledes a l’esquena, el seu esguard apuntava cap a un nou horizó.

Em vaig preguntar a mi mateixa perquè Espanya no permet que tota aquesta gent expressi la seva opinió a les urnes en un referendum oficialment consentit. Perquè no permet exercir plenament la democràcia?

Està més que clar que en aquesta terra hi ha um somni de llibertat, que no és cap broma, ni cap bogeria. Tampoc és una aspiració de quatre gats. Avui en dia no. És de més de centenars de milers de persones, és de debó! El que vaig veure als carrers de Barcelona és la voluntat pulsant d’un poble que vol fer la seva propria vida, decidir el seu propi camí. No dependre de les decisions que es prenguin des de Madrid.

Com a periodista, davant la negativa del govern espanyol de dialogar, em quedo pensant com serà després del 27-S, en cas que la marea independentista surti vencedora a les urnes. Com s’ho farà aquesta coalició del Junts pel Sí, previsiblement amb el recolzament tàctic de les CUP, per a tirar endavant el full de ruta? Es permetrà juridicament fer-ho? Obtindrà prou reconeixement internacional?

El que vaig escoltar d’Artur Mas, Raul Romeva i Oriol Junqueres a la roda de premsa és que el procés d’independència començarà i acabarà a les urnes. I que tot es farà democraticament, pacificament, sense afectar la tensió social ni incumplir les lleis.

És un desafiament molt gran, especialment si es pensa en el què hi ha a l’altre plat de la balança: el munt d’electors que votaran partits que no són a favor del procés.

Amb tot, crec que la gent de Catalunya té el dret d’expressar la seva voluntat votant sobre una questió tan importat com aquesta. Sóc només una observadora, però veig que no es pot aturar la voluntat d’un poble, ni menys encara impedir-lo de preguntar-se a si mateix el seu futur. Especialment si té un somni que ja és real.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *