La Forastera

Taíza Brito

Publicat el 13 de juny de 2015

Vida senzilla

Aquest diumenge passat vaig accedir a arxius fa temps emmagatzemats a la meva memòria. Tot va passar durant un recorregut amb la família a casa d’uns amics que viuen a Aiguafreda, passats els cingles de Bertí. Molts records de la infància van saltar de les caixes de la ment amb un efecte terapèutic, un cop que una tristesa sense fi m’acompanyava des de la mort del meu pare, a inicis de maig.

Els records de moments feliços viscuts amb ell i la meva mare al Brasil, van reduïr les cicatrius del dol. Vaig néixer a Petrolina, ciutat de l’interior de Pernambuco d’on és la meva familia. Però de seguida anarem a viure  a Taboão da Serra, a l’àrea metropolitana de São Paulo, on vaig passar-hi la infància, fins als vuit anys, amb els meus pares i germans. Després tornarem a Petrolina, on vaig estar-hi entre els nou i els disset anys. En aquestes ciutats varem viure només en cases, sempre envoltades de plantes, una de les passions del meu pare, a qui també li agradaven els animals.

A Aiguafreda em vaig trobar en una casa amb un enorme jardí, envoltada entre muntanyes, entre elles la de Cerdà, on nasqué l’urbanista que porta el mateix cognom i que es feu famós per la reforma urbanística de la Barcelona del segle XIX, amb la creació de l’actual barri de l’Eixample.

Aquelles muntanyes plenes de vegetació em dugueren el record de la casa Taboão da Serra, on vaig viure  la primera infància. La nostra casa era incrustada entre serralades amb molta vegetació.

M’agradava jugar sota un mandariner, on semblava que les hores no passaven. Allà també m’encantava passejar dins de la proprietat veïna, que pertanyia a l’església del barri, on falgueres, maduixeres i papallones cridaven la meva atenció.

A la casa d’Aiguafreda vaig veure un soterrani semblant al que hi havia a casa nostra a São Paulo. Els nostres amics l’utilitzen com a espai de jocs per als seus fills, de la mateixa manera que a mi em servia al Brasil. On jugava amb els nens dels nostres veïns.

Els nostres amics crien gallines, que a cada dia ponen ous, igual a les que criava el meu pare al jardí, a Petrolina, on també es feia càrrec d’un jardí amb arbres que donen fruites meravelloses com el coco, la guaiaba, el maracujà i la pinya, entre d’altres. Aqui vam aprofitar per donar de menjar als animals, junt amb els nens, en una satisfacció sense mida.

Abans de tornar a Barcelona vam fer un petit passeig per les afores del poble, on la vida camina sense pressa, i es pot admirar millor la natura de l’indret. Vam passejar entre la vegetació, recollint flors i plantes aromàtiques i medicinals. En l’ocasió, vaig poder tornar a sentir a la mà la picada coent de l’hortiga, que també és una planta present al Brasil. Ens varem endinsar en el bosc humid. Baixant per un caminet, vàrem anar a petar a una petita riera, que creuàrem facilment doncs el seu llit estava dissortadament ben sec. Els nens s’ho van pasar d’allò més bé llançant enormes pedres en una bassa estancada. Ja de tornada veiérem petits horts de patates al voltant de les primeres cases.

No cal dir que els nens es van quedar encantats i gaudiren de les descobertes fora de l’ambient diari tant contaminat d’internet. Molts cops oblidem de com la vida pot ser tan senzilla, com ho era per al meu pare.

Agraïda pels records estimats amics!



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per laforastera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent