Gent de Vilaweb… sou molt booona gent!!!

Poder fer part de la comunitat de Vilaweb, com a blocaire, és motiu de molt orgull per a mi. El periodisme exercit al diari digital per l’equip d’en Vicent Partal i l’Assumpció Maresma és digne de nota. Aquí, parlo com a periodista amb llarga experiència en diaris impressos, emissores de TV i ràdio, i assessoria de premsa política al Brasil.

Un dels punts més destacats és la modernitat d’aquest treball que va néixer fa 20 anys, ja aleshores avançant-se al seu temps. Fer només periodisme digital en aquella època no era una aposta per a quasevol. I encara no ho és avui dia, quan la majoria de les pàgines web de notícies són productes d’altres mitjans i al final acaven competint amb ells mateixos. El qual genera un clima d’inestabilitat en les redacions de tot arreu i el questionament de que la premsa escrita està amb els dies comptats.

Continua llegint

La poesia a les nostres vides: jardins, ocells, estrelles i molt més

Ocell: Crec que és millor que obris el ulls i fugis de la meva espatlla. Aprofita avui per a creuar extensions marines i encendre’t d’estrelles“.
 
El poema Música d’arpa, de Joan Brossa, grabat a la entrada dels jardins que duen el mateix nom de l’autor, a la muntanya de Montjuïc, va obrir dins del meu univers de forastera una finestra de grans descobertes aquest diumenge passat. I va jugar fort amb les meves emocions. Continua llegint

Que la força dels catalans ens acompanyi!

Al meu entendre, la llengua és el símbol més destacat de la identitat catalana. On el sentiment de pertinença s’expressa amb més força. El mateix sentiment que va evitar que la dinastia borbònica i els seguidors de Franco tinguessin èxit en l’intent d’extingir la llengua en els últims 300 anys. Una preciosa font de resistència. Veig això des de dins de casa meva.

Aquí, a excepció del meu marit, tots estem estudiant català. Els dos nens, a l’escola, i jo i el fill més gran, en unitats del Consorci per a la Normalització Lingüística. El nostre aprenentatge és una font d’orgull i emoció per al meu marit, que va patir els últims anys a la ciutat on viviem, on quasi no hi ha catalans.

Continua llegint