Entre tradicions, dolços i afectes
Al Brasil els dies festius de la Setmana Santa van de dijous a diumenge i per als catòlics hi ha les mateixes celebracions que arreu del món, começant dies abans en el diumenge de rams. És quan a les esglesies fan la benedicció de les fulles, normalment de palmeres. Al Divendres Sant és comú menjar bacallà i anar a la processó del Senhor Morto. Al Diumenge de Pasqua es regalen ous de xocolata, especialment als nens. I en molts llocs, aquests dies, hi ha representacions teatrals de la paixão de Cristo, amb una especial a Pernambuco, a Nova Jerusalém, amb actors i actrius famosos, que aconsegueixen reunir un gran públic vingut d’arreu del país.
Faig aquesta breu explicació per parlar una mica sobre la meva Setmana Santa a Catalunya. No ha estat la primera vegada que estava aqui per aquestes dates. Doncs al 2003, vaig tenir l’oportunitat de coincidir-hi. Peró, aquella vegada vaig fer un viatge a la Costa Brava i no em vaig immergir en les tradicions locals com enguany.
Amb els meus ulls de forastera, parlo de les coses que m’han cridat l’atenció. La primera és que les escoles fan vacances de dilluns a dilluns, després del Diumenge de Rams. Amb el cap de setmana anterior suma fins a deu dies lliures. Una festivitat tant llarga com el carnaval, al Brasil, no arriba a més de cinc dies festius.
Per aprofitar el temps lliure, hem elaborat algunes rutes d’excursions. Seguint el consell de la meva sogra, al primer dissabte varem anar a la fira de la Rambla Catalunya, on es venien palmes de totes les mides elaborades artesanalment i d’ornaments per penjar al collaret. Allà una de les venedores em digué que aquelles palmes les portarien a les esglésies a l’endemà, Diumenge de Rams, on serien beneïdes. Els colors de les cintes lligades a les palmes omplien la Rambla Catalunya i atragueren la mirada dels nens així com les petites figuretes, la majoria de dibuixos animats.
Al Divendres Sant varem acceptar la invitació d’una amiga brasilera per veure la processó promoguda per la confraria de la Macarena de Sevilla, que recorreria alguns carrers de Ciutat Vella, sortint de l’església de Sant Agustí. Una multitud de gent, molts d’ells turistes armats amb les càmeres dels mòbils, omplia les boreres dels carrers per veure passar el sèquit religiós.
A les 17h començà la processó. Trigà ben bé una hora per fer el primer tram pel carrer Hospital fins a les Rambles. D’allà seguiria cap al Pla de la Catedral i tornaria cap a les 23h al punt de sortida. La germandat fundada al 1965, avui dia és formada per unes 300 persones.
Em cridaren l’atenció els nazarenos amb els rostres coberts per caputxes, uns amb túniques negres i d’altres amb túniques verdes i blanques. I també les dones amb vestits negres tradicionals, a la sevillana, així com els cantes flamencos carregats de dolor i la sorprenent música fúnebre, a base de gaites i tambors. Al Brasil, les processons del Divendres Sant són acompanyades al carrer per la multitud al so només de tocs de campanes.
Em va semblar interessant aquesta mena de processó, portada a Catalunya pels immigrants andalusos al segle passat, com m’explicà el meu marit. Perquè no m’imaginava trobar-me amb una manifestació així a Barcelona, pel caràcter cosmopolita, urbà i internacional. Pensava que es fèia només als pobles. Ambtot he entès que a Catalunya existeix una barreja de cultures i tradicions que no es pot ignorar. I que la manifestació de fervor catòlic crida l’atenció de molta gent, com la meva amiga, que estava emocionada, i que feu algunes fotos per enviar a la seva família catòlica al Brasil.
El diumenge de Pasqua va pertànyer als nens, als avís i les tietes. Una part de la nostre família catalana va organitzar un dinar en una torre a Sant Cristòfol, al peu de Montserrat. En van fer una de grossa: una autèntica calçotada (a poble encara se’n troben de calçots per aquestes dates!), amb tot el que és permès: carn de vedella, de xai, de porc, botifarra negra i chistorra. N’hi havia per a donar i vendre. I per tots els gustos. Després, com és de rigor, regalar la mona i ous de xocolata, fent l’alegria dels més menuts.
Ademés de la companyia de tant bona gent, he apreciat el maravellós paisatge de la muntanya de Montserrat, encerclada per núvols, des del vessant del Bages. Tot un espectacle de la natura. El sol va ser generós. Jo, que pateixo amb el fred i que fins llavors no havia sentit pràcticament la presència de la primavera, em vaig estar tota l’estona al jardí, fins als últims raigs de sol. Mai a la meva vida havia sentit tant la falta de sol, després dels mesos de fred. Doncs, al lloc on he nascut, el sol surt tot l’any, amb temperatures mitjanes de 30 graus.
Al Dilluns de Pasqua, Dia de la Mona, els nens, una vegada més han estat els protagonistes, menjaren més pastís després de dinar, regalat pels avis, ademés de figuretes, ous i conills de xocolata. Aquests dies he menjat tant que sembla que m’he engreixat més d’un quilo. Però ha estat una experiència fascinant.
Estar lluny del teu país et dóna l’oportunitat de conèixer nous móns, però també sents molt la falta de la teva família d’origen. La meva està a l’altra banda de l’oceà. Mentrestant, l’acollida de la familia catalana i les descobertes daquests dies m’ajuden a disminuir l’anhel. I vivenciar l’experiència de descobrir d’aprop un món particular molt especial.