Una, dues, tres, quatre roses… i molt més

Ahir va ser un dia especial. Sant Jordi, flors, llibres, tradicions, cultura. Des del matí, quan vaig sortir al carrer per acompanyar els meus fills a l’escola, vaig percebre que el clima era un altre, diferent dels dies de cada dia. Molta gent anant i venint parades de roses i llibres per tot arreu, homes ben aviat portant flors per les seves dones.

No era la primera vagada que estava a Barcelona per Sant Jordi. Vaig estar aquí al 2003. Peró tenia una expectativa molt gran per aquest 2015, especialment perquè tinc una lectora especial, la meva sogra, que volia saber com narraria aquest dia aquí, al bloc La forastera. Continua llegint

Enmig de la primavera catalana

Ara és primavera i la temperatura comença a pujar. Finalment la meva ànima, després de dos mesos sense el sol sub-tropical, torna a gaudir dels raigs del caloret!. D’altra banda, pel que veig a les notícies, la temperatura també torna a enfilar-se en la política catalana. El proces sobiranista escalfa els motors amb la preparació de nou acte organizat per l’ANC per la Diada i els partits s’estan preparant per a les eleccions plebiscitàries del 27-S.

Sóc una mera obseradora i per això no m’atreveixo a posar la cullera en els assumptes de la política local-regional, nacional?. No obstant, sento una emoció similar a la d’estar rebent de nou els raigs del sol, pel fet de ser aquí en aquest moment tant important en la història de Catalunya.

Continua llegint

La por que ens volen imposar

La violència és un tema present en la meva vida professional (per sort, no en la personal!). Durant molts anys vaig ser editora d’una secció en un diari de Brasil, on els temes recurrents estaven relacionats amb casos de violència de tota mena. Pernambuco, on vaig néixer, és un dels estats amb més registres de violència del Brasil, malgrat que en els darrers anys el govern aconseguí reduir de forma notable els casos d’homicidis.

Ara, vivint a Barcelona, i escrivint articles com a corresponsal a l’estranger, m’enfronto a freqüents notícies sobre la situació dels gihadistes a Europa. Que estan promovent una onada de violència, encetada enguany a Paris i que sembla que no té aturador. I aquest assumpte serà el tema d’alguns dels reportatges que m’he proposat escriure.

Amb tot, confesso que aquest és un problema que em deixa amoïnada. I crec que aquest és un sentiment compartit amb molts dels estrangers que són aquí per turisme o per provar sort.

Continua llegint

Entre tradicions, dolços i afectes

Al Brasil els dies festius de la Setmana Santa van de dijous a diumenge i per als catòlics hi ha les mateixes celebracions que arreu del món, começant dies abans en el diumenge de rams. És quan a les esglesies fan la benedicció de les fulles, normalment de palmeres. Al Divendres Sant és comú menjar bacallà i anar a la processó del Senhor Morto. Al Diumenge de Pasqua es regalen ous de xocolata, especialment als nens. I en molts llocs, aquests dies, hi ha representacions teatrals de la paixão de Cristo, amb una especial a Pernambuco, a Nova Jerusalém, amb actors i actrius famosos, que aconsegueixen reunir un gran públic vingut d’arreu del país.

Faig aquesta breu explicació per parlar una mica sobre la meva Setmana Santa a Catalunya. No ha estat la primera vegada que estava aqui per aquestes dates. Doncs al 2003, vaig tenir l’oportunitat de coincidir-hi. Peró, aquella vegada vaig fer un viatge a la Costa Brava i no em vaig immergir en les tradicions locals com enguany. Continua llegint

Què mones que són les mones!

El proper diumenge el meu fill petit rebrà de la seva àvia la mona de Pasqua, ja que és la seva padrina. Com que té només dos anys encara no té ni idea del significat daquesta tradició. Però a l’escola bressol ja està tenint els primers contactes. Aquesta setmana ha portat un ou dur i l’ha pintat, per després poder utilizar-lo com a decoració a la seva petita mona, que portará a casa.

Ell ja ha provat el sabor de la mona feta, la setmana passada, pel seu germà que està a la primaria. Aquella era una mona més elaborada, amb una base de pa de pessic, revestida de pasta de xocolata i adornadeaamb plomalls, ous de xocolata i la figura d’un un pollet.

Després de menjar amb la felicitat pertinent als nens petits, va jugar amb el pollet a la taula durant una bona estona.

Al carrer també va tenir contacte (visual) amb les mones de Pasqua, exposades als aparadors de les fleques que aprofiten l’avinentesa per a vendre aquesta mena de pastissos de temporada. Va enfollir amb les figuretes dels dibuixos semblants els de la tele i cridar demanant per entrar a les botigues per comprar dolços.

A través dels meus fills he submergit de nou en l’univers de les tradicions catalanes, que m’estan servint per omplir el coneixement sobre la cultura d’aquest país on visc ara.

Cada vegada que passa això aprofito també per fer recerques. Així he descobert que la tradició de la mona està documentada almenys des del segle XV, tot i que hom sospita que es remunta a més antic. I que la forma i la composició d’aquest pastís ha variat molt amb el temps, feta inicialment a casa amb pasta de pa, i després, já al segle XX, passaren a ser decorades amb ous durs amb la closca pintada, un per cada any de l’infant a qui era lliurada.

En un article en la pàgina web de la revista Sapiens he vist que en alguns llocs el pastís tenia forma de ninot amb les cames esquifides i amb l’ou a la boca o al ventre, fet que alguns han interpretat com la supervivència d’un antic culte a la fecunditat.

També he vist com s’atribueixen molts orígens plausibles a aquest costum: de les ‘muníquies’, celebracions gregues dedicades a Artemísia; de les ‘pascorals’, festes que els pastors romans celebraven amb coques, o de la festa cèltica de Beltene —el primer de maig—, quan s’ofrenaven tortells rematats amb ous.

L’us d’ou a la mona també és relacionat al cristianisme, per ser símbol del naixement i a la fertilitat.

Etimològicament, les pistes ens porten a l’àrab antic, on per ‘mûna’ s’entenia un tribut d’arrendament de terres que es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs. D’aquesta llengua hauria passat al llatí, on l’ofrena prengué el nom de ‘monus’ (‘present’ o ‘ofrena’). En llatí, però, existeix també la paraula ‘munda’ (plural de mundum), mot amb què es coneixien les paneres ornades i plenes d’objectes, particularment coques i pastissos, que els romans ofrenaven a Ceres durant el mes d’abril.

A més de las informacions històriques, l’important per mi és estar experimentant i compartint a través d’aquests petits esdeveniments grans moments junt dels éssers que més m’estimo en aquest món.