Rara Avis tant vostrada

Començo a estudiar català presencialment al proper 7 de abril, a Barcelona, després de fer una prova de nivell. Ara mateix estic al nivell Elemental 2. Gairebé al mig, a l’equador, doncs existeixen els nivells Bàsic 1,2,3, Elemental 1,2,3, Intermedi 1,2,3 i Suficiència 1,2,3. Fins ara he estat estudiat només per internet, pel parlacat i sense tutor, abans d’arribar a la ciutat, ara fa dos mesos.

I perquè explico tot aixó? Per què crec que és important aprendre l’idioma d’on es viu. Per tot: entendre la seva gent, els seus sentiments, la seva identitat. I fer-me entendre.

Tot i l’esforç que hi dedico, un mur d’incomprensió s’interposa al meu camí. Cada cop que intento parlar amb la gent en català, la major part de les persones em respon en castellà. Al diumenge passat, per exemple, em trobava a l’ambulatori pediàtric de Sant Joan de Déu i fou interessant el que succeí en el diàleg amb la metgessa.

Tot i que el meu marit inicià la conversa en català, i la metgesa demostrà que el sabia parlar amb fluidesa, al veure la meva fisionomia, se’m dirigí en castellà, certament al pensar que era el mode de comunicació més efectiu per entablar conversa amb mí: una forastera(!)

Llavors vaig explicar-li el problema de salut del meu fill petit i que estavem a Barcelona des de feia poc temps… fins que em va tallar: “- No ho entenc (!) com és que parles català? Com pot ser? En només un més i mig?”. La pregunta va desencadenar una explicació de que ja venia estudiant català d’abans, que ja havia estat altres vegades a Barcelona i tal.

Tot i que la seva sorpresa podria revelar una admiració davant de la meva gesta, ella es comportava com si estigués davant d’un esser rar. Semblava que jo li havia aixafat la guitarra, com si ella, de fet, hagués preferit continuar la consulta amb la llengua amb què s’havia afigurat. Així, tot seguit, es disposà a examinar el meu fillet,  en un castellà ben afectuós…

Comparteixo aqui aquest episodi en un dels primers apunts d’aquest bloc “La Forastera“, on pretenc narrar les meves experiències a Catalunya i les meves desventures i reflexions a l’hora d’aprendre el català. Això sí, prometo ser fidel a la mirada d’una persona que no és d’aqui, sino de l’exterior.

Res millor que el punt de vista d’algú que és de fora i pretén integrar-se plenament en aquesta terra d’acollida, per a fer aflorar les paradoxes i contradiccions del sentit comú de la vida quotidiana tan vostrada.

Carmels i calçots: un diumenge dolç, divertit i ple d’ensenyaments

Publicat originalment al bloc Da Catalunha para o Mundo al 11/03/15

Qui és de Catalunya i viu a Barcelona deu estar acostumat amb les festes religioses o tradicionals de la ciutat i moltes vegades ni se n’adona daquests esdeveniments. Peró per qui és d’un altre país i està interessat en submergir en la cultura i aprendre l’idioma és una oportunitat d’or. Especialment si s’està en família i part daquesta família és catalana, com és el meu cas.

Brasilera, vivint a la ciutat comptal des de fa un més, aquest diumenge de març fou especial. A les 11h del matí vaig sentir un so que venia del carrer. Vaig mirar per la finestra i vaig veure un munt de gent que omplia les boreres per veure passar l’Orquestra Municipal de la Guàrdia Urbana Muntada. Començava aleshores el famós llençament de caramels de la festa de Sant Medir.

Rapidament varem baixar les escales amb els nens per unir-nos a la multitud que allà es congregava. Els meus tres fills, de 18, 8 i 2 anys, semblavam conéixer la festa des de sempre, encara que fos la seva primera vegada. Cridaven: Aqui!, aqui!, per demanar més dolços a la gent de les colles que els lleçaven desde dalt dels camions que passaven. El petit no sabia on mirar i agafava tot amb un enorme somriure a la cara. El de vuit anys anava i tornava fent una muntanya de caramels. El més gran semblava haver tornat a la infància.

Poc després va arribar el meu sogre i minuts més tard el meu marit duia un paraigua del revés per recollir més facilment els carmels que queien del cel.

Em vaig enterar de la història de Sant Medir la setmana passada, al llegir un apunt de la escola d’un dels meus fills. Deia que era un pagès que vivia cap a l’any 303 d.c. a la serra de Collserola, en l’actual terme de Sant Cugat del Vallès. I que va ser mort pels soldats romans per protegir el bisbe Sever de Barcelona de la persecució feta per Dioclecià als cristians.

Després de la pluja de dolços, vam anar a veure el partit del Barça a un restaurant prop de casa. L’equip de futbol encanta el meu fill gran. Una passió compartida amb el seu avi, amb qui va comentar totes les jugades.

Carmels i calcots1

Al final vam anar a dinar i gaudir d’un dels costums més populars de Catalunya: la calçotada. Organitzada per una associació del barri on vivim, a l’aire lliure, les taules van ocupar tot un carrer, tallat especialment per a l’esdeveniment.

Teniem molta expectativa. La llarga estona que passarem a la cua ens va fer créixer la curiositat. La meva sogra m’explicava com es serveixen els calçots, tal com surten de la graella, i com cal pelar-los i sucar-los amb la salsa romesco. I que les calçotades es solen fer des de finals de l’hivern fins al març o principis d’abril, oportunitat per gaudir dels primers raigs de sol que anuncien l’arribada de la primavera.

Un cop el menjar arribà a la taula, els ulls es tornaren cap a nosaltres, els iniciants. El meu fill de 8 anys va menjar dues vegades, però no li va agradar. El petit va menjar només la carn i les mongetes. A mi i al meu fill gran ens va agradar molt. Amb pitets i guants de plàstic, varem sucar els calçots amb la salsa, i cap a dins! Les mongetes, la botifarra, el pollastre i el pa foren actors secundaris en la festa, però imprescindibles per complementar el plat principal. Feia un sol molt bo, la gent omplia el carrer i tot plegat era molt divertit!

Després vaig buscar per internet més informació sobre els calçots. Es veu que l’origen d’aquest àpat està a la població de Valls, on a finals del segle XIX un pagès conegut amb el nom de Xat de Benaiges, va descobrir una forma especial de fer créixer la ceba blanca. Es plantava de forma que només quedés mig colgada i a mesura que creixia es procedia a tapar-la amb terra. Aquesta acció, que es coneix com a calçar, és la que dóna nom al calçot. I que tot i que a Valls i comarca la calçotada se celebra des de principis del segle XX, aquest àpat va començar a popularitzar-se a partir de mitjans del segle passat.

El dia no podria ser millor. Vaig descobrir moltes coses sobre tradicions catalanes d’un vegada i vaig aprendre una mica més la llengua. És curiós observar com la vida a Barcelona, la gran metròpoli, també està molt influenciada pels costums del camp.

Val a dir que, des de l’edat mitjana, es coneix Barcelona com a cap i casal del país, títol designat a la ciutat, per la seva importància respecte a la resta de Catalunya.

Crec ademés que és molt important aprendre l’idioma del lloc on visc ara, doncs la llengua d’un país té molt a veure amb la seva cultura, la seva història i la seva forma d’entendre i d’estar en el món.