Un altre blog

Anna Oliver Borràs

Dia drets lingüístics. Avancem.

Malgrat els 40 anys d’estatut que hem celebrat enguany, el desplegament normatiu en l’àmbit autonòmic amb rang de llei dona un resultat ben minso. La llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) que té quasi els mateixos anys, fou aprovada el 23 de novembre de 1.983, amb un govern de majoria absoluta del PSPV.

A hores d’ara i malgrat que tota aquella institució, persona o entitat preocupada pels drets lingüístics ha denunciat o informat del seu pobre desplegament normatiu o mancances, continua estàtica. I això que, hi hagué dues legislatures més de governs socialistes amb majoria absoluta.

Però eixa mateixa llei, en vint anys de govern de dreta, tampoc fou derogada. Sí que s’aprovaren decrets i resolucions per a dificultar la seua aplicació, però la norma continuà vigent.

Sent eix la realitat del nostre país, entitats, universitats i sindicats signaren el 2016 un acord perquè els drets lingüístics tingueren un impuls legal més enllà d’eixa llei i els àmbits que regula. Es buscava una seguretat jurídica, un reforç als nostres drets que ja existeixen des del moment de l’aprovació de l’estatut d’autonomia, i la mateixa LUEV, que obliga a l’administració a atendre’ns amb independència de quina siga la llengua oficial que emprem. Perquè cal recordar que no pot obligar-se a ningú a parlar una de les dues llengües.

Fruit d’eixe acord i tot el treball posterior, i després d’una legislatura sense resultats, en l’actual, els partits que governen en coalició aprovaren la llei de la Funció Pública. No fou senzill, sols cal atendre a què en 12 anys de govern en solitari i majoria absoluta i 4 més en coalició, no s’havia fet. Perquè la llei poguera promulgar-se, calgué incloure un condicionant: Per acreditar la competència lingüística, respectant el principi de proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència i les funcions corresponents – redactat conforme a la doctrina constitucional que obliga a establir eixa proporcionalitat – calia un reglament.

Per tant, la flamant Llei de la Funció Pública sense el corresponent reglament, no podria desplegar els seus efectes.

En eixe escenari i a portes d’unes eleccions és on ens trobàvem. No podem saber que hagués ocorregut a partir de maig, sols coneguem els antecedents: paràlisi o obstaculització al desplegament de la norma, probablement sense atrevir-se a derogar-la perquè tampoc caldria fer-ho si no hi havia un reglament que permetera la seua aplicació.

A hores d’ara, el text dels decrets que permetran l’aplicació de la llei no es coneixen, però s’han anunciat i la seua entrada en vigor també, abans acabe la legislatura.

Avancem, sense deixar de continuar treballant pels nostres drets. I sense oblidar que des de la promulgació de l’estatut, podem parlar valencià en tots els àmbits i exigir se’ns atenga. Ni la llei de la funció pública obligarà ningú a parlar valencià, ni a nosaltres se’ns pot obligar a parlar castellà.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de | s'ha etiquetat en per OBorrasAnna | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent