Lo Diable Gros

Podeu llegir l’entrevista que l’Ignasi Franch va fer per al setmanari “El Triangle” a Roger Palà amb motiu de la publicació de “Mots incendiartis” aquí o desplegant aquesta entrada.

Ignasi Franch. Foto: Ivan G. Costa

Portes anys guanyant-te la vida bàsicament amb el periodisme musical, però a ‘Mots incendiaris’ aquesta faceta és minoritària: hi predomina més la política.
Bé, un dels blocs en què està dividit el llibre és sobre música. No sé si és el més important o no, però té força gruix. El que passa és que a Enderrock també tinc espai per a l’opinió, però em dedico més a entrevistar i fer reportatges. I no era moment d’un llibre d’entrevistes. (Continua)

Tractin del tema que tractin, els articles projecten una visió del món, un compromís. Sobta aquest tarannà ara que domina el periodisme cultural amb tics publicitaris…
Per a mi és una cosa natural. Orwell deia que «periodisme és publicar quelcom que algú no vol que publiquis; tota la resta són relacions públiques». I penso que aquesta premissa és molt vàlida avui en dia. Potser és una mica suïcida en els temps que corren, però de moment he trobat editors prou còmplices amb els quals he pogut treballar així. I el futur qui sap com serà. Ara potser som en un dels pitjors moments dels mitjans de comunicació, però en un dels millors del periodisme. La precarització, la retallada de plantilles, ens fa perdre molt. Però també s’obren espais a Internet, amb eines com el micromecenatge. Tampoc no hi tinc una fe cega: no crec que les xarxes socials hagin de salvar la professió i segueixo pensant que els millors textos encara es fan a les redaccions.

Parles també de l’oportunitat que poden tenir les capçaleres independents ara que trontollen els grans grups mediàtics. Però les coses estan complicades…
Sí, avui en dia és difícil mantenir estructures professionals amb vocació crítica. Potser en un futur, quan coneguem més les potencialitats d’Internet, tindrem més facilitats. En tot cas, crec que, si t’interessa el bon periodisme, l’hauràs de pagar.

Alguns dels textos traspuen un cert respecte vers la pràctica d’escriure articles d’opinió…
Sí, per a mi això és important. Crec que és el gènere més complicat que existeix, que requereix documentar-se, usar dades i escriure bé. Encara que els faci per al meu bloc, els textos han de complir les mateixes normes que si es publiquessin en paper. Em temo que el gènere està banalitzat per personatges que escriuen al dictat de partits polítics, tertulians que es retroalimenten i són els mateixos arreu… Suposen un gran desprestigi. Per això molts dels meus articles, al final, no són opinió pura: són interpretacions que parteixen d’unes dades que poden ser poc conegudes, que trenquen tòpics…

Els textos estan ben bastits, lluny del funcionalisme de vegades desacurat de molta escriptura d’Internet. Ja eren així, els has revisat o has escollit els més treballats?
He fet una mica de curador de mi mateix, he tornat a redactar algunes cosetes, però són pràcticament idèntics. Molts procedeixen del bloc Al Darrera la Nevera. Però aquest mitjà segueix sent periodisme encara permeti més distensió, fins i tot camaraderia, en alguns moments.

A molts articles s’hi percep un cert punt de combativitat, de fer guerrilla periodística…
Aquest és el concepte. Hi ha pocs periodistes d’esquerres als grans mitjans, i encara menys que siguin independentistes i d’esquerres. En canvi, segons els estudis d’opinió, el grup social de progressistes que aposten per l’estat propi és el més important de Catalunya. Crec que hi ha un buit i l’hem d’anar omplint. Com no tenim un gran potencial econòmic, hem de ser guerrillers en la nostra activitat diària.

Dus temps defensant que l’independentisme hauria de ser quelcom més que economia, i que centrar-se en aquests punts facilita la instrumentalització per part de la dreta que s’ha acabat produint…
És un dels cavalls de batalla. L’esquerra independentista clàssica mai no havia vist la denúncia de l’espoli fiscal com a motor de la seva activitat. Durant els anys 90, ERC i altres partits van emprar aquesta qüestió com a arma contra els governs de CiU. Però no es va arribar a calibrar que és un discurs ens aboca als seus braços, perquè CiU s’hi mou molt bé en l’administració eterna de la queixa.

Espanya ens roba?
Recomano articles de Vicenç Navarro que demostren que el dèficit fiscal és una realitat sagnant, però trobo aberrant aquest lema. Espanya no es roba, els miners asturians no ens roben, els treballadors madrilenys no ens roben, ni els jornalers andalusos. En tot cas ens roba la burgesia catalana i espanyola. I, com a molt, l’estructura que ha creat aquesta burgesia, que és l’Estat Espanyol. A més, les demandes catalanes apareixen ara als mitjans estrangers. i decantar-ho tot cap a l’economia ens dóna menys credibilitat que si ho plantegem com el desig d’un poble que vol viure lliurement. El món ens dirà: “si és un problema de diners, arreglin-lo entre vostès”…

Quin model d’estat social es pot esperar d’una Catalunya independent si es construeix a partir d’aquest relat de qüestionament de redistribució de la riquesa?
A risc que se m’acusi de tirar aigua al vi, no tinc aquesta percepció que la independència sigui a prop. En tot cas, en el procés de construcció serà cabdal l’aritmètica parlamentaria d’aquell moment. I l’estat que en resulti s’acabarà assemblant més a Andorra o a Suècia. L’esquerra haurà de jugar un paper important, passi el que passi. Si Mas continua endavant, l’esquerra ha de fer de contrapès del model econòmic convergent. I si es produeix una marxa enrere, ha de prendre el relleu amb tota la legitimitat perquè s’haurà traït el poble. En tot cas, em preocupa tot el que està passant perquè em recorda molt a la Transició, a l’Assemblea de Catalunya: era un moviment de masses, volia ser transversal, però les seves demandes es van complir molt parcialment.

I el 15-M pot jugar un paper en tot això?
En un moment en que ens diuen que no hi ha alternatives, que no hi ha història, que hi hagi més gent que trenqui amb això és important. I crec que els dos grans moviments de masses de la Catalunya recent, sense menystenir la tradició comunista i el PSUC, han estat l’anarquisme de la CNT i l’independentisme. Al meu parer, fer confluir ambdues tradicions seria cabdal. Es poden retroalimentar d’una manera molt potent.

Cada cop sembles més interessat a donar veu als economistes crítics, a reivindicar que sí hi ha models alternatius. És un os dur de rossegar, el periodisme econòmic?
Normalment es planteja l’economia com una cosa inaccessible, quan el que hem de fer és explicar a la societat les coses complicades, perquè es puguin entendre.

I hi ha terminologies interessades, com la dels tecnòcrates. La mateixa paraula suggereix que hi ha una tècnica per administrar correctament els recursos públics…
Efectivament. També s’usa la paraula austeritat, positiva en la cultura cristiana, per vendre l’escanyament de l’Estat social i la destrucció de tot el que s’havia aconseguit. S’està lliurant una batalla ideològica claríssima, també una batalla de significacions. I estem perdent… relativament. Diguem que estem recuperant posicions.

T’has anat fent còmplice de gent dels moviments socials i de la música compromesa… En un dels primers articles dius: «Algun dia guanyarem». N’estàs segur?
Sí, jo crec que és qüestió de temps. N’estic cada vegada més convençut. Des que vaig començar a moure’m en aquests àmbits, cada vegada som més gent que treballa contra les desigualtats. Almenys jo ho percebo així. I hem de construir un relat que sigui entès per la societat, que vagi més enllà del nucli dels convençuts. Ja ho veurem. La història és una cosa molt llarga. Crec que en aquests moments el capital està fent una ofensiva molt dura. D’entrada, ens va agafar amb la guàrdia baixa. Però cal contraatacar. Potser ara estem dispersos, però algun dia hi haurà un govern de la Unió Europea que defensarà que pagar el deute és impossible, i s’hi negarà. Ja va passar a l’Amèrica Llatina dels anys 90.