30 de desembre de 2012
0 comentaris

Roger Palà a ‘Nació Digital’: “La CUP és el primer partit post-independentista”

(Entrevista al Roger Palà sobre el primer llibre de la nostra editorial, “Mots incendiaris” a Nació Digital. La foto és de l’Albert Alemany)

D’Internet al paper. I no pas un paper qualsevol: el primer llibre de l’editorial Lo Diable Gros. El periodista Roger Palà, especialitzat en periodisme musical a la revista Enderrock, també és una de les ànimes del setmanari alternatiu La Directa i de l’Anuari Mèdia.cat del Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), així com opinador de Nació Digital. En base a aquesta personalitat tan inquieta, ha publicat el llibre igualment polièdric Mots incendiaris. Recull d’articles (2007-2011), en què reflexiona tant sobre els moviments socials com l’independentisme d’esquerres, el panorama musical actual o l’ofici de periodista. (Continua)

Com és que decidiu publicar en paper tot un seguit d’articles majoritàriament publicats ja a la web?

Personalment, visc el paper i Internet com camins d’anada i tornada, camins que he anat recorrent des de sempre. Sempre m’he mogut en l’àmbit de les revistes, des d’El Triangle a La Directa i l’Enderrock… Paral·lelament, fa temps que actualitzo el blog. És a dir, visc tant el viatge paper-Internet, com el viatge Internet-paper, com una cosa quotidiana. Sí que és cert que, al principi, dubtava que textos que ja havien tingut la seva vida a la xarxa, després poguessin tenir una segona vida al paper… Però un cop els he vist impresos, m’he adonat que sí, perquè adquireixen una visió més global, i fins i tot auguro que això anirà passant progressivament. Per exemple, JotDown és un digital que un cop l’any edita un paper, o l’Enderrock.cat és un diari digital que, un cop al mes, et permet l’aprofundiment en paper. Tot plegat es combina, i no és excloent, no hi veig una contradicció. És a dir, Internet no matarà el paper, però sí que aquest s’haurà de reformular molt.

Reflexionant sobre el periodisme, apunteu a la mort de l’empresa periodística…. Què queda, doncs?

Es parla molt de la crisi del periodisme, però el que vivim és una crisi del model empresarial que ha sustentat el periodisme, el d’unes empreses que feien diners venent informació, i uns periodistes que produïen informació per a aquestes empreses. Ara, aquestes empreses han deixat de fer diners amb el periodisme, i el fan amb d’altres productes, com vaixelles de cuina o DVD’s, o ja no en fan. Tot aquest procés de canvi, qui l’està patint és el periodista de base, i en canvi veiem com sí que continua al capdavant la gent que ens ha conduït a aquest model. El cas de Juan Luís Cebrián, director d’El País, és simptomàtic: el seu sou d’un any equival a tot l’ERO de retallada que ha aplicat el diari. Això fa que neixin projectes de periodisme crític, alternatiu…, que encara són precaris, incipients i difícils de mantenir, però opino que tendirem a un producte informatiu que, si el vols, l’hauràs de pagar. Serà com consumir fast-food o una dieta equilibrada: potser haurem de pagar una mica més per alimentar-nos millor.

L’espai comunicatiu català té prou gruix poblacional per sustentar projectes “equilibrats” i, per definició, més cars?

Tot el que s’ha estat fent en els últims anys, no funciona, el producte periodístic no ha estat la prioritat. Llavors, potser podem provar de fer coses diferents, retornar cap al periodisme i veure què passa… I a un periodisme especialitzat, el que ara s’anomenen els nínxols de mercat. L’Enderrock, per exemple, va clarament dirigit a la gent interessada en la música del país, però la nostra estructura haurà de poder mantenir un producte informatiu d’acord amb el nostre mercat.

Fer periodisme per a un públic molt concret, que és alhora protagonista de les informacions i consumidor del producte, vicia el mitjà?

Això sempre ha passat, aquesta és la gran dificultat. Però és la nostra feina, no podem defugir-la… La informació local, és de les més difícils de fer, si es fa ben feta, perquè implica que et trobaràs el regidor tal, o el botiguer qual. És a dir, és fàcil criticar la General Motors o Monsanto, però el regidor d’Urbanisme del teu poble…

Part del llibre també reflexiona sobre política, des d’un punt de vista independentista. Durant l’eclosió del 15M, us vau significar com un defensor del moviment dels indignats. Com creieu que ha acabat, tot plegat?

El moviment dels indignats no deixa de ser la continuïtat de moviments anteriors que ja existien, existeixen i existiran, però que va aconseguir posar sobre la taula una sèrie de necessitats que els mitjans de comunicació no havien sabut llegir fins llavors. El partit que ha acabat bevent d’aquell estat d’opinió, bàsicament ha estat la CUP, perquè és qui ha incorporat de forma més clara el tercer eix, més enllà del nacional i social: una aposta nítida per la radicalitat democràtica, per reomplir de continguts la democràcia, per aquell “no ens representen” -un lema fins i tot injust, de tan generalista com és-… La CUP, amb una campanya marcadament social, ha esdevingut el primer partit post-independentista de la història de Catalunya, en tant que ja dóna la qüestió nacional per assumida. Paral·lelament, ha sabut transformar en vots independentistes un ampli aspecte anti-capitalista o llibertari, que fins ara havia recelat de l’independentisme.

Ciutadans també ha begut del 15M?

Sí que recull un anhel anti-stablishment, però atribueixo el seu ascens més aviat a la concentració del vot espanyolista, que és lògic que s’hagi produït. Un vot espanyolista que, en d’altres ocasions, hauria votat PP o PSC, però que ara s’ha decantat per Albert Rivera. En tot cas, és evident que fa falta un anàlisi post-electoral per veure on s’ha votat C’s, i fa falta periodisme sobre C’s que vagi més enllà dels apriorismes.

El periodisme català ha fallat a l’hora d’informar sobre C’s?

Des de mitjans catalans, sovintegen visions no diré apriorístiques, però sí entre la condescendència i l’enfrontament obert. Sovint se’ls tracta sense donar-los importància, o amb un punt de menyspreu. Si Catalunya esdevé un Estat, els votants de C’s seguiran vivint aquí, i no podem no informar-ne.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!