Carles Marquès - SERÉ BREU

Si us agraden aquests textos, podeu comprar el meu llibre 'Capbreu. 322 microrelats' a Amazon.com

1 de desembre de 2013
0 comentaris

Maquillatge

Obra de teatre no estrenada, sobre el món de la televisió i la teleporqueria. Volia que fos una mena de La ronda, d’Arthur Schnitzler, però canviant una malaltia del segle dinou, la sífilis, per una altra del segle vint-vint-i-ú, que no sé com anomenar, però que segur que afecta el cervell. De tota manera, no la jutjo: només l’explico, o la transmeto. Aquesta obra la penjo sencera; espero que us interessi.

MAQUILLATGE

Carles Marquès

 

Personatges: Maquillador/a, NICO

Perruquer/a, TONI

Encarregat/da de vestuari, GABI

(Aquests tres personatges poden ser interpretats per homes o per dones)

Presentador de televisió estrella, ALFRED

Productor del programa, DANIEL

Exdona del presentador, EVA

Guionista i amant, PAULA

Guionista, ROBERT

Becària, SARA

Directora del programa i examant, OLGA

Entrevistada i examant, ANDREA

Entrevistada, LAURA

Cantant, MAX

Col·laborador, SAMUEL

Aspirant a presentadora, EMMA

Fan del presentador, MABEL

INICI

 

Tota l’obra passa en la sala de maquillatge d’uns estudis de televisió: una cadira giratòria encarada a un gran mirall, algunes cadires més, i un sofà. Objectes de maquillatge i perruqueria. Armari amb roba. Una sola porta. Les escenes en què apareixen només les tres persones de maquillatge, perruqueria i vestuari es desenvolupen a mitja llum, o amb una il·luminació grogosa. Quan hi apareixen els altres personatges, la llum és més intensa.

 

Entren Gabi, Nico i Toni. A l’escenari hi ha una trapa oberta. Si no hi ha cap trapa en el teatre on es representi l’obra, els personatges podrien mirar cap a la vora de l’escenari, com si hi estiguessin veient un forat.

TONI. Què hi fa, aquesta trapa oberta? Algú encara es farà mal.

GABI. Per què hi ha una trapa, en una sala de maquillatge?

NICO. És que aquests estudis de televisió abans eren un teatre.

TONI. I ara la platea és el plató.

GABI. (Mirant el forat) I aquí a sota què hi ha?

NICO. Res, deixa-ho estar. Afanyem-nos, que l’hem de maquillar.

TONI. I pentinar.

GABI. I vestir.

ALFRED

La trapa, si n’hi ha, ja és tancada. Entra Alfred.

ALFRED. Per què em mireu així? Vinga, ràpid, abans que vingui tothom.

(S’asseu en una de les cadires, de cara al mirall. Nico li posa una bata blanca de perruqueria, o un gran pentinador, que durà gairebé tota l’obra)

Estic mort. Quin merder, a dalt. Aquí és l’únic lloc on em trobo a recer. Com a casa. (Nico el comença a maquillar) No em pintis gaire blanc, que semblo un pallasso. O que no estigui bé de salut. I avui he de aparentar que estic en forma, he de remuntar. Deu temporades de liderat d’audiència i ara… Heu vist les audiències d’ahir, vosaltres que ho sabeu sempre tot?

NICO. No, no. No he vist res.

TONI. No, jo tampoc.

ALFRED. No, o no me les voleu dir? Sí que dec estar malament. El malparit del Daniel no me les va voler ensenyar. Estàs cansat, Alfred. Demà en parlarem. Demà és avui. I avui pot ser l’últim dia. (Es mira al mirall) Massa blanc, fes-me més saludable. Què us passa, que esteu tan callats? Collons, que m’agrada venir aquí perquè em feu riure.

GABI. Què vols que ens passi? Tots tenim dies. Com la voldràs, la camisa?

ALFRED. Jo què sé, m’és igual. Animada, que em faci jove.

GABI. Aquesta et sembla bé? Qui tens avui, Alfred?

ALFRED. Per què m’ho pregunteu? Els de sempre, els que volen el Daniel, i l’Olga. Els monstres de la barraca de fira de cada dia: el Max, el Samuel…

NICO. I l’Andrea.

ALFRED. Sí, i l’Andrea… Deixa-ho estar, hi ha coses que no tenen solució.

(Nico deixa de maquillar-lo, i Toni s’hi acosta per pentinar-lo)

TONI. Guanyarà aquest cop les eleccions, l’Andrea?

ALFRED. N’és ben capaç, aconsegueix tot el que vol. Ai, no tan fort, que em fas mal. Així, suau. Sí, sí, així. Que bé. Explica’m un acudit, Toni.

TONI. No en tinc cap de nou. Els últims te’ls vaig explicar ahir.

ALFRED. També em feu la santíssima, vosaltres?  Només em faltava això.

TONI. Està bé, aquest ja te’l vaig dir un cop, però fa molt de temps…

ALFRED. No, és igual, si no en tens ganes. Era per alegrar una mica el dia.

(Gabi plora. Alfred no veu què fa, però nota que passa alguna cosa)

ALFRED. Què, què?

TONI. Ja estàs, i no es nota gens que et tenyeixes el cabell.

ALFRED. Cabró. Ara m’has fet riure.

NICO. D’això… Gabi t’ha deixat la camisa aquí. Anem a sopar, vols res?

ALFRED. No puc menjar. Els nervis. Per què no us quedeu una estona?

GABI. No pot ser.

Toni, Nico i Gabi passen per davant d’Alfred i surten, i ell  s’acomoda a la cadira i tira el cap enrere, tancant els ulls.
DANIEL

Alfred s’està una estona en aquesta postura, amb la bata posada i la cadira girada cap un dels costats de l’escenari. Entra Daniel  que, tot i que el veu, dubta uns instants i  se li gira d’esquena, per tornar a sortir.

ALFRED. Daniel.

(Daniel s’atura i es gira)

ALFRED. T’he espantat, perdona. Venies a parlar amb mi? Que complidor.

DANIEL. Sí, però m’ha semblat…

ALFRED. Que dormia. Deu ser això. No tinguis por, ja sé què vols.

DANIEL. No ho crec.

ALFRED. Em despatxes avui mateix, o esperaràs a la setmana que ve?

DANIEL. És que les audiències són molt dolentes.

ALFRED. Molts dolentes són! Però deus parlar de les xifres… Me les has portades? Quants punts de share he perdut? Ara que ho pots saber tot minut a minut, i a mi m’ho amagues.

DANIEL. Era per evitar-te la pressió. Lamento que tot hagi petat d’aquesta manera. Però no en culpis les audiències.

ALFRED. No? És culpa meva, que m’he tornat una merda de la nit al dia?

DANIEL. Si et poses així, marxo. Sóc jo qui hauria d’estar emprenyat.

ALFRED. Perdona.

DANIEL. Ets un mentider. Sempre vas explicant a tothom que jo i l’Olga…

ALFRED. L’Olga i jo…

DANIEL. … que l’Olga i tu, collons, que l’Olga i jo decidim els convidats. I no és cert. Fas el que et sembla, portes els teus amiguets, i amiguetes, i els freakies que vols…

ALFRED. Fins fa poc no et semblava malament. Mentre et feia guanyar calers… I mai he dit que no als teus compromisos, les teves putes motos.

DANIEL. No em vulguis girar el cervell, Alfred, aquest cop no. Saps prou bé perquè has acabat com has acabat. No val tot, no val tot. Aquesta publicitat que et fa guanyar milions té una ètica…

ALFRED. Ètica, però de què cony em parles? Si els és igual de què parlem, mentre surtin al programa més vist, al costat del rei de la nit. A La Tele.

DANIEL. Prou saps de què et parlo. No havíem d’haver convidat els hooligans. No es pot donar veu a la violència.

ALFRED. Això només és un eslògan, que et vols presentar a les eleccions?

DANIEL. Alfred, em sap molt de greu, però veig que no em vols escoltar. Esperaré que et calmis i t’enviaré l’Emma, que et substituirà des de demà. Explica-li tot el que ha de saber, i avui t’acomiadaràs dels espectadors.

ALFRED. Que ràpid que m’enganyes amb una altra. Repensa-t’ho, ens en sortirem, sempre ho hem fet. Això dels violents era necessari, són un tema d’actualitat, cada dia n’hi ha més…

DANIEL. I si els fem propaganda, encara més n’hi haurà.

ALFRED. Però què dius? Tu i jo ens vendríem l’ànima al diable per entrevistar qui faci falta.

DANIEL. Alfred, Alfred, és massa tard. Tothom vol el teu cap…

ALFRED. Tothom, qui és tothom? Tu també?

DANIEL. Sí, jo també, estàs acabat. (L’assenyala amb el dit, passa per davant d’ell i surt sense dir res més. Alfred crida a la porta tancada).

ALFRED. I com ho faràs? Hi ha altres cadenes, ho saps, no?

Alfred es torna a estirar enrere, amb la mirada fixa al sostre.

EVA

Entra Eva, que va directament cap a Alfred, sense dubtes.

ALFRED. Eva, la primera dona! És clar, després de la serp…

EVA. Com estàs, amor?

ALFRED. Ex, examor. Ballem?

(Ballen uns segons, sense música)

EVA. Com el dia del nostre casament.

ALFRED. Sí, però avui semblo jo la núvia. (assenyalant-se la bata)

EVA. Oh, com altres vegades.

(Alfred l’empeny, allunyant-lo d’ella)

ALFRED. Saps què he sabut?

EVA. Què? Mira que ets portera.

ALFRED. Que em fan fora.

EVA. Així ja no ens veurem mai més.

ALFRED. No sembla que et sorprengui gaire. Ni que et faci pena.

EVA. M’ho imaginava. Ho he llegit al teu horòscop. Té, te l’he retallat: “possibles complicacions amb persones del seu mitjà laboral. Tampoc és un bon moment per a entrevistes importants.”

ALFRED. No és amic teu, el que escriu els horòscops del diari? El David. Li has dictat? Per què has vingut, per parlar-me del horòscop?

EVA. Jo treballo aquí.

ALFRED. Sí, gràcies a mi. Però ni de casats no venies gaire a maquillatge.

EVA. Sempre m’has agradat més sense pintar. I he de parlar amb tu.

ALFRED. De què? L’advocat, la pensió, el nen, són temes tancats.

EVA. Amb tu, tots els temes són tancats. Però jo no vull que sigui així: m’han convençut que he de parlar del que ens va passar, de la nostra relació… saps què vull dir: en públic, a altra gent… la gent ho ha de saber.

ALFRED. Ha de saber, què ha de saber?

EVA. Ets un personatge públic, no pots amagar la veritat, i jo vull que se sàpiga. Ho he de fer si no vull parar boja, el David m’ho aconsellat.

ALFRED. El David? Que és psicòleg potser, a part d’astròleg?

EVA. Sí, de formació és psicòleg. Però no m’ha fet decidir ell, sinó tu.

ALFRED. Jo?

EVA. Sí, tu, i totes aquestes persones que entrevistes, i que expliquen que s’han separat d’un famós, que són de Mart, o que el seu fill s’ha tornat gai, o gaia, o que han escanyat el periquito perquè una veu els ho ha manat…

ALFRED. Per l’amor de Déu, Eva. Tota aquesta gent és boja, i tu i jo sempre ens n’hem enfotut. Només diuen el que diuen per diners.

EVA. Exacte. Jo també ho faré només per diners. I pel desconsol, és clar.

ALFRED. Eva, no m’ho pots fer, això, què pretens, enfonsar-me?

EVA. Ui, més encara seria difícil. Vull destrossar-te, fer-te desaparèixer, com tu has fet amb mi, i en el lloc, i en el programa, que et fa més mal.

ALFRED. Vols dir què…

EVA. Sí, que ensenyaré les teves vergonyes en el programa que tu mateix presentaves fins avui amb tanta professionalitat. No et queixis, és una exclusiva per aquesta casa. I potser n’escriuré un llibre. És idea de l’Emma.

ALFRED. L’Emma.

EVA. Sí. La veritat és que hi haurem d’afegir algun element truculent, la teva història és tan previsible… No ven gens. I tot, estimat, per quartos. Que no t’agraden tant a tu? Me’n vaig, he de posar-me en el paper de dona sola i trista… Adéu, estimat, un petó.

Eva passa per davant d’Alfred, li tira un petó amb la mà, però gairebé com si li tirés una bomba de mà, i surt. Alfred cau, derrotat, a la cadira.

PAULA

Entra Paula. S’acosta a Alfred, que ha quedat mig estirat, com adormit. Ella se li acosta més, com per comprovar si respira. Aleshores, ell l’agafa d’una revolada, se l’asseu a la falda, i  es comença a remoure, com si estigués copulant amb ella.

PAULA. Brut, deixa’m. (Ell afluixa una mica, però no la deixa estar)

ALFRED. Que és broma, tonta, que aquí a la tele res no és veritat. Que no va ser la primera cosa que et vaig ensenyar? Bé, la segona cosa…

PAULA. Si fessis el mateix en pantalla, seria un pic d’audiència. A la gent li agraden les bromes sexuals. Però ho hauries de fer amb una dona famosa. Amb l’Andrea, per exemple, però no tindries prou ovaris, ni ella voldria.

ALFRED. Tot depèn del preu.

PAULA. Com pots dir això d’una examant? (Se’n separa amb força)

ALFRED. Oh, perquè ho dic a l’amant actual.

PAULA. No sé per què et suporto.

ALFRED. Perquè soc el millor, en tot. I tu també ets la millor, perquè et vaig seleccionar jo. Ja vaig veure a l’entrevista de treball que valies molt.

PAULA. Què volies que digués? Necessitava feina, hauria dit que era capaç d’anar a buscar els convidats en un cau de rates perquè m’agaféssiu.

ALFRED. I ara els busques en llocs molt pitjors. He marxat a mitja reunió: l’Olga t’ha dit quines bestioles tenim avui? Les d’ahir eren una merda…

PAULA. Però si els vas aprovar tu, els convidats d’ahir.

ALFRED. Doncs no els devies dir que fotessin prou canya.

PAULA. Alfred, per què t’hi esforces tant?

ALFRED. Faig la meva feina, com tu hauries de fer la teva.

PAULA. Però, per què, si tothom sap que ja t’han fotut al carrer?

ALFRED. I tu, per què et dignes a parlar amb un condemnat? Busca’t una altra feina, i una altra parella, que encara se t’encomanarà alguna cosa.

PAULA. Per què et fas mal així?

ALFRED. Jo ja estic acabat. Però tu, què hi fas aquí? Com has pogut caure tan baix, i tan aviat? Marxa, ara que ets a temps de fer alguna cosa millor.

PAULA. I tu? Ets un bon periodista, una persona culta, preparada…

ALFRED. Com tu… és el que em sabria més greu, arrossegar-te…

PAULA. Ja no ets a temps de salvar-me, no creus? Ho havies d’haver pensat a l’entrevista de treball. Ja us he portat frivolitats, monstres, bojos…

ALFRED. Són habilitats professionals que em deus. Plega, fes-ho per mi.

PAULA. Amb tantes persones que surten plorant al programa, i que cobren per fer-ho, ja no sé si puc creure en tu, ni en ningú… ja només sé fer això.

ALFRED. Ho sento.

PAULA. M’has anul·lat, m’has convertit en un bonsai. T’estimo, però estic contenta de no veure’t per aquí. Veus, ja parlo com una qualsevol de les que vénen a donar el seu testimoni.

ALFRED. Paula, jo…

PAULA. Et vull veure caigut fins al fons. Si no vols salvar-te, jo tampoc.

ALFRED. Però què és això, un complot per acabar amb la meva vida?

PAULA. No siguis melodramàtic, sembles Lady Di. Però podria ser… reconeix que series el convidat ideal: els últims moments d’un presentador estrella abans que el matin. Ara ho proposaré a l’Olga. Oi que treballo bé?

Alfred es queda tot sol altre cop, mentre Paula, passant pel seu davant mentre li fa una mirada maliciosa, surt silenciosament.


NICO

Les tres persones de maquillatge surten i es col·loquen a la vora de l’escenari, de cara al públic, a mitja llum. Toni s’avança una mica. Alfred continua al seu lloc, sense parlar ni moure’s gens.

NICO. Alfred ha estat un periodista rigorós, una persona preparada i exigent, amb els altres, però sobretot amb ell mateix, que ha abordat totes les informacions amb atenció i cura en els detalls. Sempre ha respectat els companys, des dels maquilladors als altres periodistes, justament perquè ha valorat el treball ben fet. Mai no ha dit que no mentre es tractés de feina, i això l’hi ha permès recórrer amb professionalitat i eficàcia tot el ventall de possibilitats que ofereix el periodisme, des de les inicis en un petit diari, les corresponsalies televisives a l’estranger, fins a la presentació d’informatius i, darrerament, de programes d’entreteniment, un gènere que ha ajudat a dignificar. Ara, per damunt de tot, ha estat un autèntic home de televisió.

Nico somriu lleument i, en acabat, surt amb Toni i Gabi de l’escenari.


ROBERT

Il·luminació normal. Entren Robert i Sara. Robert porta una cosa amagada a l’esquena, que no podem veure. Quan Alfred els veu, es tapa la cara amb la bata.

ALFRED. Oh, vosaltres també, no.

SARA. Veus, ja t’ho deia, que veníem en mal moment, que vol estar sol…

ROBERT. Tu calla, que només ets una becària. Ho hem de celebrar.

Alfred es belluga una mica, però no es destapa encara. Robert ensenya el que ha estat amagant: una tassa de wàter, en miniatura. La deixa a terra. Alfred mira una mica per sobre el llençol.

ALFRED. Què em vols dir amb això? (Força emprenyat)

SARA. Jo volia regalar-te una escombreta de bany, que no és de tan mal gust…

ROBERT. Hosti, per què he deixat que m’acompanyés aquesta pava? I demà he pensat que podríem sortir de copes, per emborratxar-nos.

Alfred es torna a tapar la cara.

ALFRED. Foteu el camp…

ROBERT. Ei, Alfred, que sé que ets tu, per molt que et tapis.

SARA. Marxem, que no li ha fet gràcia.

ROBERT. Com ets, Alfred, abans eres més divertit. No vols celebrar que demà farà deu anys que presentes el programa? Vas començar a mitja temporada, substituint aquella tia, com es deia? Però jo sóc el més veterà…

Alfred es destapa la cara.

ALFRED. Tu ets ruc o ho fas veure?

ROBERT. Home, no et posis així, jo he pensat que amb el programa que fem… (Assenyala la tassa de wàter, com dient no n’hi ha per tant…)

ALFRED. Ah, sí, doncs saps per què em servirà la teva merda: per llençar-m’hi jo mateix, i aquests deu anys dels que estàs tan orgullós, veterà…

ROBERT. No fotis… jo havia sentit el rumor, però no m’ho volia creure… oi que t’ho he dit, Sara? Diuen que el despatxen, però no deu ser cert…

SARA. Sí, sí… (en veu molt baixa)

ALFRED. Robert, de vegades entenc perquè aconsegueixes portar els convidats més sòrdids i cutres de la tota història de la televisió.

ROBERT. Un respecte pel programa, que el format no te’l vas inventar tu.

ALFRED. No, va ser el Daniel, que el va copiar d’una tele danesa, mentre buidava el minibar d’un hotel d’Estocolm…

SARA. Però Estocolm és a Suècia.

ALFRED. Sí, però no has sentit parlar de les parabòliques? I tu, Robert, no em parlis de formats, que els conec com si fossin el meu carnet d’identitat. Sempre és el mateix: sexe, gent estranya, i mals rotllos. I algun polític que necessita sortir a la tele.

ROBERT. Però a tu t’agradava la teva feina.

ALFRED. I m’agrada, perquè sóc un malalt. M’agrada que enganyis pobres mares que han perdut la filla perquè vinguin al programa. M’agrada tant, que fins i tot m’ha agradat treballar amb tu.

ROBERT. Sí que ets un malalt. Però si el públic sap que l’enganyem, que tot és una broma…

ALFRED. I les vides que hem ajudat a destrossar també són una broma?

ROBERT. No em puc creure que siguis tu qui parles. Si sempre deies que ajudàvem la gent que necessitava companyia i amor. Per mi ja et pots…

SARA. Robert…

ROBERT. Adéu, mestre…

ALFRED. Tu, Sara, no te’n vagis, deixa que se’n vagi a malparlar de mi amb l’Olga, o el Daniel…

Surt Robert, fent-li  un cop de cap, gairebé de reverència.

SARA

ALFRED. Quin paio, és d’aquells que, si ve al meu enterrament, m’aixeco i me’n vaig. I em sembla que perd oli, que sempre ha estat enamorat de mi.

SARA. Bé, a mi em va ajudar a entrar aquí a la tele, i no en puc dir mal.

ALFRED. Ai, Sareta, que bona que ets, tu no dius mai mal de ningú. A tothom li pregunto què coi hi fa aquí, i a mi també m’ho pregunto, però a tu no t’ho preguntaria, perquè directament no ho entenc gens. Per què, Sara?

SARA. Sóc periodista…

ALFRED. T’acompanyo en el sentiment. Jo vaig estudiar dret. Però podries treballar en els informatius. O no, que encara són més pilotes amb el poder.

SARA. Estàs molt cremat. Jo no ho veig tot tan negatiu.

ALFRED. (Dóna un cop de peu a la tassa de wàter) Jo, cremat? Com has d’estar quan et diuen que ja no et volen? Quin contracte tens tu? Quan et penses que duraràs, si aquesta Emma no aixeca l’audiència?

SARA. Però no hauríem de treballar només per l’audiència…

ALFRED. Ara et contestaria malament. De fet, t’he fet quedar per fotre la bronca a algú més dèbil, que avui em crida tothom. Ai dels vençuts. Jo també he llegit els clàssics, i volia treballar en un programa respectable.

SARA. I per què no ho has fet? Jo no he pogut triar, però tu sí.

ALFRED. Ja veus com està el mercat. Quina és la teva feina, exactament? Et veig a la reunió i no parles mai. Els companys es barallen per llençar-nos bistecs, als caps de l’escorxador, testimonis esfereïdors, i tu no dius res.

SARA. Jo faig entrevistes de carrer, i en munto un reportatget…

ALFRED. La veu del carrer, sagrada i democràtica, que no es pot manipular! És més barata que portar-la a l’estudi, i més controlable.

SARA. No te’n riguis, és la meva oportunitat.

ALFRED. Ara ets jove i innocent. O ho sembles, almenys. Però no hauran passat ni sis anys que seràs com jo.

SARA. Jo… no seré com tu, perquè… no serveixo. (Es posa a plorar)

ALFRED. Sempre se m’ha donat bé fer plorar la gent. No et posis així, tothom serveix per això. (Li dóna la punta de la bata perquè s’eixugui).

SARA. Gràcies.

ALFRED. Veus, si fossis una convidada famosa al programa, cobraries més. Les llàgrimes fan pujar el catxet. I jo aprofitaria per furgar la ferida.

SARA. Però no sóc una convidada, sóc jo.

ALFRED. Doncs em podria aprofitar de la situació, tinc la tècnica per fer-ho, però no ho faré. Ja tinc massa amants, i examants, voltant per aquí.

SARA. Ets un animal. (Fa l’acció de marxar)

ALFRED. No et deixis el nostre símbol. Algun dia m’ho agrairàs.

Sara agafa la tassa de wàter en miniatura, passa carregada per davant d’Alfred i surt. Ell es torna a tapar la cara amb la bata.

OLGA

Entra Olga, segura i decidida, amb papers a les mans.  Se’l mira vagament. Parla distretament, amb la vista que li va dels papers a l’Alfred.

OLGA. Au, amunt. Encara estàs així? T’hauries de mirar el guió…

Alfred no contesta.

OLGA. S’ha acabat el descans.

Alfred es treu el llençol de la cara.

OLGA. Fill meu, quina cara. Si és el que jo sempre dic: quan et treuen d’una feina, és l’hora de posar-se nous reptes.

ALFRED. Es veu que a tu t’ha passat molts cops.

OLGA. Amb aquesta actitud ho tens difícil en aquesta professió. Com vols que et doni un cop de mà si em tractes així? Jo et puc obrir moltes portes.

ALFRED. Quines, les que abans se t’han tancat a tu, Olga?

OLGA. Ànim, que pujarem molt d’audiència, quan sentin que ens deixes.

ALFRED. I te’n vas lluny d’aquí…

OLGA. Recorda de no dir-ho fins a la tornada de publi. Quan t’avisi que anem a publicitat, dius que tens una notícia personal.  Dóna’m un bon final.

ALFRED. Aquesta és una teoria meva. Fins i tot això m’has robat.

OLGA. Què?

ALFRED. Que no hi ha d’haver cap final obert, no és bo per a l’audiència. A la tele, un gag, una entrevista, una trucada, el que sigui, han de tenir un final que sigui clar. Un final que entengui tothom.

OLGA. Fins i tot la teva sogra.

ALFRED. Fins i tot la meva exsogra, sí. És com al teatre, no suporto els finals oberts, i el públic tampoc. Són dolentíssims per a la taquilla.

OLGA. Si vols un bon final, el tindràs. Tindrem dos skins… Que es diuen…

ALFRED. Tant me fa, com es diuen. Com vols dir, dos skins…?

OLGA. Sí, dos nois molt simpàtics… Es veuen bona gent però diuen el que molts pensem, que hi ha massa emigrants…

ALFRED. Què és això? El Daniel em diu que em feu fora per deixar parlar uns hooligans, i ara hi fiqueu aquests paios, que deuen ser molt pitjors.

OLGA. Són iguals, gent que representa una realitat. No sé perquè el Daniel t’ha dit això. El cert és que s’ha encapritxat de l’Emma. Ja saps com és.

ALFRED. Se me’n fot com és ell, ja ho sé prou. El que vull saber és qui són aquests dos skins. Espero que no tinguin problemes amb la justícia…

OLGA. No ho sé, però no són actors en atur, com tu sols fer. Són autèntics.

ALFRED. I si se me’n van de les mans, què? Esteu bojos.

OLGA. Confio en la teva professionalitat i que facis cas a les meves ordres.

ALFRED. I si algú ens posa una querella?

OLGA. Bah, has vist que facin res més que posar el crit al cel, i escriure cartes als diaris? I la polèmica encara ens anirà bé. A les males, sempre podem dir que era una idea teva, i que per això has hagut de plegar.

(Alfred sembla que estigui a punt de dir alguna cosa, però es queda mut)

OLGA. Dóna’m un bon final. I treu-te aquesta batota.

Olga passa per davant d’ell, i se’n va amb molta pressa.

ANDREA

Entra Andrea, que mira a tot arreu, com si no veiés ningú a la sala.

ALFRED. Andrea. (Veu de derrotat)

ANDREA. Ah, hola, noi, que no hi són, els maquilladors?

ALFRED. Si tu no en necessites pas, de maquillatge. Et veig com sempre.

ANDREA. M’ho prendré com un elogi. (Se li acosta i es fan dos petons) Gràcies per convidar-me. Sempre tan atent, després de com vam acabar.

ALFRED. No t’he convidat jo. I no pateixis, tens temps fins que et toqui.

ANDREA. Ja ho sé, però sóc com tu, m’agrada concentrar-me. Si, almenys aquí tinguéssiu, com altres teles, una saleta particular per cada convidat…

ALFRED. Som pobres, o més democràtics. De què vols que parlem avui?

ANDREA. Explicaré les nostres propostes en el camp cultural.

ALFRED. Les vostres propostes culturals, en aquest programa…? (Riu)

ANDREA. Què? Teniu molta audiència, i és el que ens cal. Bé, ja m’han dit que passeu un mal moment, però us refareu. I, a més, és on treballes tu.

ALFRED. Fins avui. Que no t’ho han dit? No m’ho crec…

ANDREA. Sí, m’ho ha dit tothom: l’Olga, el Daniel… però no volia treure el tema, per si no havien volgut explicar-t’ho fins al final del programa…

ALFRED. Que considerada. Es nota que ets una bona política. I pensar que ho vam deixar perquè deies que no t’ho explicava tot, que t’amagava coses.

ANDREA. I no em diguis que no ho feies…

ALFRED. No ho faré mai més, això t’ho puc prometre. Mira, perquè vegis que no t’enganyo et confessaré que coincidiràs al plató amb dos skins.

ANDREA. Però… però… l’Olga no m’ha avisat…

ALFRED. Oh, és clar, i potser tampoc t’ha avisat que no podràs exposar el vostre magnífic programa cultural. Canvi de tema: és violenta, la societat? A una banda del ring, dos joves sense cervell, que persegueixen negres i moros. A l’altra, una política bona i capaç que vol pujar al poder per acabar amb els joves violents i integrar els immigrants. Combat d’un sol assalt.

ANDREA. És indignant, no ho penso pas permetre. Me’n vaig.

ALFRED. Te n’aniràs, i perdràs una oportunitat única d’aconseguir vots?

ANDREA. Ets fastigós.

ALFRED. Sí, però et quedaràs?

ANDREA. Ho faré perquè les barbaritats xenòfobes s’han de respondre, i perquè m’hi he compromès: és la meva obligació, i la del meu partit.

ALFRED. I perquè necessiteu finançament, i paguem molt bé. No et posis pedres al fetge. Tots els altres partits fan el mateix. I potser aconseguiràs que algun jovenet es passi al bàndol de l’amor. Tens presència, capacitat de parlar i de convèncer, i et creus el que dius. Sabem prou a qui portem aquí.

ANDREA. M’estimo més ocupar jo un espai de tele, que no els famosos de revista rosa. Espero que amb l’Emma el programa serà més sensible.

ALFRED. Això segur. Si pogués, no me’l perdria per res del món…

ANDREA. Però on són aquesta gent? M’has posat molt nerviosa, i haurien  de maquillar-me de pressa, per poder tancar-me en algun lloc i relaxar-me…

ALFRED. Si fossis una famosa d’aquestes que odies tant i no una política sense vicis, diria que el que vols és tenir temps de fotre’t una ratlleta.

ANDREA. Tu t’enfonses a la merda, i vols que s’hi enfonsi tothom. Doncs saps què et dic, que el meu partit no veu gens malament que et facin fora.

ALFRED. Oh, ara resulta que faig nosa als polítics i tot…

ANDREA. No et queixis que no t’he avisat. Però on s’han ficat? Tantes hores necessiten per sopar? I jo només amb un entrepà. Me’n vaig, tornaré.

Andrea li fa un gest, que no sabem si és de comiat o d’amenaça, i surt.


LAURA

Entren Nico, Toni i Gabi. Acompanyen Laura, que saluda breument Alfred.

ALFRED. Vosaltres sí que controleu el tempo televisiu. Ja baixen…?

TONI. Aquesta ens l’hem trobada per l’escala. Es veu que té molta pressa…

ALFRED. I qui és, l’he de conèixer? (en veu baixa, però no prou)

GABI. Una maruja, tu sabràs de què ve a parlar.

LAURA. Una maruja? Un respecte, que sóc convidada.

ALFRED. Convidada, tu? (es mira el guió) I qui ets, com et dius?

LAURA. Laura, tan de gust. He vingut moltes vegades de públic, dels que parlen, no es pensi, eh… però és el meu primer dia com a convidada.

ALFRED. Et felicito. Contenta del que et paguem?

LAURA. Sí, moltes gràcies. Estic molt satisfeta d’aquesta emissora, i no d’altres on he anat. I a vostè l’admiro molt. Bé, l’admirava, perquè ja sap…

ALFRED. Sí, ja ho sé. Gràcies.

LAURA. Espero que a la nova cadena que vagi pensarà en mi. Li deixo la targeta: hi va el meu número de mòbil i el correu electrònic.

ALFRED. Et puc preguntar una indiscreció?

LAURA. I tant… m’encanten les indiscrecions.

ALFRED. Com vas entrar en el món de la tele?

LAURA. Oh, havia trucat moltes vegades per telèfon, però no vaig venir als estudis fins que el Robert em va conèixer en una discoteca.

ALFRED. El Robert, en una discoteca? És clar…

LAURA. Sí, a la Glamurous. Ens hi trobem persones amb mala sort en l’amor… De primeres creia que aquest noi tan guapot buscava alguna cosa amb mi, ja m’entén, i m’estranyava, tan jove, però volia testimonis reals.

ALFRED. I de què vas venir a parlar, la primera vegada?

LAURA. De maltractaments; es deia: el meu marit em pega, però l’estimo.

ALFRED. Però tu no ets separada? Si no, per què anaves a la discoteca…?

LAURA. Sí, divorciada, del meu marit, però ara visc amb un altre home. I d’ell he vingut a parlar avui, perquè m’enganya amb la mare.

ALFRED. Amb la seva, la d’ell?

LAURA. I ara, no, amb la meva. La de mi.

ALFRED. És terrible, deus estar destrossada. Però és veritat?

LAURA. Una mica, però jo crec que ho fa veure només per estimular les relacions de parella… I si no és veritat, què, tant li fa, a la tele això és igual.

ALFRED. Sí que n’has après.

LAURA. Ara ja sóc una professional.

ALFRED. Una famosa.

LAURA. No se’n burli. Ja m’agradaria, tot arribarà. Però vostè m’hauria de reconèixer, m’ha fet molt mal que no em recordés. Em sap greu que hagi de plegar, però ja ho diu la senyoreta Olga, qui val, val, i qui no a presentador. I ara el deixo sol, perquè sol es quedarà. Per sempre. I jo que l’admirava…

Laura s’aixeca d’una revolada, a mig pentinar, i se’n va.
TONI

Escena a mitja llum. Nico, Toni i Gabi s’acosten a la vora de l’escenari. Toni, amb gran desimboltura, fa un pas endavant, respecte dels altres dos. Però abans que pugui parlar, el talla Alfred.

ALFRED. Toni, vigila amb el que diràs…

TONI. Vols callar un moment? Se suposa que en aquesta escena no parles. I no pateixis tant. (Al públic) És que no calla ni, ni… Ei, ho dic en broma. (Alfred s’acomoda a la cadira. Toni l’assenyala) L’Alfred. Si ens hi podria explicar jo de coses, de l’Alfred. És clar que moltes no són per explicar. Ja m’entenen, oi? I ja l’han vist en acció. L’Alfred ha estat un primera espasa. Del periodisme, esclar. Un tio divertidíssim, dels que sempre són l’amo de la reunió. Li explicava acudits, sempre em demanava que n’hi expliqués de nous. Es veu que hi tinc gràcia. Fins i tot he sortit en algun programa d’aquesta casa, en el que presentava l’Alfred, sobretot. I el públic es partia de riure. És cert que riuen quan els ho indica el regidor del plató, però tot i així es veu que els agradava com ho feia. I després m’ho deien: Toni, t’hi hauries de dedicar. L’Alfred era el que més reia. Els acudits que tenien més èxit era els que m’inventava jo, amb coses que sentia aquí a maquillatge, que sentim de tot, però nosaltres sords, muts i cecs. Bé, cecs no, que encara tallaria alguna orella. Els acudits que explico són verídics, com el d’aquella senyora que, quan em va sentir parlar de quotes de pantalla, vaja, del share, em va dir que no pensava pagar quota per la seva pantalla, que les cadenes les veia gratis. Però no he volgut fer carrera d’humorista. Jo, a la meva feina, que és de perruqueria, però també de psicologia. Molts dies no sortirien els programes, si jo no animés els presentadors, que són gent amb la pell molt fina, ni que no ho sembli. Si jo fos d’una altra manera, els explicaria coses dels presentadors que veuen cada dia que els farien morir de riure, manies que tenen i tal. Però no ho faig, perquè no vull que em perdin la confiança aquí a la casa, i he de seguir animant aquests figaflors de presentadors. Ara sóc jo qui necessitaria que m’animessin. Trobarem a faltar l’Alfred. No n’hi haurà cap com ell. No és així, Alfred?

Toni es queda parat, com esperant un aplaudiment, i després torna amb els altres dos personatges als seus llocs de treball en la sala de maquillatge.


 

MAX

La il·luminació torna a ser normal. Entra Max, que té més de quaranta anys, però va amb cabells llargs i vestit amb samarreta i pantalons de noi de vint. Saluda Alfred amb dos petons.

ALFRED. Max, l’alegria del dia, amb tu aixecarem la cosa… Què cantaràs?

MAX. Cantar, jo? Que no cantaràs tu? Jo presentaré el programa des d’ara.

ALFRED. Que ets dolent.

MAX. Un dolent ben informat. Què ha passat, a qui no li has fet prou bé?

ALFRED. Ja t’ho explicaré un altre dia. No tinc ganes de res, avui.

MAX. (Treu una ampolla de whisky). He portat mam, per celebrar-ho.

ALFRED. Mam? Però si està prohibit, aquí.

MAX. Millor. M’agraden les coses prohibides. I no tenia monedes per a la màquina de substàncies psicotròpiques que hi ha a la porta dels lavabos. (Agafa uns gots, i serveix) En voleu? (A les persones de maquillatge, que fan que no) També millor, així en tindrem més tu i jo, amor meu. (Beu)

ALFRED. Seràs…? (Es beu el got d’un glop)

MAX. No seràs. Sóc, ja ho pots dir: mariconàs, homosexual, gai… estic exagerant: en el fons, sóc bise, ara es porta més.

ALFRED. Tant li fa, t’estimo com ets. (Se serveix un altre got. Beuen molt)

MAX. Podria sortir al teu programa, bé, al teu exprograma, fent-ho públic. Però cadascú ve amb una etiqueta: testimoni, famoset, i actuació musical…

ALFRED. Max, m’agrada la tele.

MAX. I què, a mi m’agrades tu, i m’haig de fer fotre.

ALFRED. Parlo seriosament. M’agrada molt la tele, m’apassiona…

MAX. Ets un addicte.

ALFRED. Sí, compulsiu. I m’agradaria fer bona tele.

MAX. I què és la bona tele, i tu m’ho preguntes, posant sobre els meus ulls  la teva pupil·la blava? Això és com parlar del sexe dels àngels. (Dirigint-se a les persones de maquillatge) No és cert, canalla? Segur que no en voleu?

ALFRED. No, que han de treballar… Nico, Toni, Gabi, arregleu el Max…

Gabi i Toni s’acosten, mentre Gabi se’n va a buscar roba a l’armari.

MAX. Això, restaureu-me, com si fos un retaule romànic. Alfred, t’entenc.

ALFRED. Per això t’ho dic a tu.

MAX. T’entenc, però no hi puc fer res. Jo, com tu, i com tota la població del país, només veiem documentals d’animalets i programes informatius. Sé perfectament que ningú veu les porqueries que presentes i on jo canto, i que algú deu manipular les audiències. Els programadors, segurament.

ALFRED. No et posis càustic.

MAX. No és el que volies sentir? Què vols que faci per tu? Jo faig el que convingui: vols que el tiet Max se’n vagi a veure al programador de la cadena i que li digui amablement que emeti només programes de qualitat, que és el que tots els espectadors demanem a crits, i que tu els presentaràs?

ALFRED. Per què no? Vull pensar que som a temps de fer alguns canvis…

MAX. L’única cosa realista que puc oferir-te és despullar-me mentre canto i fer-te pujar l’audiència. Però he perdut molt últimament, he posat quilets.

ALFRED. Max, estic tan content que m’escoltis i et preocupis per mi…

MAX. Jo sí que estic content, perquè deixis aquesta trampa per a rates, i amb els duros que t’han arribat a pagar, et dediquis a viure, a viatjar, i a…

ALFRED. No és el que jo tenia la intenció de fer…

MAX. I què faràs? T’arrossegaràs demanant per caritat una altra feina, més mal pagada, i en un horari pitjor? Bé, m’és igual, el que facis estarà bé. (Li passa l’ampolla a Alfred) Acaba-te-la. Aquesta xupa m’he de posar? (Es posa la jaqueta que li ha passat Gabi). Si s’ha de fer, es fa. Addio, Alfred.

Max s’hi acosta, com per fer-li dos petons, s’hi repensa i se’n va.


GABI

Escenari a mitja llum; surten Nico, Toni i Gabi, que avança un pas.

GABI. Jo, l’Alfred… (es posa a plorar). No puc, no puc…

Gabi surt corrents i els altres dos li van al darrera, per donar-li consol. Es queden a l’escenari, en un racó, fins a la pròxima escena.


SAMUEL

Entra Samuel, vestit molt estrafolari, i saluda efusivament els presents.

SAMUEL. Nico, vejam si em poses ben guapo, eh; que em diguin Samuel el guapo… Hola, Gabi, què et sembla aquest vestit nou? Toni, sé un acudit.

TONI. Gràcies, Samuel, però m’agrada inventar-me’ls jo…

SAMUEL. Uix, que antipàtic… Alfred, figura, què vols que faci avui: que em fiqui amb els testimonis, que foti palo a l’Andrea…? Palo, palo

NICO. Samuel, seu que ara et maquillem. Alfred, pots venir? (Quan Alfred s’hi acosta) Vam deixar clar que no el volíem veure més, aquest tio…

ALFRED. Però, per què, si és un pobre home…?

TONI. Ens fot mà, i llença la cendra als pots de maquillatge. És un porc…

SAMUEL. Secrets en reunió, és falta d’educació… Em pentineu o què?

TONI. Alfred, això no pot ser. Anem a parlar amb l’Olga. Digue-li que es pentini solet, i avisa’ns quan foti el camp.

         Nico, Gabi i Toni surten.

SAMUEL. Què ha passat, per què marxen?

ALFRED. Una reivindicació salarial. Protesten perquè guanyen poc.

SAMUEL. De què es queixen? Mà dura, és el que falta. Palo…

ALFRED. T’hauràs de maquillar tu…

SAMUEL. Ja ho vaig fer quan estava a l’exèrcit, amb suro cremat. T’ho he explicat mai, quan estava a l’exèrcit…?

ALFRED. Sí, moltes vegades. Samuel, aquest és problema amb tu…

SAMUEL. Quin problema, si jo no en tinc cap de problema…?

ALFRED. Que et repeteixes més que l’all…

SAMUEL. Més que l’all, que bé que parles, més que l’all… Què vols dir?

ALFRED. Que sempre expliques el mateix, que ja no sé que fer amb tu, que ja no em fas gràcia, que només saps insultar les feministes i els gais…

SAMUEL. Però sí això era el que volies: més palo, Samu, palo…

ALFRED. Sí que t’ho vaig dir, però et passes.

SAMUEL. Que ja no som amics, Alfred?

ALFRED. Som amics. Per això em fa patir com et tracten Olga i Daniel.

SAMUEL. No, no som amics. Els amics ho són fins al final, i tu em vols deixar tirat, i els dones la culpa a ells, que sí que són amics de veritat.

ALFRED. Només s’aprofiten de tu, tots ho fem.

SAMUEL. Perquè ho sàpigues, acabo de firmar un nou contracte. Sortiré més estona a la tele, i m’han dit que algun dia presentaré un programa jo.

ALFRED. Un programa? Si tu només saps ballar sobre la taula i amenaçar els altres amb un parell d’hòsties.

SAMUEL. Un raig te’n fotré a tu. Que ho he passat molt malament a la vida, que he passat massa gana, perquè ara vingui un pijo envejós com tu, i només per enveja, perquè tu te’n vas i jo triomfo, em vingui a putejar.

ALFRED. I fins ara no em dius que sabies que em feien plegar?

SAMUEL. Vaig jurar que no t’ho diria, i jo sóc un home de paraula…

ALFRED. De paraula? Sí, d’una sola paraula, però no et diré quina…

SAMUEL. Però a tu que et passa, xaval, que ja has viscut prou? Per què em dius això? Quina paraula, eh, quina, digue-me-la si ets home…?

ALFRED. Samuel, que no som al plató, deixa de parlar com si t’estiguessin enfocant. Només et volia dir que sempre t’hem fet servir per fer riure la gent. A mi em sap greu. Si t’ho vols creure, bé, i si no, també.

SAMUEL. Fot el camp d’una vegada, si no vols que t’enviï uns amics…

ALFRED. (com si presentés un programa de natura) Ja han vist l’experiment, estimats televidents, no es pot raonar amb els espècimens que habiten un determinat tipus de programes. I és perillós, perquè al plató es fa de broma, però al carrer fan pupa de debò. Els esperem la setmana vinent.

SAMUEL. Pallasso…

Samuel se’n va.


 

EMMA

Llum més intensa. Entra Emma. Va vestida d’algun color molt clar. Les tres persones de maquillatge se’n van a diversos racons, discretament, però ho observen tot.

ALFRED. Súbdits, dempeus. Ha entrat, Emma, la nova reina. Excel·lència!

EMMA. Hola, Alfred, com te trobes? (Li fa un petó, no dos; i després ella atura Nico) No, Nico, no em vinc a maquillar. Encara presentes tu, Alfred, i jo et faria mai cap putada. Només m’han fet una proposta.

ALFRED. Que t’has afanyat a acceptar.

EMMA. Aquesta és una tele més important, i volia aires nous. Res més.

ALFRED. Res més. Què fàcil. Et penses que no sé de què vas? Si sempre ets a primera fila, a tots els actes importants on s’ha d’estar, figurant.

EMMA. No ets tu qui vas a homenatges a persones que no et cauen bé?

ALFRED. Ho faig per la imatge de l’emissora, al peixater no li pregunten si li és simpàtic el rap que ven. Em fan fàstic la majoria de llocs on em toca anar. Se me’n foten, els actes socials… Anem al que t’interessa: què cony vols que expliqui sobre la feina? Si és tan fàcil que la pot fer qualsevol.

EMMA. Jo crec que tens encara molt per ensenyar, i per això he vingut. Però em sembla que no estàs en condicions de fer-me una classe magistral.

ALFRED. Mira, Emma, deixem-ho clar, perquè trigarem en tornar-nos a veure. Sempre he pensat que ets una ambiciosa de merda.

EMMA. Això, en principi, no és dolent… Jo també et seré sincera: crec que ets el millor presentador del país, i em sap greu veure’t així.

ALFRED. Hi deu haver algun però. Jo t’he insultat, fes-ho tu també…

EMMA. Hi ha molts peròs. Fa uns anys em feia angúnia que haguessis de presentar programes com aquest, però ara mateix no hi veig cap sortida.

ALFRED. Sí, és fàcil jugar a ser escrupolós fins que no veus els calers…

EMMA. Em deixes parlar? No m’excuso. La tele és així i prou. M’empasso la merda i, tens raó, cobro. Però no faré mai com tu, que ets un lladre de sentiments, i alhora un captaire. Robes i pidoles, i per això tothom et deixa.

ALFRED. No t’entenc… no saps de què parles, si ni em coneixes…

EMMA. No cal conèixe’t gaire, es veu aviat: xucles els altres, desconfies, estàs pendent de tot, voldries ser el nadó en el bateig, el casat al casament…

ALFRED. I… (sona el mòbil) Agafa’l, agafa’l, que pot ser important.

EMMA. Sí… ah, hola… (amb veu molt afectuosa)

ALFRED. Qui és?

EMMA. (no li fa cas, i continua parlant per telèfon) Ei, i m’has vingut a veure, carinyo, quina il·lusió. Però no començo avui, sinó demà… és igual, vine, que et presentaré Alfred. Ja saps que sempre l’havia volgut conèixer…

ALFRED. Si pel que has dit, qualsevol diria que em coneixes com si m’haguessis parit.

EMMA. (A Alfred). Xxiiitt… que no et deixen entrar els de seguretat? A tu?

ALFRED. Oh, a tu!!!… deu ser algú amb molt de pes…

EMMA. Alfred, que no sento res. Ara mateix li diré a l’Olga que et faci un permís d’entrada. Quan entris als estudis, busca la sala de maquillatge… No sé ben bé on és, sóc nova aquí. Hi sé arribar, però no sé com explicar-t’ho…

ALFRED. Al primer pis, a l’esquerra, a l’antic escenari del teatre…

EMMA. Millor que t’hi acompanyi algú… ah, que no vols passar per la redacció, i haver de saludar tothom. Ja t’entenc. Et vinc a buscar…

ALFRED. Això, ves-hi, corre. (Emma penja la trucada). Qui era, el conec?

EMMA. El coneixes. Tu diries que és el que m’ha fet de padrí, (amb ironia) en la meva carrera fulgurant, però jo n’estic enamorada.

ALFRED. L’Emma està enamorada d’algú molt important, i volen portar en secret la seva relació. Un bon tema per a un programa.

EMMA. El proposaré. Em sap greu que ja no puguis presentar-lo. De debò.

ALFRED. Vigilaré el teu padrí, que no m’enviï algú a pelar-me.

Emma riu, li passa la mà pel cabell, li fa un petó i marxa. Alfred tira el cap enrere, com perdent-se en somnis.


MABEL

Entra Mabel, silenciosa. Va vestida de negre de cap a peus. Aspecte una mica de bruixa. Alfred està amb els ulls tancats, i ni ha vist qui entrava.

MABEL. Estàs a punt?

ALFRED. Quin remei… (obre els ulls) Vaja, Mabel, quant de temps…

MABEL. Sí, l’Olga no em veu positivament, i no m’ha deixat venir de públic durant molts mesos. No ho entenc, però si sóc de la família.

ALFRED. Jo tampoc ho entenc. (Se li escapa el riure per sota el nas)

MABEL. Sort que t’he continuat veient quan has presentat algun llibre, o quan vas a algun acte públic. Ja saps que no em perdo res del que fas. Per això em fa molta ràbia que ara et facin aquesta jugada tan injusta.

ALFRED. També ho saps? Demà ja no caldrà que surti la notícia als diaris.

MABEL. Ho sé, Alfred, ho sé tot, tingue-ho sempre present. Però aquesta vegada ha estat molt fàcil, ho he sentit a la sala de control.

ALFRED. Com, a la sala de control?

MABEL. He passat a saludar la realitzadora, que som molt amigues, però no podia estar per mi, perquè tenia feina, i he vist a les teles que tenen…

ALFRED. Els monitors…

MABEL. He vist que hi ha una càmera aquí, i que graven el que dius i fas.

ALFRED. Sí, dona, i què més? Mabel, tens molta fantasia.

MABEL. No em creus? Hauries de creure’m, pel teu bé: he vist el boig perillós aquest, el Samuel, he sentit que el padrí de l’Emma et volia pelar…

ALFRED. No ha anat ben bé així… però, has escoltat rere la porta o què?

MABEL. No, Alfred, no, les càmeres, els teus enemics, l’ull que et vigila…

ALFRED. Collons. Han instal·lat una càmera, doncs? (Comença a buscar amb la vista amunt i avall, fins que mira al fons). Hosti, és veritat, allà dalt.

MABEL. És clar que és veritat, sempre dic la veritat.

ALFRED. La mare que… això deu ser cosa de l’Olga. No, de l’Olga no, que no té prou cap ni per portar barret… Deu ser una idea del Daniel…

MABEL. Sí, del Daniel…

ALFRED. És clar! Senyors i senyores espectadors. Vegin l’últim programa que presenta el gran Alfred, amb les seves reaccions autèntiques quan li comuniquen que el foten fora. Nervis, crits, baralles, alcohol… Un presentador de televisió convertit en un personatge més de reality show, i ell no ho sap. És una idea perfecta, com és que no se m’ha acudit a mi?

MABEL. Et volen mal, Alfred, però jo et protegiré, allà on vagis. He demanat que m’enviïn forces per protegir-te, i també bona sort per a tu…

ALFRED. Els has demanat, a qui, a alguna altra televisió?

MABEL. No, a ells(Assenyala dalt)

ALFRED. Ells?

MABEL. No puc dir-te més, però viuen molt lluny, a les estrelles, no ho has de saber, no ha de saber ningú a quin planeta. Has de creure en ells

ALFRED. Mabel,  para. No estàs bé del cap. Sóc jo qui va ordenar que no et deixessin entrar als estudis, perquè n’estava fart que em seguissis…

MABEL. Però ara has volgut que vingués, perquè em necessites.

ALFRED. No he sigut jo qui ha dit que et deixessin passar, i menys a maquillatge. No pot ser que també sigui cosa del Daniel. O sí: una dement dóna molt joc televisiu, i no volien que el meu últim programa quedés coix. Aquesta escena deu quedar genial: el presentador acorralat per una sonada.

MABEL. No estic sonada, Alfred, no siguis com els altres que m’ho deien.

ALFRED. El pic d’audiència serà com l’Everest, d’alt. (Alça la vista cap dalt, on suposem que hi ha la càmera, i crida) Us esteu divertint? Què voleu que fem ara? Ella ha de treure un ganivet? He de sortir corrents?

MABEL. Vine, et salvaré dels enemics. Ells ens esperen, i allà dalt no hi ha tele, hi ha invents millors, i serem feliços. De pressa, se’ns acaba el temps.

Alfred s’escapa corrents. Mabel el segueix, lentament.

MAQUILLATGE

Mitja llum. A l’escenari hi ha Nico, Toni i Gabi, asseguts de cara al públic.

NICO. Ha passat molta gent.

TONI. Sí, ha anat passant tothom. Es veu que la gent ho ha sentit molt.

GABI. Per què ho devia voler així?

NICO. El què?

GABI. Que la capella ardent fos aquí, als estudis. Aquí. Sovint ho deia.

NICO. Sempre ho va dir. Sabia que algú el volia matar. Suposo.

TONI. Molta gent li tenia mania.

NICO. Però no tanta com per matar-lo.

GABI. El dia que el van matar, també va passar molta gent.

TONI. Sí, molta. Quants dies fa, ja?

NICO. No ho sé, entre la investigació i l’autòpsia, han hagut d’esperar uns quants dies per enterrar-lo. Ho podríem comptar pels programes: quants n’han emès d’especials, diàriament, sobre la seva vida?

TONI. El Daniel està content, perquè ha pujat molt l’audiència. No ho diu, però n’està. No passa cada dia que t’assassinin un presentador.

GABI. Sabrem mai qui ho va fer?

TONI. Tard o d’hora, ho descobriran.

GABI. I la càmera que aquella tia, la Mabel, deia que ho gravava tot?

NICO. Hi havia una càmera, però no gravava res. Era una idea d’Emma per quan presentés ella el programa, però aquell dia només l’estaven provant…

TONI. I no hi havia cap cinta?

NICO. No. Ni cinta, ni arma. O la policia no l’ha trobada.

TONI. Com saben que no va ser la Mabel?

NICO. Diu que no va tornar a veure més l’Alfred, després que sortissin tots dos d’aquí. No te’n pots fiar, d’una boja com ella, però molta gent la va veure pel menjador, buscant-lo desesperada i cridant. I ell va tornar aquí.

TONI. Devia pensar que era el lloc més segur, que la Mabel no hi tornaria.

NICO. Doncs si no ha estat ella, tots els altres tenen alguna excusa.

TONI. Una coartada. I cap de nosaltres tres no vam veure res.

GABI. (amb molta pena) Ni sentir. Només el vam trobar. Mort. Merda.

TONI. Ha estat dolorós haver-lo de maquillar, i pentinar, i vestir, no?

NICO. Semblava com si fos viu. Menys blanc i tot. I com si rigués.

TONI. Sempre reia una bona broma.

S’aixequen, i marxen.

FINAL

Llum plena. Entra Alfred, sense la bata de perruqueria. La trapa de l’escenari torna a estar oberta. Porta una corda, no gaire llarga, a la mà; en una punta hi ha lligada una pistola i a l’altra un pes. S’acosta a la trapa i hi llença el pes, mentre aguanta la pistola amb la mà. Es dirigeix als espectadors.

ALFRED. No suporto els finals oberts. Són dolentíssims per a l’audiència.

S’apunta la pistola al cap, mira cap amunt,  i se suïcida d’un tret. La pistola, estirada pel pes que hi ha a l’altra punta de la corda, s’amaga per la trapa. Si no hi ha cap trapa, la pistola caurà fora de l’escenari, al davant de la primera filera d’espectadors. S’apaga de cop la llum de l’escenari.

 

Teló.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!