En directe, des de la frontera amb el Kurdistan sirià

El dimarts (23) tornem cap al principal pas de refugiats de Kobanê a la frontera (l’accés improvisat de Tel Shahir), on el dia anterior hi va haver un gran caos i moments de veritable tensió. Aquesta vegada decidim de comprar el doble de provisions de pa i aigua, atès que el dia anterior ens vam sentir desbordats per la ingent quantitat de refugiats. Però aquesta vegada ens trobem amb un panorama una mica diferent. A dins la tanca (o ‘tanca de cribatge’, com en dic jo) hi ha molta menys gent que el dia anterior i només deixen passar una familia sencera cada cinc minuts, per apuntar-ne el nom, vacunar-los i atendre’ls per qualsevol necessitat, i enviar-los finalment cap al segon camp de refugiats habilitat per a ells, o anar a algun altre indret de Turquia en cas que algú els esperi (la mínima part dels casos). El problema és que més enllà de la ‘sala de cribatge’, darrere la filferrada encara hi ha milers de famílies esperant d’ésser admeses i ateses a la tanca. Però aquesta vegada ens deixen entrar a la tanca amb els metges i la resta de periodistes i voluntaris. Parlem amb algunes famílies que afirmen haver estat quatre dies o cinc dormint al mig del camp, per por de no tornar a Kobanê, perquè l’Estat Islàmic és a punt d’entrar-hi. Veiem també un grup d’homes molt senzills de les aldees de Kobanê donant voltes. Resulta que són familiars (llunyans) de l’aldea del meu pare, el-Susan. Es neguen a anar-se’n de la zona perquè hi tenen els animals (la seva vida), encara a l’altra banda de la frontera. Quan dic a un d’ells, d’uns seixanta anys i aspecte de granger, que sóc fill del fill gran d’en Tamo (el meu avi), comença a plorar i a repetir les expressions kurdes típiques de la gent gran (‘Oh, per sobre del meu cap, et beso les mans, sóc el teu sacrifici…’).

Aquestes situacions, repetides moltes vegades des que ens trobem a la frontera, són massa dures per a mi. Trobar-te gent a qui se li il·luminen els ulls quan descobreixen davant seu un membre de la família que viu a milers de quilòmetres de distància i esclaten a plorar, barreja d’enyorança, alegria i tristesa, et deixa fet pols, especialment quan has de mantenir la compostura i continuar aguantant el pes de la resta del dia… Ens quedem una estona amb ells, i un d’ells també comença a plorar perquè les seves tres vaques s’han mort de gana a l’altre costat. Parlen, entre ells, de tirar a terra la gran tanca d’espines per fer passar tots els animals cap al costat turc. Nosaltres no sabem si ho diuen seriosament o es tracta de la broma característica dels kurds (humor negre en moments crítics). Ens passem la resta del dia allà, encara buscant el cosí del meu pare (l’Aló, de noranta anys), però res. Ens diuen per telèfon que continua al centre de Kobanê i que no en sortirà.