Quan caigui, si cau, recordeu com era la vida a Kobanê
No hem parat de moure’ns aquests tres dies de casa en casa, de Mersin a Istanbul, visitant la familia que s’ha escapat de Kobanê, per tenir cura de les seves necessitats. Les meves tietes ploren cada nit. I durant el dia, no veig cap flama a la seva mirada apagada. Els meus oncles i cosins fan broma de tant en tant, com és característic entre els kurds en temps de desgràcia (aquell humor negre que s’atribueix als kurds des de l’antiguitat).
Però me n’adono de pressa: a mesura que passen els dies i l’Estat Islàmic és més a prop de l’ofensiva final contra Kobanê, l’ànim de la familia i dels kurds en general minven cada vegada més perquè, a poc a poc, van prenent consciència d’una realitat que fins ara havien decidit negar al seu cap; que la població on han nascut i crescut serà totalment ocupada i saquejada per uns bàrbars nihilistes fortament armats que vénen de fora. És força difícil d’assimilar. I més quan m’expliquen que Kobanê ha progressat molt els dos últims anys.
La província va fer fora els pocs oficials del govern dictatorial d’en Baixar al-Assad que encara quedaven. Els comerços van començar a funcionar, es van obrir joieries, fins i tot va obrir un gimnàs molt gran i amb tota mena d’equipament, que es va convertir en tot un èxit. De fet, un dels meus cosins, l’Azad (23), m’ensenya selfies amb els seus progressos al gimnàs i m’explica com hi anaven tant nois com noies a la mateixa sala (un fet absolutament excepcional a la resta de Síria), i fins i tot hi anaven algunes dones grans amb sobrepès per fer una mica de bici estàtica.
Tot aquest progrés s’ha dut a terme trobant-se la província totalment aïllada a causa del setge a què la sotmetia l’Estat Islàmic per l’est, el sud i l’oest (pel nord, com ja sabeu, hi ha la frontera turca). Ja fa més d’un any que l’Estat Islàmic va ocupar tota la regió vora el riu Eufrates (Firat, en kurd) i va tallar així el subministre d’aigua a tot el nucli urbà. Tanmateix, també va deixar tot Kobanê sense electricitat. Però com va poder Kobanê créixer i prosperar sense aigua ni electricitat? M’expliquen els meus cosins que, al principi, la població va comprar generadors per a cada casa, i passats uns quants mesos el govern del PYD va aconseguir uns generadors d’energia elèctrica gegants que subministraven uns quants carrers alhora. Tot aquest entramat per poder fer vida normal els comportava una despesa enorme en gasoil i un soroll ensordidor. Quant a l’aigua, la van aconseguir foradant el terra i construint centenars de pous al llarg de la ciutat, i instal.lant-hi bombes. Recordem que el sòl de Kobanê és especialment ric en aigua. No obstant això, s’obria un risc de malalties per als més petits atès que l’aigua dels pous no és tractada.
Les meves cosines també m’expliquen històries horribles d’aquest últim any de setge a Kobanê: com la d’en Mohammad, un noi com jo, d’uns 29 anys (vegeu la foto) que era amic de la família (molt amic del meu cosí Ferhad). En Mohammad era professor d’anglès de primària a Kobanê i al maig, quan van acabar les classes, va decidir anar-se’n a Turquia a treballar-hi durant els mesos d’estiu, amb intenció de tornar a Kobanê al setembre. Però per sortit de Kobanê, el seu autocar va ésser detingut pels milicians de l’Estat Islàmic en un control de carretera. Els van fer baixar a tots per inspeccionar-los i un dels islamistes va agafar una noia del braç de manera violenta perquè no portava ben posat el mocador (ensenyava el serrell). En Mohammad va agafar el milicià de la mà i li va reprovar l’actitud, moment en què el milicià va esclatar en còlera i li va clavar unes quantes ganivetades a l’estómac mentre li cridava: ‘Ara veureu què passa a aquells qui decideixen desafiar-nos.’ Va lligar pel coll en Mohammad a la part del darrere de l’autobús i van començar a donar tombs per la carretera. Posteriorment, li van tallar el cap i el van empalar en un costat de la carretera i van deixar el seu cos decapitat (i gairebé sense roba, perquè s’havia estripat quan el van arrossegar) durant tres dies perquè el veiés tothom i prohibint que ningú no el cobrís amb un llençol sota amenaça de mort. A la nit, el meu cosí Ferhad, tot just quan es va ficar al llit, va rebre un Whatsapp amb el cap decapitat del seu amic Mohammad i va quedar destrossat, tot i que no en va reconèixer la identitat fins que li van dir. Aquest fet va sumir Kobanê en el més profund dol, es va omplir la ciutat de fotos gegants d’en Mohammad, que era estimat per tothom, i la gent va prendre consciència del que tenien a escassos quilòmetres de distància. La viva imatge del diable a la cantonada. Cal dir, també, que la mare d’en Mohammad encara avui nega la mort del seu fill, i no descansarà fins que no el pugui veure.
Llegeixo els teus apuntaments i cròniques. Quin dolor més gran ! La crueltat i la violència dels islamistes fa mal al cor i a l’ànima. Gràcies per compartir.
Gràcies per compartir amb nosaltres la vostra experiència. Esperem que tinguis raó quan dius que “tot allò dolent s’acaba esvaint, i tot allò bo roman”.
Commoció, és el que millor descriu l’efecte que em produeix la teva narració.
Però també orgull i emoció, com a ésser humà, per el poble de Kobanê.
Gràcies.
Quina ràbia veure com el món occidental us deixa de banda. Nosaltres que ens omplim la boca de democràcia i llibertat però som incapaços de fer res per defensar-la.