Les notícies que ens arribaven el divendres 19 a la nit eren espantoses. L’Estat islàmic es trobava a tan sols 30 quilòmetres del Kobanê, una província del Kurdistan Sirià que, per altra banda, va ser una de les primeres en sortir al carrer al 2011 per manifestar-se contra la dictadura de Bashar Al Asad. Jo sóc nascut a Barcelona i he viscut tota la vida a Calafell. Però també he viatjat sempre que he pogut al Kobanê, on és (era) tota la família del meu pare. Vam decidir sortir urgentment el diumenge cap a la frontera entre Turquia y el costat sirià del Kobanê.
En tan sols dos dies, més de 45 mil veïns del Kobanê han creuat la frontera i han abandonat les seves vides, dormint a les voreres de les poblacions turques després d’haver fet molts quilòmetres a peu. Molts homes s’han quedat al poble per defensar-lo juntament amb les forces de protecció civil kurdes (YPG). Durant el nostre viatge el dia d’ahir (diumenge), ens truca un amic del Kobanê i ens diu que unes 5 mil persones han quedat atrapades al costat sirià de la frontera. Els islamistes arribaven avui al Susan, l’aldea on va nèixer el meu pare, vora el Kobanê. Em diuen que tothom ha marxat del Susane, excepte L’Aló, un ancià d”uns 90 anys, i cosí del meu pare que vaig conèixer al 2008 i al qual m’estimo moltíssim. S’ha negat a marxar del poble i és l’unic habitant del Susan (aldea d’unes 500 persones). Quan els seus nets el van intentar obligar a marxar, va insistir en que volia morir al Susan, la seva terra…
A la nit del diumenge arribem a Suruç, un poble que ha rebut el major número de refugiats, i a escassos quilòmetres de la frontera. Els carrers principals estan tallats per l’excèrcit turc i se senten trets. No hem pogut creuar Suruç, i segons ens han dit, uns quants centenars de joves han arribat des de la ciutat d’Amed (Diyarbakir) per creuar la frontera cap al Kobanê i adherir-se a la lluita contra l’Estat Islàmic. Sembla ser que els joves van desarmats i reben un fusell, roba i munició un cop aconsegueixen entrar al Kobani. Pel que sabem, l’excèrcit turc ha utilitzat munició real contra aquest joves, ja que almenys un d’ells ha estat ferit d’un tret a la cama. No en sabem res més. Però dos familiars nostres s’han quedat a l’altra banda de Suruç i no hem pogut arribar a ells. Marxem el meu pare, el meu tiet i jo cap a Urfa, la població gran que més refugiats ha rebut fins ara, juntament amb Entep (Gaziantep).
Demà dilluns a primera hora tornarem a Suruç on encara hi son els dos familiars del meu pare, i tot seguit marxarem tots cap a la frontera, on la situació dels refugiats és més crítica (hem d’esbrinar si els 5000 civils atrapats al costat sirià han aconseguit creuar o no). Parlo amb el meu tiet que porta dies a la frontera i la seva versió és molt i molt pessimista. Diu que tothom creu que en un parell de dies l’Estat Islàmic ocuparà el centre del Kobanê, i ja no queda ni una sola dona al poble, més enllà de les que agafen armes. És ben sabut que si els islamistes aconseguien entrar, el primer que faran, a més de saquejar casa per casa, és segrestar les dones per vendre-les per casar-les (preus que oscil.len dels 500 als 1500 $ per dona). Tant el meu pare com jo no ens podem fer a la idea. No ens podem imaginar un poble com el Kobani totalment saquejat i en mans dels islamistes. Ens sembla irreal, com si passés el mateix a Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova i Sitges (l’equivalent al Kobanê en quant a dimensions i població). Veurem qué passa en els propers dies. El que sí comencem a tenir claríssim, és el fet que la comunitat internacional no farà res per evitar la caiguda del nostre estimat Kobanê.
Com podem ajudar des de Catalunya?
Què podem fer?
Una abraçada company, animar-vos a resistir i a combatre l’IS.
Et dic el mateix que en Jordi. Com podem ajudar? El teu relat es commovedor. Molts ànims.