Entrar al Kobanê
L’endemà ens hem llevat amb la notícia que els Estats Units havien bombardejat posicions de l’Estat Islàmic, especialment bases de subministrament, però aquests bombardeigs eren lluny del setge de Kobanê encara, a la ciutat àrab de Raqqa (una de les grans bases militars dels bàrbars). Tot i així, l’Estat Islàmic no ha deixat d’avançar posicions dia a dia, encara que sigui a un ritme de tres o quatre aldees ocupades el dia. El dimecres 24 decidim de deixar la frontera per anar a Diyarbakir, la capital del Kurdistan de Turquia, per visitar una part de la família que es troba allà (la resta de la família és a Suruç —els qui volen tornar ràpidament a Kobanê—, Mersin i Istanbul). En general, la nostra família més propera (tietes, cosins…) es troba bé, i havíem pres la difícil decisió de posposar la seva visita per després de la nostra presència a la frontera. A Diyarbakir (Amed en kurd) notem una especial sensibilitat i activitat vers el setge de Kobanê. Una gran manifestació del sindicat de professors per la ‘defensa de la llengua de la mare’ (llengua kurda) protesta contra el tancament de la primera escola kurda (abans d’ésser inaugurada), però també porten una gran pancarta en solidaritat amb Kobanê i criden ‘Bîjî berxwedanê Kobanê!’ (‘Visca la resistència de Kobanê’).
Quan hem arribat en territori de Kobanê hem vist la tensió que s’hi respira, tant dels guerrillers kurds (els últims a obrir la porta final) com de la policia secreta turca, que no para d’enregistrar tothom. Hem decidit no quedar-nos a Kobanê perquè no ens garantien la tornada a Turquia (hi pots entrar, però ja és molt difícil sortir-ne) i en part per les notícies que havíem rebut de l’Estat Islàmic, que havia pres un turó des d’on podrien bombardar la ciutat quan arribin els seus tancs. Tot plegat, notícies des de dins sense confirmar, cosa que representa un altre problema per a nosaltres: la manca de fonts fiables més enllà de la família. (Cal aclarir, és clar, que no som pas ni periodistes ni enviats especials.) Ara, ja a la nit, ens truquen els familiars que són dins la ciutat i el conseller de transports ens diu que ja disposen tots de pistola, però esperen rebre un Kalàixnikov. L’YPG ja reparteix armes a tots els homes que han tornat per quedar-se a casa seva amb la família. També ens diuen que no paren de sentir-se avions de guerra (probablement nord-americans), però en cap moment no han deixat caure cap bomba (vols de reconeixement, suposadament). Demà divendres acompanyarem l’Albert a la zona adjunta a l’aldea del meu pare, el-Susan, perquè pugui gravar per a TV3 les posicions de l’Estat Islàmic. Dubto molt que cometem la bogeria d’entrar del tot a Kobanê. Però quan t’hi trobes, i gairebé pots tocar aquella terra que tant t’estimes… No se sap mai.
Alan, gràcies per estar allà i per explicar-nos el que veus i vius. M’he emocionat molt llegint-te i m’han embargat sentiments de tristesa i impotència en veure tant dolor. Des de la distància us envio tot el meu suport, i sisplau feu-nos saber si podem ajudar d’alguna manera.