En directe, des de la frontera amb el Kurdistan sirià

Es curiós com canvien les coses. Durant 3 anys, els àrabs sirians que fugien de la guerra van trobar refugi a la província kurda del Kobanê, que els va obrir les seves portes. Avui són els propis habitants del Kobanê els que han marxat a Turquia per refugiar-se a casa dels kurds del nord. Hem passat de petit oasis dins l’infern sirià, a ser refugiats de guerra. A la porta principal del Kobanê (la més propera al nucli urbà del Kobanê), veiem en Mahmud shamlian, treballador kurd de la Creu Roja. Ens permetia passar al kobani però no ens assegurava la tornada. La porta estava plena de joves kurds d’arreu de Turquia que volien entrar dins del Kobanê per protegir la ciutat de l’avanç de l’Estat Islàmic. Un dels joves, de no més de 30, cridava als seus companys: “he deixat la meva dona i 2 fills per protegir el Kobanê! I ara no em deixen passar?!

Ens desplacem cap a Tel Shahir, l’altre punt fronterer al costat del Kobanê, i on més gent s’acumula i més greu és la situació. Però ens truquen uns familiars de més enllà del kobani que es troben al peu de l’aldea del meu pare, el Susan, a uns 8 quilòmetres de la ciutat, al costat turc. Ens diuen que l’Estat Islàmic és visible a escassos quilòmetres des del penyassegat i que hi ha hagut intercanvi de trets, fins que les tropes kurdes del YPG han anat retrocedint cap al Kobanê. Arribem a la zona i ho veiem amb els nostres ulls. A les petites poblacions de l’oest, l’Estat Islàmic n’és l’amo i senyor. Parlem amb familiars del meu pare que han escapat per aquell punt del Susan (on no hi ha accés fronterer) i han passat la nit al penyassegat. La Midia, una noia d’uns 25 anys, ens explica que totes les dones van marxar ahir per evitar que l’Estat Islàmic “taqués el seu honor”. Preguntem pel cosí del meu pare, l’Aló (d’uns 90 anys), i ens diuen que la família l’ha obligat a anar cap al centre del Kobanê, ja que si es quedava al Susan, hagués estat executat com altres avis de la zona. Un dels nanos, d’uns 14 anys, ens diu que ahir a la nit va trucar a un amic seu a l’aldea, i que va contestar un milicià de l’estat islàmic, somrient, convidant-lo a “unir-se als seus amics degollats”.

Al final hem acabat a la porta principal del Kobani (tel shahir) i hem assistit a la imatge de la impotència. Més de 50 mil persones d’un costat, rere la tanca d’espines, amb cotxes, tractors, ramats d’ovelles i d’altres animals, i una mena de tanca amb unes 5000 persones, la majoria dones, nens i gent grans, que vindria a ser com la “sala de cribatge”. Tot en mig d’un sol abrasant i petites tempestes de sorra. Només hem comprovat la presencia de l’ong turca AFAD, que era la que organitzava l’assistència als refugiats i a quins deixaven creuar primer, segons la urgència. Després hem vist un parell de cotxes de l’ONU, tot plegat molt insuficient. La gent patia un gran estrés, ja que algunes persones portaven rere la tanca més de 48 hores. Els autocars arriben a un ritme de 5, 6 autocars cada hora, i ara porten als refugiats cap a un segon camp que estan preparant, donat que el primer (camp de Sulaiman) està ple. Aqui és el problema, doncs, fins que no arriba un autocar nou, no deixen pasar unas 50 persones, deixant a la resta dins la tanca fins nou autocar. Tot i així, hem assistit a la humilitat i senzillesa d’aquesta gent de poble, quan, repartint les ampolles d’aigua, una dona amb 2 nens als braços s’ha negat a acceptar l’aigua i ens ha dit que ella i els nens poden aguantar, que millor donem l’aigua a la gent gran, que són els que estan patint més. Ens passem tot el dia allà, i comprovem que el trànsit de gent no s’acaba. Tornarem demà al matí.

Tornem per Suruç i quan baixem del cotxe per comprar aigua la policia apaga l’enllumenat del carrer principal i comença a tirar gasos lacrimògens. Mai ho havia passat tant malament, pensava que m’ofegaria i els ulls, literalment em cremaven. Els joves kurds del Suruç estan molt alterats per la possible pèrdua del Kobanê i s’enfronten a la policia, que no té cap mirament a l’hora d’utilitzar la força. Vam poder restablir-nos a un supermercat, gràcies a l’ajuda d’un home que ens va donar el secret contra els efectes dels gasos: aigua amb llimona. No hem deixat de veure megàfons denunciant la pèrdua de nens entre la multitud, especialment un cop a Suruç, on hi havia un gran caos de transit i gent.

Encara hi han diverses organitzacions en camí cap a la frontera del Kobanê, parlo amb algunes d’elles, como Telecom Frontiers, i diuen que arriben el dimecres. Massa tard. A més a més, ofereixn mòvils gratuïts als refugiats. Suposo que hi han necessitats molt més importants que aquesta en aquest moment…. A la nit, un bon amic de Barcelona m’escriu. El poso al dia sobre els esdeveniments. I em diu: “aquí tothom està pendent del resultat del Barça; quina merda de món”.