En directe, des de la frontera amb el Kurdistan sirià

Avui divendres hem quedat ben d’hora amb l’enviat especial de TV3, l’Albert Elfa, i el seu càmera, en Jonathan. Ambdós ens han caigut molt bé: a més de persones meravelloses, són molt professionals. No es veuen amb la possessió de la veritat, tal com m’explica l’Albert, sinó que simplement es dediquen a transmetre la realitat del moment i treure la veu al poder per donar-la als qui no en tenen, la gent del carrer.

M’explica la seva experiència a Gaza, els horrors que ha viscut, i com de difícil és intentar mantenir-se neutral en aquests conflictes. Entre més anècdotes, em quedo amb una: cobrint l’última guerra de Gaza, es va emocionar quan li van donar un nadó d’un dia de vida perquè l’aixequés mentre en feia la crònica (una imatge que podria simbolitzar un nou dia per al poble palestí). Ho va gravar, però després ho va veure muntat i va decidir no enviar-ho a la televisió perquè semblava massa propagandístic i parcial i, si ho hagués fet, no hauria tingut la consciència tranquil·la. Arriba a unes conclusions molt interessants: ‘Quan cobreixes un gran conflicte d’aquesta mena, i no pares de rebre crítiques molt dures dels dos bàndols implicats, és quan t’adones que fas bé la feina.’

Portem els dos periodistes cap a la zona adjunta a l’aldea del meu pare, el-Susan (a uns vuit quilòmetres de Kobanê), on ja vam ser fa alguns dies, perquè puguin gravar les posicions de l’Estat Islàmic. Però pels camins de terra, on no hi va gairebé cap mitjà de comunicació, descobrim un turó des d’on es veuen les topades entre la guerrilla kurda de l’YPG i l’Estat Islàmic. El turó es troba a menys d’un quilòmetre de distància de la frontera amb les aldees de Kobanê.

Ens trobem davant l’antena de ‘Radio Kobanê’, també situada en un turó des d’on es podría bombardar fàcilment el nucli urbà. Les notícies de l’altre dia sobre l’ocupació del turó per part dels bàrbars han resultat probablement falses, perquè la lluita acarnissada es produeix en aquests moments. No parem de sentir el so de trets i bombes, algunes de les quals cauen molt a prop de l’antena. Es disputen un dels indrets estratègics més importants de la zona mentre, tocant la frontera, sota nosaltres, hi ha uns dos-cents vehicles embotits a la línia que els separa amb Turquia: kurds d’aquestes aldees que volen fugir com sigui. Un carro de combat turc no els deixa passar. Ens refugiem darrere d’una trinxera on hi ha dos periodistes turcs ben preparats amb armilles antibala i uns quants habitants de la zona. L’excèrcit turc, a un vint metres a la nostra esquerra, ens fa senyals que ens n’anem, però ens ajupim i no els fem cas. Tot just quan l’Estat Islàmic comença a disparar cap a la nostra direcció (el càmera de TV3 ens alerta pel so que emeten els trets –bales perdudes probablement a uns deu o vint metres per sobre dels nostres caps–), l’Albert rep una trucada de TV3, que ha de despatxar ben de pressa (‘L’Estat Islàmic ens dispara…’). En un moment de tensió, ens veiem obligats a ananr-nos-en, no sense abans deixar que l’Albert en faci la breu crònica. No podrà, en el primer intent, perquè haurà d’agafar aire després de la cursa i la tensió soferta. Ens n’anem i l’Albert i en Jonathan corren cap a Suruç per muntar el material i passar-lo al TN Migdia. Nosaltres anem a la porta principal de Kobanê (per on vam entrar a la ciutat ahir), però hi ha una gran manifestació de joves kurds de Turquia que criden ‘Visca Oçalan’, ‘Visca la resistència de Kobanê’, tant en kurd com en turc. Preparen pedres i els turcs mobilitzen un munt de soldats i camions antidisturbis amb canons d’aigua en pocs moments.

Marxem d’allà cap al pas fronterer on anem cada dia, el de Tel Shahir, perquè serem de més utilitat. Tornem a trobar-nos un gran nombre de refugiats, però molts dels qui ja han entrat a Turquia s’esperen enmig del desert. Ens adonem de fins a quin punt l’aigua que bevem s’evapora. Durant el matí, ja m’he begut quatre ampolles d’aigua petites i em moro de set. Els refugiats de Kobanê, quan creuen, reben una ampolla petita cadascú. Se’ns acaba tota la provisió d’aigua (unes cinquanta ampolles) i tot el pa, en un tres i no res. M’enamoro d’uns nens rossos. El petit, d’un any, no para de plorar. Parlem amb els pares i resulta que els nens són els fills del cosí de la meva àvia, que s’han escapat de l’aldea de Gewrik (que en català significaria ‘Blanquerna’: ‘gewr’ vol dir ‘blanc’). No ho sé, suposo que per això li van posar el nom, perquè la gent d’allà és molt rossa i de pell blanca, tot i que a Kobanê i en uns quants indrets de tot el Kurdistan és habitual trobar-se famílies rosses amb els ulls verds, com és el cas (recordem que els kurds són un poble indoeuropeu, segons uns quants historiadors, originalment de raça ària i descendents dels medes).

Decideixen anar-se’n al nou camp de refugiats per valorar la situació: sinó els agrada, se n’aniran a la població de Suruç per buscar-se la vida (parlem de famílies molt grans, en aquest cas, només aquests familiars de la meva àvia són més de trenta persones, molt difícil d’ajudar). Es fa tard, i passem la tarda amb els periodistes de TV3 que no deixen de treballar al portàtil per a l’edició del TN Nit. Quedem de veure’ns l’endemà dissabte per acomiadar-nos, però a la nit hem de marxar ja fora de la zona per visitar les meves tietes a tres-cents quilòmetres, a Mersin, que ho passen malament perquè van escapar-se amb les mans buides de Kobanê.