Sortim de la frontera. Dissabte 26
El nostre viatge s’acosta a la fi i ara toca tenir cura de la familia més propera, que hem tingut massa temps aparcada per culpa de la greu situació a la frontera. No som cap ONG i realment no hi havíem de fer res, a la frontera, més enllà de treure’n els nostres. Però la situació ens va absorbir de tal manera i vam veure tanta gent vinculada a la nostra família (més de dues-centes persones) que no vam poder sortir d’aquell indret ple de pols, un sol abrasador i un poble obligat a carregar casa seva a l’espatlla. Podria dir-vos sense cap mena de dubte que mai no m’havia sentit tan emocionalment trencat a la meva vida, com m’he sentit aquesta setmana.
Avui dissabte parlem amb les tietes i ens confirmen de primera mà algunes de les nostres sospites. Elles van ser a la primera macroonada de refugiats, que van passar a Turquia quan els turcs van obrir completament la porta durant una hora divendres de la setmana passada (nosaltres vam sortir de Barcelona diumenge). La nit anterior havien sentit dues explosions molt fortes prop de Kobanê i divendres a la nit van començar a veure la gent córrer pels carrers cridant que l’Estat Islàmic era a punt d’entrar. Es va tractar d’un efecte contagi i tothom es va veure arrossegat per la por, sense gairebé fer les maletes. Durant la fugida de tota la gentada cap a la filferrada, algunes àvies van caure a terra i les van haver a’assistir d’urgència al costat turc. Ens confirmen també que durant l’últim any, cada dia es llevaven a Kobanê amb el so dels megàfons cridant els noms dels joves guerrillers i guerrilleres caiguts en combat davant l’Estat Islàmic. Cada dia portaven una mitjana de cinc o sis cossos sense vida per enterrar a Kobanê, xifra que ens pot ajudar a fer-nos una idea de la dimensió d’aquest desastre humanitari. Els últims dies abans de l’escapada, la guerrilla de l’YPG feia crides a la gent perquè no se n’anés, que aturaven l’Estat Islàmic, i que mai no entraria a Kobanê. Potser ara mateix es penedeixen d’aquella manera de fer i d’ocultar la veritat a la gent perquè, per una altra banda, els guerrillers de què disposa són molt inferiors al nombre que afirma tenir. Però el que és clar és que si no fos per aquesta guerrilla, que tants morts ha donat per defensar Kobanê l’últim any, ja faria temps que la ciutat hauria estat ocupada per l’Estat Islàmic, com molts indrets més de Síria. Ara només ens queda l’esperança que la guerrilla YPG (com molts sabeu, filial del PKK i d’orientació laica) faci un esforç d’humilitat, reconegui la inferioritat i la manca d’armes, i estigui disposada a pactar amb Turquia i els Estats Units. Disposada a generar aliats i deixar de lluitar sola. Tot i així, els ho debem tot. I més.