PER UN NOU SOBIRANISME CATALANISTA

Poden semblar termes contradictoris, els del títol, però donat el moment present potser no ho són.

Sentim a parlar de refer aliances (Tardà) d’eixamplar la base sobiranista amb no independentistes… Signes de reflexions que poden dur a un canvi de paradigma del catalanisme, fins ara majoritàriament abocat a la via unilateral.

Ens sorprèn, tanmateix, sentir a parlar que després de les eleccions en cas de guanyar-les de nou el sobiranisme s’iniciarà un procés constituent, pressuposem que de la república no implementada, que passarà a ser un futurible o una realitat present absolutament fantasmagòrica… Potser no som idealistes però no veiem cap república ni a curt ni a mitjà termini. Un procés constituent de caràcter participatiu no és una mala idea, al contrari, és una manera fantàstica de fer que la participació ciutadana en assumptes que normalment decideixen els congressos dels partits, tingui veu. No obstant això, no sabem si després o durant el procés constituent se’ns tornarà a dir que hi haurà república o si-  i seria el més assenyat- les propostes fetes s’incorporaran als programes dels partits que vulguin, com a projecte polític amb tantes gradualitats en la seva aplicació com permetin les diferents conjuntures.

Plantejat aquest dubte, anem al nucli d’allò que volem dir: el sobiranisme ha de replantejar el seu full de ruta si vol sobreviure. Atès l’abrupte final de la via unilateral (entenent-la com la que només amb les forces independentistes fa una afronta a l’estat desobeint lleis) sembla lògic reflexionar i veure si es persisteix en el mateix camí o no.

Apostem perquè el sobiranisme-catalanisme recuperi una certa posició de centre, no en l’eix dreta/esquerra sinó en la manera com es planta cara a la proposta d’Espanya de la triple aliança (PP-PSOE-Cs). No preservar, reorientant-la, la força de la desconnexió sociològica amb l’Espanya única i intransigent seria un error fatal. Per preservar s’ha de reorientar. Un bloc sòlid format per tots els sobiranistes, és a dir per aquells que pensen que Catalunya és una nació i que això s’ha de reconèixer, com a punt comú, seria el mur de contenció i resistència ideal a l’ofensiva, que continuarà, del nacionalisme espanyol . Hi ha molt camp per sumar. De fet, es tracta de reconstruir l’ampli consens a l’entorn del que és Catalunya que hi havia abans del procés. Hi trobarem anticapitalistes, socialdemòcrates, liberals, partidaris de propostes federals, confederals, independentistes… Temes com la llengua, com la immersió lingüística, el model d’escola, les infraestructures obsoletes,  la manca d’inversió, el finançament… són claus. De fet són els temes de coincidència, els mateixos que han motivat el moviment massiu dels darrers anys. Amb la diferència que ara tenim un moviment popular que ho ha defensat al carrer. Es vulgui o no, no partim del mateix punt que abans del procés.

La millor manera de no dilapidar les forces acumulades és reorientar-les cap a vies molt més lentes, ben segur,  però més possibilistes.

A Espanya s’han sacsejat coses i hi ha veus que aposten pel referèndum pactat, per obrir vies de negociació, per reformar la constitució… Podem no creure-hi gaire, però abans no hi eren…

Si es donen, caldrà ser-hi. Si més enllà de l’Ebre hi ha vida intel·ligent- i no ho dubtem- es procurarà obrir algun afluent ara tancat. Si no, dissortadament tornarem al punt de partida, però tothom molt més desgastat. També l’estat.

Finalment, tornem a dir que cal jugar a Madrid. Cal fer política a Madrid. Donar per fet que sempre- o durant molt de temps- governarà el PP és abandonar el territori més hostil. I això sí que potser seria una “traïció”.

Col·lectiu Urbi et Orbi

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*