REIVINDICANT JOSEP PALLACH, 40 ANYS DESPRÉS

Pallach 3Tenia raó” potser és la frase o afirmació o idea que s’haurà sentit més aquest mes de gener en què recordem i lamentem la mort sobtada per un atac de cor als 56 anys, de Josep Pallach, pedagog, professor, socialista, defensor del socialisme reformista, democràtic, no directament marxista. Federalista, o confederalista (partidari del dret a l’autodeterminació), d’un socialisme propi, hereu del POUM, del MSC, de la Unió Socialista, és a dir, hereu de la tradició socialista catalana.

Pallach fou represaliat pels stalinistes durant la Guerra per la seva pertinença al POUM i segurament va quedar vacunat de qualsevol “somni revolucionari”  de caràcter totalitari. S’exilià i lluità en la resistència francesa contra l’invasor alemany; va patir presó durant el franquisme i va fugir en una escapada arriscada de la presó de Girona al 1946. Activista en el camp de la pedagogia, innovador, teòric… Tenim davant un home d’acció i un home de pensament, de reflexió. Un intel·lectual.

El seu retorn a la política no clandestina no fou gratificant. Els partits provinents del franquisme eren dogmàtics i encara creien (els d’esquerres) en la revolució com a catalitzador de totes les lluites i l’emmirallament  en la URSS era evident. Pallach no hi creia. La seva filla diu: “Li retreien que havia passat massa temps a França, que estava desconnectat, i en realitat era molt més modern que ells. Han trigat 20 anys a descobrir-ho” (1) . Certament, el PSC, el PSOE i fins i tot els eurocomunistes i hereus (ICV) han acabat subscrivint en la pràctica les tesis de Pallach. Si fossin honestos el rehabilitarien. Tanmateix, en aquells temps de Transició les crítiques contra ell, el menyspreu de determinada esquerra que sempre ha cregut en la seva superioritat moral, la incomprensió d’altres socialistes…  l’ompliren de tensions. Per a un home cordial,  dialogant i amable, deuria ser difícil entendre tant sectarisme. Sembla, segons com, que parlem del present.

En l’assemblea de constitució del moviment Avancem (juny 2012) hi havia un cartell amb la següent reflexió: la democràcia és autèntica, no nominal, quan arriba a tots els centres de poder: polítics, econòmics, socials i culturals. Aquest esforç per a la democratització de la societat va més enllà de la democràcia política” (2), una reflexió que ben bé podrien subscriure avui els comuns, ERC o la CUP.

La modernitat del pensament de Pallach és avui una evidència.

Quant al tema nacional, és sabut que des de l’SPD alemany li demanaren que liderés el socialisme espanyol. Segurament perquè era un home més pròxim als corrents socialdemòcrates europeus que Felipe González i l’estrident Alfonso Guerra. La resposta de Pallach fou: “és que jo sóc català” . És arriscat ara interpretar què volia dir, però coneixent el seu pensament seria probable que ell pensés més en un partit socialista d’obediència estrictament catalana, amb vocació fraternal i federal en relació als altres socialismes hispànics, que no pas en formar part d’un partit estatal. Les famoses confluències, us sonen?

Sigui com sigui, avui és just reivindicar una figura que morí prematurament pel moment històric que li havia tocat viure. Amb 56 anys al 1977, de no haver mort, encara li hauria quedat molt per dir i molt per fer i potser no s’hauria produït la fusió entre el socialisme català i l’espanyol, o almenys, no en els mateixos termes.

Tenia raó.

Col·lectiu Urbi et Orbi

 

(1) Diari Ara “L’enigma Josep Pallach”

(2) El blog d’en Carles Ferreira

Documental sobre Teresa Juvé, escriptora i dona d’en Pallach

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*