INDEPES I COMUNS: ETIQUETES MÚTUES

errejon_carodEl debat intern a Catalunya ha estat protagonitzat des de fa un temps per indepes i comuns a l’entorn del tema nacional i social. Semblen enemics mutus, amb profusió de desqualificacions a l’engròs  entre uns i altres. Etiquetes més que arguments. Simplificant i anant als extrems, que són sempre el punt de referència per entendre posicions, podem dir que als indepes se’ls qualifica de totalitaris, excloents i de dretes. I als comuns, d’unionistes, monàrquics d’esquerres, espanyolistes.

Nosaltres, que ens mirem la política des del que genèricament podríem anomenar “aula” en el sentit de procurar defugir les passions excessives, rebutgem aquestes etiquetes, perquè són etiquetes i perquè, i precisament, simplifiquen allò que és complex.

EL INDEPES

El moviment independentista és bàsicament reactiu, transversal, interclassista i amb un desig de regeneració política i econòmica latent en totes les seves manifestacions. Un moviment que recull el cansament i el ressentiment per la incomprensió i hostilitat de la dreta espanyola ( i el PSOE afegit) i els seus mitjans  opinadors vers la realitat nacional catalana, la seva singularitat i la seva història, amb destacats atacs a la llengua, mediàtics i jurídics. Des del punt de vista social és això. Lògic que això hagi tingut una repercussió política i que els partits s’hi hagin posicionat. Cal recordar que en els seus inicis no fou un moviment dirigit ni impulsat per líders ni per polítics. Lluny doncs en la seva gènesi dels moviments totalitaris europeus, històrics i actuals. Els arguments no identitaris, per altra banda, han jugat un paper destacat a l’hora d’ eixamplar la base i afecció al moviment sobiranista: RENFE, finançament, infraestructures… Fets objectius i reconeguts per experts independents de discriminació i injustícia. A la manifestació de l’11 de setembre de 2010 se sentia parlar molt en castellà, fet inusual en les manifestacions anteriors. Cosa no negligible.

Qualificar aquest moviment reactiu com de dretes és absurd, simple. La pluralitat ideològica del moviment independentista salta a la vista, només observant les diferències en les posicions de la CUP, o d’ERC i el PDe Cat. No obstant això, la pluralitat és perceptible a nivell de carrer. És un moviment amb gent de dretes, de centre, de centre-esquerra i d’esquerra. Com en temps de l’Assemblea de Catalunya (salvant distàncies històriques) hi ha un catalitzador  comú.

Hi ha una tendència a identificar-lo, etiquetar-lo amb el pujolisme, amb CiU. Deu ser més còmode, però és inexacte.

ELS COMUNS

El moviment dels anomenats comuns (ampli espectre que va des de EUiA al nou partit de Colau) també és reactiu. Contra la forma com s’ha gestionat la crisi. Contra les injustícies en habitatge, rescat dels bancs, socialització de les pèrdues. Les places del 15 M clamaven justícia social i apostaven per repensar, redefinir la política; estirant una mica, apostaven per un procés constituent (amb matisos i ritmes diversos) que ens dugués a una democràcia real. No deixa de ser un clam per a l’empoderament de la gent comú. I també ha tingut repercussió política, i una repercussió de caràcter plurinacional. Catalunya, País valencià  i Galícia, per exemple, han creat moviments propis que, no sense tensions, han anat encaixant amb el Podemos estatal, madrileny per ser més precisos.

Qualificar aquest moviment d’espanyolista, unionista, equiparant-lo amb la concepció que té la dreta d’Espanya és també una simplificació. Un error. Ben segur que aposten per una Espanya diferent a la del PP i també a la del PSOE.

Sigui com sigui, ara mateix no és un moviment unitarista sinó plurinacional, conseqüència de realitats diferenciades i d’un renaixement de la consciència nacional a llocs com Galícia, País valencià, Illes… En certa manera, aquí hi ha una confluència, per prima que sigui, entre tots dos moviments.

Dit això, creiem que resulta evident que els etiquetatges que es “regalen” mútuament uns i altres pertanyen a una mena de retòrica guerracivilista a la que devem estar acostumats en aquesta pell de brau, que reforça els bàndols i atia les passions però és inútil per entendre la complexitat inherent a fenòmens de masses.

Davant, tots dos moviments tenen una dreta política, econòmica i ideològica compacta. Un PSOE noquejat però bel·ligerant en la seva defensa del règim del 78. Tenen el que podríem qualificar de “vell”, que resisteix, té base sociològica encara i ataca defensivament.

En comú tenen que són els moviments que més por fan als “conservadors”  representats pel paquet PPPSOE (C’s és el germà petit que corre per la casa com a convidat de pedra de les intrigues dels grans).

Dit el que hem dit, que cadascú faci la seva anàlisi i tregui les seves conclusions.

Co·lectiu Urbi et Orbi

(Persones independents que reflexionem amb calma sobre política, cultura, societat…)

 

 

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*