jvlillocolomar

El mes de Febrer de 2003 vaig anar com a voluntari amb un grup de gent  de les Illes que el Govern de n’Antich a les Illes va organitzar per anar a ajudar amb les tasques de neteja del txapapot. La tasca que se’m va encomanar, entre d’altres, va ser la de recòrrer un llarg tram de costa, desde Muxía fins pasat el terme de Camarinhas. Kilómetres i kilómetres de txapapot, de morques monstruoses, animals petrolejats, abocadors de fems incontrolats, l´olor que se’t clavava al cervell i amb tot això, als vespres en tocar poble: la TVG, la TVE 1, la preparació de la guerra contra l´Irak, la guerra contra Euskal Herria, converses amb gent del BNG… La darrera nit d´estada a terres gallegues vaig partir tot sol per els voltants del Port de Camarinhas, vaig beure un poc i vaig llegir un llibre sobre la colonització de Antigua, també com qui vomitar tota l´afectació que el txapapot havia fet dins mí, vaig escriure, de seguit, a glopades. Només en tornar a ser a Mallorca vaig llegir els burotatxos que havia escrit. He suprimit passatges personals. Ara pens que potser no és dolent compartir el patiment sincer que destila aquest escrit. Abstenir-se votants del PP. Gràcies.

El temps és com les ones de la mar.  Arriben una rera l´altra a les roques dures o a l´arena suau.

Quan esclaten i blanquetgen les roques sembla que volen fer-se- les seva, que volen pujar-hi per arrasar-ho tot, fer miques la roca i la terra amb les plantes i els animals que l’habiten: vells fills i filles de la mar.

El temps em vol fer miques a mi, a totes a tots, vol sotmetre´,m i jo sé que ho farà “però el color dels meus ulls viurà eternament“.

El sol es reflecteix al meus ulls amb dolça bellesa, apaivaga qualsevol vellura. Què hi havia abans de la mort, abans del bing-bang, abans de la meva vida?

Els dies pasats són perles solitaries perdudes al fons de la mar. I tanmateix sense saber-ho estic segur de que els moluscs,  les ostres que fan, diuen que amb un granet d´arena, les perles, tenen relació entre elles, entre la mar i la terra.  Els biolegs i les biòlegues saben perquè canta el rossinyol a la nit? Perquè fan perles les ostres?

Quin temps de viure el  txapapot en tantes voreres sagrades.

I el crit contra el ianqui que m´ha arribat enmig de l´arena de les dunes i de la mar d´ones d´escuma renouera m´ha donat una caloreta que m´ha alleugerit el cansament: nunca mais, no a la guerra. Què fem amb els mòvils? Com tornar a la barraca de xemeneia ben feta, al viure sense metges ni hospitals?

Com ahir vespre .amb els del benegà de Muxía a n´aquell baret de pedra del que no record el nom, amb la televisió donant la guerra del ianqui i els tres mesos del Prestige; aquella xerrada com una ruta més cercant el camí entre els toixos, les roques i les ones de la marea que et volen arrabassar, cercant posar llavors radicals de veritat per avançar per avançar de veritat a costa del que costa i que tantes vegades defens pensant que estic tot sol, fins i tot quan pens amb els que hi estan veritablement a les presons espanyoles, els bascos o aquells comuns que en diuen però que no ho són comuns, que són per damunt de nosaltres com àquiles o aligots de piular melanconiós com el buteo buteo qu´he sentit contra les roques, el cel i la mar.

És blau i encorbatat el color de la Tevegà i de la Primera, és curiós aquest color de fredor de gel de mar de la dreta i ara mateix sent que la insistència de la reacció és com la del txapapot que apareix arreu, el txapapot feixista. Quina guerra.                                           

Però com és que la presència de la veritat és tan insistent en els detalls més insospitats. Quin misteri hi ha en què sense paraules ni coneixences ens reconequem.

És la llum del sol, però també la foscor més immensa que com a serp que es vol mossegar la coa fa espirals a l´univers d´una magnitut tal que cabrien dins una fulla de pí.

Txapapot pels collons i tot.  Jo no sé si m´acompanyen guardia civils o anarquistes d´idees clares.Anarquista preconstitucional.Rompre les normes d´ortografia com diu en G. Màrquez ferit de mort.

Esclatar la pau tant fàcil tan complicat ara mateix a n´aquest món cobert de petroli i de cotxes que corren per carreteres asfaltades amb el beneplàcit “inasequible” de la gent, de molta gent.

Escolt ara una música que m´agrada, així de senzill, sembla la d´una dona musulmana, no ho sé, amb un acompanyament de corda molt rítmic. Agraesc i pas a llegir un tros més d´aquesta descendent d´esclaves Jamaica Kincaid i tot això m´esqueixa l´ànima, la me romp pero no la me txapapotetja.

Anarquista preconstitucional, ja!, mala broma. En realitat cal així una mentalitat de la terra i anarquista,  anarquista de terra, radical com diuen les dretes radicals en tot el seu esplendor de falsetats i vomiteres.

Diu la que he anomenada abans:”Els anglesos s´odien entre sí i odien Anglaterra, i la raó per la qual estàn tan abatuts actualment és perque no tenen on anar ni ningú que els faci sentir superiors”. I segueix:”A l´antigua que jo vaig conèixer viviem a un carrer que tenia el nom d´un criminal anglés pertanyent a la marina, Horacio Nelson”

És clar que la nota que es posa al peu de pàgina sobre aquest personatge i que només es refereix a la seva estada a Antigua, 1784, 1787, l´escriu una ment amb conciència. L´escriptora és una ningú enfront del poder de Wall Strett.

Ara fa poc he estat al cementiri dels anglesos on el Serpent es va enfonsar i moriren 173 homes, 3 s´en salvaren. Hi havia flors de plàstic: funcionaris les hi deuen haver col.locades, però imagina´t que hi arriva al lloc un anglés: quin fanatisme patriòtic, de raça absolutament superior es sent.

 I ara em vaig refent, asserenant… pensant. El color dels meus ulls…

Com una música dolça s´escolta…

Com una llum que entra dins la cova fosca i blanca d´una casa potser eivissenca abans dels gipis…guiris, gipispollas.

No arrivam molt lluny, però un somriure, una mirada humana o fins i tot o sobretot la d´un ocell, una sargantana o un peix poden fer-te sentir viu, que compartim la llum, l´aire, el temps que xoca contra les roques.

Quina mirada deu tenir en Bush enfront dels meus ulls durant deu minuts.

Contant 600 una vegada i prou, pensaria tal vegada en els diaris que venien pels carrers de Managua o de Palacagüina els nins que anunciaven sense saber-ho els doblers que el Congrés dels EEUU entregava  a la contra i que potser els mutilaria i que canviaria, com va ser, la seva vida en pitjor, en molt pitjor, sense esperança per molt temps. Record i ho  dic tot d´una que puc que això m´ho contava Don Modesto Silva amic den Jaume Soler d´Arbúcies.

I mirar ara mateix, ara mateix la mirada, els ulls d´en Reagan amb alzheimer o de qualsevol dels seus contemporànis de les grans corporacions industrials petrolieres, capitalistes al cap i a la fí.

Mirar als ulls als científics (¿) (sic.) que fan possible tant de mal al món, a la gent de carn i òs que té dret a alenar i a viure malgrat tot.

Fills de la gran USA com diu n´Estelles.

Però les bales no són de paper de seda, foraden i tapen baix terra o al forn incineratori i la gent té por.

M´importa una merda el que pensis quan et digui que el que et puc dir pot ferir la teva sensibilitat de guàrdia civil de “calavera de plomo” d´apolític o apolítica si ho vols entendre millor.

Cal dir als infants i a les nines la veritat desde sempre, la que fa més mal i la que més alegries dona, la mentida i la flor, la traició i la mar blava, el dolor i el sol, la veritat complicada de la dona o de l´home que més pugui sofrir per estimar massa la terra i saber perque ho fa, la veritat de la sàvia i de la sang. La veritat que està dins llibres, cançons i poemes que cauen com fulles de l´arbre digne molt digne.

 L´abraçada a l´alzina guapa que t´alçá desde les arrels i et puja per les branques empesa cap a les clares fulles verdes i lluentes de sol i de cel orejat.

 La veritat de 100 anys de presò dura, injusta, molt injusta. Cal lluitar amb totes les forces i sofriments: aquesta és la veritat  que sap tan greu haver de dir a una filla o a un fill, perque et creuran i sofriran i tu, jo, no ho vull,  perque som pocs els que ho farem, encara que hi ha pobles sencers que van per aquest valent camí: jo/ el meu poble / el món…

Camarinhas una nit de febrer de l´any 2003.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!