jvlillocolomar
... de cel i de llum pura...
Pero el color del meus ulls viurà eternament…
Quan de cop he vist tan de prop la cadernera quasi m’he posat a plorar. Sens dubte ha estat per la bellesa viva dels seus colors, sobretot per el groc encès de les ales, el vermell i el negre del cap, però també per el misteri de la gran llibertat de no saber ella mateixa que és bella i salvatge. Tot això ha fet que els ulls se m’humitegessin.
He seguit amb el cotxe, cap a Palma, per un camí dels afores de Binissalem. Les muntanyes de la Serra, blanques de la neu dels dies passats, ara es veu que en reben encara més. Els ametllers florits, la pluja dèbil i el fred agermanen el meu estat amb l’entorn. Qualsevol detall de la naturalesa, i també en detalls de gent que no conec, m’afecta fins al punt de sentir les llàgrimes als ulls. Sensacions que assalten els meus sentits i que em fan vulnerable d’ençà que en Martí em diagnosticà el càncer avançat. Tot d’una li vaig demanar que no ho digués a ningú, i en especial a na Maria, a la qui coneixia bé. Ja ho faria jo. En sortir de la consulta vaig agafar el mòbil per cridar-la i dir-li-ho, però vaig pensar tot d’una en els nins, na Irene i en Pau i vaig desconnectar el telèfon. Primer calia pensar-hi tot sol i fer davant els altres com si no passàs res.
He demanat cinc dies per afers propis i per mirar d’absorbir tota la vida que em resta: fins demà, dia 7 de febrer, dilluns. Una setmana ben hivernenca aquesta que no veuré acabar, feta per estar devora el foc, per a fruir amb la normalitat de ser un pare i un home casat. La veritat és que si no fos per un diagnòstic tant fulminant, sec i definitiu, no hauria cregut mai que estàs tant malament. En realitat jo creia que no patia res més que els primers símptomes d’una hernia d’hiat. He decidit no allargar més. Quin sentit té al cap i a la fi; com de vegades he descrit a la meva filla, cent anys passen tan aviat com el llampec d’un llamp. El temps no té més importància. Per què patir i fer patir?
Serà, ho he ben decidit, a un penya-segat, tal com un dia vaig imaginar com a sentir-me morir. Amb la vista a la terra de roques i oliveres, que la gent d’un temps va crear, i amb la mar al fons. El meu cos nuu llançat des de ben amunt contra les roques tacades de líquens i vestides de violes de penyal i escabioses florides. Sentir el llampec d’un impacte breu i absolut que tanca totes les portes de la meva vida. Les restes de la meva carn a mercè dels corbs i voltors que netegen els ossos fins a deixar-los blancs com el d’aquelles cabres i cavalls de la menjadora dels voltors que hi ha prop d’aquí. Les formigues carnisseres fent bé la seva feina de descompondre la matèria orgànica dels meus bocins.
Demà, però, el paisatge serà tot blanc de neu, m’hauré de posar unes bones botes i una vestimenta ben d’excursionista per fer aquesta darrera excursió. Segurament a l’alçada del mirador de ses Barques hauran tancat la carretera. Tant se val, hi deixaré allà el cotxe i seguiré a peu. Encara em sent fort i confiï plenament amb la meva resistència a l’hora de caminar per la muntanya o amb la dificultat d’anar a peu per la neu.
Per l’autopista d’Inca no puc sentir cap motiu de tendresa, potser en tombar la vessant de Marratxinet i estendre la vista cap a les muntanyes obscures on s’hi vessa la neu… L’atenció a la carretera i als altres vehicles em transmet una calma inconscient de la realitat. En arribar a Palma, i sortir del cotxe, el guspireig de petis flocs de neu m’acarona l’ésser ferit. He d’esperar prop d’una hora a la meva filla Irene que acabi les seves classes de japonès. Entr a un cafè i deman una camamil·la. En tenir-la al davant, ensum la seva olor que em trasllada als anys agres i dolços de la meva adolescència turbulenta. Són uns records molt difuminats dins la meva mala memòria, potser també sotmesos a un bloqueig aliè a la meva voluntat, que té la finalitat de no fer reviscolar un temps de fites perdudes.
Crec que és difícil aconseguir, si la necessites, una segona oportunitat quan et queda molta vida per viure i encara més ho és quan te’n queda poca.. Què puc fer? Rompre les formalitats de tota una vida i cercar, agosarat, l’emoció de relacions intenses i curtes com les que de vegades he imaginat? Realitzar una acció espectacular, amb la meva mort si és necessari, de reivindicació dels drets trepitjats del meu poble o de crit desesperat de denúncia contra el desgavell inconscient però també premeditat que es desenvolupa i mata com un tumor maligne la bellesa salvatge de la meva estimada terra? Vull ser més modest i posar-me al bàndol de tanta gent humil, que passa i se’n va, que moren sense fer renou per no molestar, quasi amagant el seu cos menut perdut dins la voràgine boja de presses estridents. Necessit com a mínim el silenci de la darrera hora, tan desitjat en vida: no sentir el renou de cap cotxe, de cap aparell de calefacció, de cap música. El silenci de fa mil anys.
Dit i fet: som conscient de voler deixar de viure els darrers mesos de patiments hospitalaris, que m’afectarien tant a mi com, i potser més, als meus fills i a na Maria. El greu més gran que em sap és el de no veure la realització humana que poden arribar a assolir els meus fills, amb els que confií molt. A la vegada aquesta mateixa confiança em tranquil·litza. Jo em conform. Sé que no he viscut intensament les relacions humanes, ni les íntimes ni tampoc les socials. M’he mantingut sempre fidel a na Maria. Crec que també ella ho ha estat amb mi, encara que en els darrers anys, sobretot després del naixement d’en Pau, ha fet més espesses les seves sortides i més clara i fins i tot esporàdica la nostra relació sexual. Cadascú amb les seves tasques i tots dos confluint en fer feliços els nostres fills.
No sent la necessitat d’abocar la pressió que sent al meu pit en l’emparament dels seus braços. Potser només el tacte suau dels meus llavis a la carona del meu fillet Pau és la única cosa que em faria tornar enrere de la meva decisió i lluitar amb força fe contra la malaltia, maldament fos esperar un miracle. En Pau, estimat, que va néixer amb una discapacitat cerebral greu. Que no per això he deixat de creure que es valdrà ben bé per ell mateix quan sigui l’hora. Per ell lluitaria, sí, i no perquè pensi que m’ha de mester, que ho crec, si no per poder-lo mirar quan corre per el camp d’ordi o quan puja la muntanya amb aquell convenciment, que és cert, d’estar assolint una fita heroica. En Pau pot resumir tot el que em sap greu deixar. La seva petita figura i els seus moviments maldestres em roben la poca tendresa que he aconseguit guardar al cap dels anys. “El color dels teus ulls viurà sempre, papa?”
És curiós com em coneix de bé en Martí, el meu metge i amic de la infància. Tot just després de donar-me la mala nova, em mirà als ulls i em digué: “Lleva-t’ho del cap, sé el que penses”. “Ho has encertat”, li vaig comentar jo. Llavors volgué animar-me a lluitar contra el mal, amb qualsevol metodologia mèdica a la que jo volgués optar, fins i tot fora de la oficial. Ell m’ajudaria a combatre la malaltia. El pitjor que m’havia de dir ja estava dit, ara es tractava d’encetar un nou procés. També, em sermonejà, el suïcidi no seria el més bon exemple per els nins com actitud de lluita per la vida. Tota l’experiència forta, dura, dolorosa, trista, de ràbia i de fracàs que em pogués esdevenir, serviria al cap i a la fi per fer més forts als meus. Quasi em va convèncer, però ahir vespre vaig tenir un somni que sembla una corda llençada amb la finalitat de rescatar-me. Vull dir que em facilita el camí del precipici, mai més ben dit.
Em trobava en un lloc que era com un mirador sobre un gran camp obert. Era un prat verd com d’aquells que hi ha a Irlanda, a Menorca o al País Basc. Sentia l’oratge marí a la cara i jo somreia de felicitat. Un poc lluny, prop del penya-segat que s’alçava des de la mar, hi havia un arbre, i al peu de l’arbre una persona que semblava jove i que tocava un flabiol. M’hi vaig acostar i abans que li pogués mirar la cara va caure una nou de l’arbre que el jove va saber emparar amb una mà. Llavors es va alçar, em va mirar i va llançar, precipici avall, la nou a la mar: “Series capaç de tirar-te i ficar-te dins la nou”. “Ho se fer?”, li vaig demanar. “La teva decisió és la resposta”, em va contestar. Vaig mirar per avall, cap a les ones embranzides que es rompien blanques contra les roques i em vaig llançar. Vaig saber tot d’una que no ho havia d’haver fet, que tot s’acabava. El record de la cara del meu fill em va venir a la memòria… però de cop, en un instant, sense cap dubte vaig distingir la nou que surava damunt l’aigua. Ho vaig veure amb tota nitidesa, però no només això, sinó que la nou s’eixamplava fins a tornar tan gran com la mar i jo m’hi vaig sentir endinsar. Un puntet blau dins una foscor infinita atreia aleshores el meu cos que seguia la inèrcia del salt que vaig decidir fer. Va fer-se ben clar que el puntet blau era la Terra i que a la foscor de cada vegada més s’hi distingien tota mena d’astres. La Terra xuclava el meu cos i jo ja podia distingir la forma d’Àfrica, i la Mediterrània, les nostres illes, Mallorca, el meu poble, ca meva, el meu llit i em vaig despertar com si caigués de molt amunt.
Li vaig dir a na Maria que avui aniria a caçar al coll, així no trobaria estrany que m’aixequés tan prest. M’he acostat a les habitacions dels meus fills i els he besat, com sovint solc fer. He agafat la motxilla que ja fa anys que m’acompanya i que la nit abans havia deixada enllestida i he sortit de ca meva sense prendre cafè. El cel era serè i la gelada històrica. Hauria d’anar ben alerta a no patinar amb el cotxe. Vaig passar pel túnel de Sòller i vaig començar la pujada cap a Escorca. Com m’havia imaginat, al mirador de Ses Barques havien tancat el pas per mor de la neu. Vaig deixar-hi el cotxe aparcat i vaig començar l’ascensió.
Rere les muntanyes, al llevant, l’alba ja es pintava quan vaig començar a caminar i l’aire semblava més càlid, malgrat la neu, que a les parts baixes. Fins i tot la gelada no era tant dura quan la trepitjava. Al cap de poc més d’una hora ja em trobava prop del lloc que havia triat. Vaig fer un foc amb faions i branquillons alts i secs dels ullastres. Aviat hi vaig afegir un parell de tronquets d’olivera fins a crear una flama ben viva i alegre. Els ropits cantaven a les totes dins l’alzinar i a l’olivar de la vall més pròxima la piuladissa dels tords, estornells, grívies, pinsans i cap ferrericos saludaven un dia que s’alçava esplèndid dins el cel clar i la neu blanca.
Ara, dues hores després de fer el foc, prop de les onze, no fa fred. El sol enlluerna tot l’entorn amb la força afegida de la refracció de la neu. Em despull del tot i m’acost amb dificultat, per no trepitjar les aritges, a la vorera d’una roca plana. Davant mi un paisatge magnífic m’observa i penso que el color dels meus ulls també viurà eternament, com tots els colors que mai han arribat a existir i que pocs artistes han sabut que un dia confluiran en un forat negre que s’expandirà de nou en una gran explosió.
I ha estat llavors que he sentit el mòbil. Ho he trobat absurd, m’ha sabut greu. No recordava que l’havia duit dins qualque butxaca. He esperat que acabés de sonar, però tot d’una s’hi ha tornat a posar una bona estona. M’he decidit a llançar-me com en un vol d’esparver quan el mòbil ha tornat a sonar. He fet enrere les meves passes, m’he tapat amb la jaqueta i l’he cercat per fer-lo miques contra les roques abans que no ho fes jo amb mi mateix. Ha estat en veure el nom de na Maria a la pantalla que he canviat de parer i he activat la cridada:
“Josep, escolta, en Martí és mort, s’ha suïcidat fa molt poca estona, avui de matí, però abans m’ha trucat per dir-me que t’havia diagnosticat un càncer terminal i que ho havia fet per induir-te al suïcidi. Josep, no és cert que estiguis malalt, no tens res. També t’he de dir que en Pau no és fill teu, ho és, ho era d’en Martí i que ja feia sis anys que t’enganàvem. Et cont tot això perquè no facis cap doi, perquè coneguis la veritat i sàpigues que t’estimam i vull que tornis a casa tot d’una.”
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Imagin que sí. El meu nom és Toni Vicenç, i record gratament els teus articles. Ara a la teva bitàcola podré gaudir de la teva florida prosa. M’agradaria conèixer-te, jo cada any tenc un trast de venda figures d’escaiola a la fira gremial, els infants les pinten, és un trastmolt gros. Diga’m alguna cosa si hi passes i em veus. D’acord?