…El plorar de la font en mig del bosc oblidada.
El somriure del riu jugant amb l’om a l’espill.
El marcir-se la flor sobre la tomba deixada…
Ram-mar (P.Ramon Martí).
Els grandiosos oms de la ciutat de Sória, a Espanya, fa anys que es varen morir. Encara vaig ésser a temps de veure’ls vius, però ja estaven malalts. Per fer-vos una idea de la gruixa d’algun d’aquests oms, val a dir que sobre el tronc d’un d’ells, on es divideixen els cimals, hi havien construït com una mena de plataforma on hi cabia una petita orquestra. L’om d’en Machado també es moria durant aquests dies. Com així es morien gairebé al mateix temps tots aquests esplèndids arbres? Anys abans els hi havia tocat el torn als oms britànics i centreeuropeus. Una malaltia, la grafiosi, associada a un fong (Ceratocistis ulmi) que va arribar d’Amèrica a mitjans del segle XX n’era la causa. Aquest fong obstaculitza els conductes de la saba, ho detectam amb el marciment de les fulles al capdamunt de les rames i que acaba per estendre’s a tot l’arbre. Un petit insecte escolítid ajuda a transportar les espores d’aquest fong d’una omeda a una altra. Val a dir que les Illes, sobretot Mallorca i Menorca han quedat un poc a raser d’aquesta malaltia gràcies a la seva insularitat. Així i tot ja va ser detectada la soca més virulenta del fong, i efectivament ha acabat amb els peus adults de nombroses poblacions. L’om més gruixut que conec és a Menorca, al barranc de Cala en Porter. A Alaró hi tenim el més gros de Mallorca, és un exemplar esponerós vora una població ben conservada a la Casa Damunt, al Clot d’Almedrà.
L’om és un arbre que ens indica sòls profunds, amb capa freàtica alta i molt rics en nutrients, potser en molts casos terres hereves d’antigues zones humides. És un arbre que conviu amb els horts antics abandonats on la terra és més fèrtil i humida. Dins aquests horts vigilats pels oms, encara queden algunes pomeres d’aquelles que fan les pomes tan gustoses i diferents de gust una de l’altra malgrat formin part del mateix arbre. Sembla que l’om fou introduït per l’home a les Illes. Avui en dia és un arbre discret, abandonat a la sort dels antics conreus antany ben cuidats. Ni tan sols vol ésser un arbre urbà, els oms que es planten a segons quins pobles o a les ciutats és un parent seu, siberià, l‘Ulmus pumila, resistent a la grafiosi però amb la sospita que podria emmagatzemar el fong, amb el perill latent que pot suposar la seva nova expansió més endavant.
Les fulles dels oms eren bones per alimentar el bestiar al llarg estiu mediterrani. La seva fusta és dura, resistent, també a l’humitat, pesada, elàstica i mala de foradar, he sentit a dir que era emprada per fer els eixos de les rodes dels carros. La seva escorça s’ha fet servir per les propietats astringents i constrictives. S’utilitzava per tractar la diarrea i la disenteria i també en les malalties de la pell. Les propietats de l’escorça de l’om es deuen a la presència de tanins. Una tassa ben calenta al 2% quan es vulgui fer suar els malalts, recomana el pare Francesc Bonafè, a un tom de la seva “Flora de Mallorca“.
Prop dels nostres torrents l’om viu molt ben acompanyat d’altres arbres caducifolis com el fleix (Fraxinus angustifolia), el poll negre (Populus nigra)el poll blanc (Populus alba) o els clarament introduïts lledoner (Celtis australis) i llorer (Laurus nobilis). El sotabosc és molt variable, hi trobam les plantes pròpies d’indrets més humits i ombrívols com el cirerer de pastor (Crataegus monogyma), l’heura (Hedera helix), la murta (Myrtus communis), el ginestó (Osyris alba) o l’aranyoner (Prunus spinosa).
A Alaró les omedes no abunden. Els peus adults sucumbiren al pas de la grafiosi, així i tot en podem trobar de joves i belles a Son Fortesa i a Banyols. Exemplars més dispersos al torrent de Solleric i al torrent d’Almedrà vora Son Ordines, i una reserva preciosa i ben cuidada a la Casa d’Amunt.
És molt recomanable la conservació de les nostres omedes, no només pel que significa de joia botànica, sinó per l’elegància que incorpora a indrets arraconats i gairebé secrets, rics en biodiversitat de flora i de fauna. Fins i tot els escolars poden restar en silenci mentre escolten el cant del rossinyol i miren una fulla asimètrica d’om a les mans.
Joan Vicenç Lillo i Colomar.
Alaró, a 3 de desembre de 2005.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!