El sol omplia el silenci d’un migdia de juliol a l’era i un vent calent l’encenia. Un pagès de nom Bernat, duia una camisa blanca i un capell de palla i donava voltes a l’era damunt el corró que la mula estirava. Una dona vestida de negre, amb un mocador vermell al cap que li cenyia un capell de palla ajudava a empènyer el blat amb la forca. Era madò Teresa.
A cent passes, darrera un marge de pedra seca, els nins observen l’activitat de l’era com si fos la única que s’esdevingués en aquell indret de món. Només el frec de les ales de les cigales i els xiscles de les falzies i teuladers es filtrava dins l’aire càlid, sec i lluent. En Jeroni, en Toni, en Xesc, en Tomeu i en Jaume respecten el silenci que s’han imposat. L’hivern passat aquest estol de bergantells li robaren a l’amo en Bernat els tords, els vitracs i ropits de davall les lloses que havia parades. S’han d’esmunyir de la seva vista i han de passar-hi prop per arribar a l’olivar i a la garriga on s’amaga el seu amagatall, la seva cova.
Una cançó d’era arranca de madò Teresa, flueix dins l’aire i arriba a les oïdes dels menuts. La melodia amb essències mores no es destria del paisatge, ni del sol, ni dels sons, impregna el moment d’una certa eternitat. Hi ha qualcú, però, a qui va dirigida la tonada i que en sentir-la ha sortit de l’ombra de la casa vella que s’aguanta sobre les marjades resseques d’un turó. Mira cap avall on destria l’era i el mocador vermell de la dona, després observa en calma la resta de l’escena.
Cansats d’estar amagats, decideixen moure’s amb cautela, garrover rere garrover, fins a ser prop de les primeres oliveres i poder moure’s lliures cap als ullastres i pins espessos. Emprenen amb èxit l’estratègia i assolit l’objectiu de no ser descoberts, pugen a la carrera pel caminoi que duu al penyal on hi ha la cova.
En Xesc és qui primer repara en l’ou que hi ha en un forat que s’assembla a un niu. Els captiva la curiositat de saber quina au ha posat aquest ou: “És gros, sembla de gallina”, diu en Toni. “Ca, ca, ca, segur que és d’òliba, per aquí dalt no n’hi ha de gallines” respon en Jaume. “Potser és de perdiu, o d’àguila” suggereix en Tomeu. “L’han d’haver posat entre ahir i avui” observa un altra.
En Xesc, que duu mistos proposa fer una truita. Tots hi estan d’acord malgrat no disposar d’oli ni de cap estri de cuina on fregir-la. “És igual, el posarem damunt el foc i ja ho veurem”. “I qui l’ha de rompre?” demana en Jaume. “En Jeroni és el més gran” afirma en Toni. Els altres accedeixen, també perquè saben que és un poc qui comanda. Tots fan rotllana per veure-ho de prop. En Jeroni alça l’ou amb les dues mans i quan el fa topar amb la roca surt un esquitx pudent d’ou podrit que els impregna la cara i el cos. És tant l’oi que senten que dos d’ells s’han posat a vomitar. “Anem tot d’una a rentar-nos a ca nostra!” proposa qualcú.
Baixen a les totes plens d’oi i de pudor i, sense anar tan alerta no s’amaguen de l’esguard del pagès, sinó que corren fent molta via. Senten, però, com l’amo en Bernat riu molt fort i els al·lots s’aturen estranyats per mirar-lo: “Eiii al·lots, què, ha estat bo l’ou estrellat, bergants?. Ja ho tornareu a tocar a allò que no és vostro!”. Tot d’una ho varen entendre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!