jvlillocolomar

... de cel i de llum pura...

7 d'agost de 2005
Sense categoria
0 comentaris

D’un temps d’estiu, uns nins d’un país…

Només podia ser que als ulls del pinçà la ma d’en Jeroni tornes herba. Llavors,  empesa i vinclada per un vent suau d’estiu tardà, s’apropava a  l’au que sense cap temor sentia lliscar els dits del nin davall les seves potes. El pinçà hi reposava el cos, calmat per el so de butzeta que els llavis de l’al·lot sabien produir. Després en Jeroni alçava el pinçà lliure sobre la mà i dibuixava dins l’aire una mitja lluna i amb un moviment breu i sec, espolsava l’au cap el cel. Es girava i somreia a en Toni que el mirava amb enveja. Creia, feliç, que només ell ho sabia fer, i potser era cert.

Clavell de penya (Dianthus rupicola)

 

 

 

 

No hi pensaven més, corrien cap avall pel camí estret i empedrat. Duien calçons curts, anaven sense camisa i calçaven porqueres. Els llamps dins els niguls creixents rere les muntanyes de tramuntana els esperonava la carrera. Tenien el pressentiment que una tempesta sense avís es congriaria sobre el seu poble.

 Un llamp seguit del trenc d’un tro els aturà en sec, havien vist com el llamp endevinava la part alta d’un comellar de la muntanya cuculla i hi feia néixer un fum fosc que s’alçava i creixia atiat pel foc. Els ulls dels nins també miraven com darrera la muntanya de pins hi creixien esponerosos els niguls obscurs i inflats d’aigua. 

 Les campanes del poble començaren a sonar. Avisaven a la gent de que qualque mala nova els amenaçava, en aquest cas el foc salvatge. Era urgent l’ajuda per a poder-lo arraconar i extingir.

 No va ser necessari: un altra llamp va rompre els niguls negres i una remor de vent i aigua embravida va estendre una cortina espessa que aviat féu desaparèixer la por al foc i encetar el temor a massa aigua.

 Els nins entraren molls als carrers del poble convertits ara en torrents d’aigua terrosa. Els salts que queien de les canals de les teulades feia créixer el nivell d’aigua que pujava a l’alçada dels portals. El xipolleig dels  peus xops dins els bassiots sense voreres es mesclava amb les bombolles del seu voltant. Varen córrer sense alè fins a refugiar-se a la casa d’en Jeroni.

 La mare i la padrina les esperaven i els eixugaren amb tovalloles. Els mudaren la roba i les sabates. El foc de la xemeneia de la cuina, poc o molt quasi sempre encès, els emparà càlidament els cossos menuts. Defora l’aiguat no minvava. La troneta de la clastra no podia empassar-se tota l’aigua. La mare d’en Jeroni, mirava com el nivell pujava l’escaló que separava el menjador del corral i com començava a fer un rieró sobre l’enrajolat. L’aigua envaïa la casa i varen haver d’obrir la porta de l’entrada per ajudar-la a passar de llarg. Tots quatre s’afanyaren a buidar a poals mentre  la padrina amb una granera de garballó l’empenyia i li donava forces cap el portal del carrer.

Quasi tan aviat com va arribar, la tempesta se’n va anar. El sol va il·luminar altra cop tota la terra i la gent començà a avaluar els efectes de l’aiguat.

 

Alaró anys seixanta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!