Quina claredat la d’aquells dies. Un dia mirava el rostre serè i vell de la padrina, asseguda a la clastra a una cadira baixa, absorbint la caloreta del sol. Els seus ulls clucs reposaven i jo pensava que bé li calia un descans. Encara se’n recordava de Marsella, del cementiri de Marsella. Encara me demanava que li acompanyés a visitar la tomba de dues de les seves filles. Emigrants sabaters d’Alaró que després pogueren tornar a Mallorca on establiren una petita fabrica de sabates. Això els permeté aixecar una casa sobre les runes d’una altra. Amb el seu corralet tancat de petites parets seques que eren bones de botar.
On hi jugàvem una bona colla d’al·lots que arrencàvem cada vegada per anar més enfora, muntanya amunt. Fins que ens cansàvem d’escoltar les crides de les nostres mares o havíem de tornar amb urgència per curar qualque trau de sang escandalosa. Jugava a metges o feia el cuxi-cuxi amb qualque nina abans d’haver-me de confessar per fer la primera comunió. Era un temps clar i salvatge, sense preguntes, on provàvem els instints bàsics. No sé perquè quan he vist aquests calçons estesos al corral, blancs de llum i trescat per un enfilai de formigues, el temps s’ha aturat i he sentit un pessigolleig suau d’antigues cossigolles i he recordat el rostre clar i serè de la infància tan lliure i salvatge que vaig tenir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!