jvlillocolomar

... de cel i de llum pura...

27 de gener de 2006
General
0 comentaris

Aglans i bolets

Vaig néixer capell posat

tota ma vida l’he duit

i des que es capell m’és fuit

no he begut ni menjat.

De vegades he sentit  o he llegit que els arbres de la selva amazona poden refugiar una quantitat de vida en espècies de fauna i de flora impressionant. L’alzina també ho pot fer, i encara més quan és morta que quan era viva. Amb els meus ulls he vist sortir tres ratapinyades d’una alzina morta, aquell era el seu cau abans que nosaltres la tiréssim en terra i en féssim estelles per cremar a la foganya. Hi crien moltes espècies d’ocells tant quan és viva com després d’anys de ser morta. La seva lenta descomposició va associada a una nombrosa quantitat d’endofauna i d’insectes que no només “fabrica” la terra de mata, tan rica i aprofitable, sinó que a la vegada alimenta i dona refugi a gran part de la cadena tròfica de la fauna del bosc.

Existeix, però un món subterrani de la que l’alzina en sap molt i del que també en té molt que veure: els dels micelis. Cercant informació sobre el món de les micorrizes, hi he trobat un text molt aclaridor d’un senyor, amb llinatge ben apropiat per el tema, que sense donar-se compte quasi en fa poesia, Carlos López Encina:

 

Cóm es produeix la colonització?

En una primera instància es produeix una identificació mútua planta-fong a l’esfera de l’arrel, a regions pròximes a les arrels nutrícies; en aquest reconeixement semblen fer-hi de mitjancer unes substàncies emeses per l’arrel que provoquen el creixement del miceli i un biotropisme positiu del mateix cap a l’arrel. Després es produeix el contacte intercel·lular en formar-se una estructura anomenada apresori. En tercer lloc es produeixen canvis morfològics i estructurals tant en els teixits colonitzats per el fong, com a l’organització de la paret cel·lular del simbiont fúngic. Posteriorment es produeix la integració fisiològica d’ambdós simbionts i per acabar es produeix una alteració de les activitats enzimàtiques que se coordinen entre els simbionts per a integrar els seus processos metabòlics (Gianinazzi-Pearson, 1984, Azcón-Aguilar y Bago, 1994). 

Dit d’una altra manera, per a trobar picornells (Cantarellus cibarius), cal que primer el fong i l’alzina hagin establert un procés d’aliança mútua com el descrit abans.  És de més dir que l’alzina és un dels arbres més capaços d’establir relació amb espècies de fongs. Només cal visitar un alzinar a la tardor per fer-nos una idea del dinamisme i de la transformació que es congria al seu sòl. No tan sols hi trobarem blaves (Russula sp.), peus de rata (Clavulina cinerea), peluts (Hydnum albidum), carlets (Hygrophorus russula), cogomes (Amanita vaginata), blaves blanques o fortes (Russula delica), que ja coneixem i que tan bones són per menjar, sinó que també hi compareixen una gran varietat de fongs de tota forma i color que poden estimular la nostra atenció artística o fotogràfica. Enguany, després de fotografiar-ne vaig estar a punt de deixar una bona grapada de picornells; quan me’n vaig donar compte, sorprès pel descuit, vaig tornar enrere per recollir-los, evidentment. El delit de la fotografia va guanyar, momentàniament, al que frueix el cercador de bolets. Com que aquest article tracta dels arbres d’Alaró i no dels bolets, no vos concretaré més el lloc de la troballa.

 

Supòs que heu sabut resoldre l’endevinalla de l’aglà. Doncs bé, enguany hi ha hagut un bon esplet d’aglans dolços. N’he menjat de crus, de torrats sobre l’estufa i que són tan bons com les castanyes, i sobretot n’he tastats dins una recepta de cuina que la vos he de dir:

Fregiu, tallades amples, patates o yuca, les retirau de la pella. Hi fregiu aglans dolços tallats per la meitat, sense closca és clar, les posau amb les patates o yuca. Després fregiu uns alls i tot d’una hi posau els picornells. Finalment ho mesclau tot i bon profit!.

 

Esplèndides alzines d’aglans dolços n’hi ha vora el torrent a Son Fortesa, prop del Pontet de Ferro i a Son Cladera, al costat de la carretera. Fan uns aglans molt grossos i rodons, especialment els anys en què n’hi ha pocs. Caldria animar els aficionats als empelts a fer-ne d’alzina dolça. Si bé és un empelt difícil, l’èxit de l’empelt no té preu: durant molts d’anys tothom en gaudirà, sobretot les ovelles que les coneixen bé.

 

Segons els llibres que he fullejat, tots coincideixen en assenyalar dos tipus d’alzines a Mallorca, la que fa els aglans dolços (Quercus ilex subsp. ilex)  i les que els fa amargs (Quercus ilex subsp. ballota), la divisió territorial sembla que resulta difícil d’establir  i que aquesta darrera és present a Mallorca i a Eivissa on sembla introduïda. El que sí que vull remarcar és que si sembram aglans de les alzines dolces que hi ha a Alaró, ens germinaran alzines amargues, és a dir de la subespècie ilex, això ens indica que no es tractaria de la subespècie ballota, sinó d’una variació genètica produïda per la cultura humana que va empeltar amarga sobre amarga tantes vegades com va fer falta fins a determinar una nova forma o raça, finalment dolça,  talment es va fer en temps immemorials amb l’olivera, l’ametl·ler o la figuera.

 

Amb el perill d’estendre’m massa, encara vull parlar de que “aquest arbre té moltes virtuts curatives degudes a la gran quantitat de taní que conté. L’escorça d’alzines joves  es bull en aigua al 2% durant mitja hora i, glopejant-la o en gàrgares, serveix per curar les llagues de la gargamella i de la boca i atura les hemorràgies de les genives. Bullida a la proporció del 4% és útil per evacuar el pus de les ferides externes i per a banys de seient. també cura les sedes. Les fulles s’empren com a tònic contra la debilitat, molèsties del fetge, diarrees, incontinència de l’orina durant la nit, fluixos de sang de la dona. S’assequen les fulles i es redueixen a pols. Una cullerada d’aquest pols se mescla amb una tassa d’aigua i es fa bullir durant un quart d’hora i es pren en tassetes 4 o 5 vegades al dia. En irrigacions cura els fluixos de sang i petites hemorràgies uterines o vaginals.” segons Francesc Bonafé a la Flora de Mallorca tom 2.

 

Personalment recoman visitar i explorar els diversos àmbits de l’alzinar.

 

 

Joan Vicenç Lillo i Colomar.

Alaró a 27 de gener de 2006.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!