jvlillocolomar

... de cel i de llum pura...

28 de juliol de 2005
General
0 comentaris

A les vessants d’un turó.

Els moviments que fomenten les revolucions del món neixen dels somnis i les visions del cor d’un camperol a les vessants d’un turó. Per ells la terra no és un sòl explotable sinó la mare vivent.       Ulisses. James Joyce.

Ja fa molts anys que un grup de joves (entre els quals, per cert hi era en Miquel Barceló, el pintor) va envair la illa de Sa Dragonera al sud-oest de Mallorca, es feien dir  “Terra i Llibertat”i “Talaiot Corcat”. Aquella va ser una acció que volia cridar l’atenció sobre el perill d’urbanització que planejava sobre l’illa. Els fets varen tenir molt de ressò en els medis de comunicació i el món polític va tremolar: eren els inicis de la democràcia i encara no sabien ben bé com neutralitzar les iniciatives de la  lluita popular. El relleu, sobretot en el pla jurídic, per salvar sa Dragonera el va agafar el GOB (Grup Ornitològic Balear i de Defensa de la Naturalesa) qui, després de convocar a una gran primera manifestació en favor de Sa Dragonera, culminà la feina amb la victòria davant els tribunals. Els grups ecologistes de caire anarquista que varen sorgir en defensa de la terra, foren durament reprimits i criminalitzats  al final restà hegemònic en la lluita ecologista fins al dia d’avui, el GOB.

Moltes altres foren les lluites que varen haver d’enfrontar els ecologistes de les Illes per salvar territoris verges del més alt valor paisatgístic i natural: Es Trenc, Mondragó, Sa Canova d’Artà, Cala en Turqueta, Punta de n’Amer, i un llarg etcètera. Al llarg dels anys pot semblar que el sentit comú havia fet fàcil la preservació d’aquests indrets, però aquesta protecció va ser a costa de moltes activitats i compromisos duts a terme per persones anònimes que senzillament estimen la seva terra.

 

Dins una societat amb alt nivell de vida, les  mobilitzacions populars a les Illes  s’han donat sobretot en temes de protecció de territori enfront d’altres de caire sindical, polític, social o de reivindicacions nacionals. Les més nombroses s’han referit a temes de caire ecologista. Avui en dia existeix a les Illes una gran consciència de protecció del territori que no es veu, però, reflectida en els resultats de les eleccions, on de manera quasi bé continua (llevat d’un curt període de quatre anys), han donat el poder a una dreta depredadora del territori i insensible a la voluntat demostrada en les manifestacions populars en defensa de la terra.

 

Així i tot s’aconseguiren lleis de protecció urbanística (Llei dels Espais Naturals) que ja voldríem veure a territoris com València o el Principat de Catalunya, però que al cap i a la fi es demostren insuficients per aturar la voràgine especulativa i d’explotació màxima dels recursos naturals en benefici d’un model econòmic depredador (a l’amo en Biel Canyelles li feia gràcia aquesta darrera paraula.)

 

La consciència  en defensa de la terra  al llarg dels anys ha donat al segon mil·lenni els seus fruits, en l’aparició arreu de plataformes, com a eines organitzatives de lluita  que a més de centrar-la en la defensa d’un lloc concret o un projecte o pla específic, aconsegueix amb facilitat aglutinar forces i fer un front comú. Les reivindicacions per altra banda ja no s’aturen a intentar paralitzar els projectes concrets agressius, sinó que reivindiquen una alternativa absolutament contraposada a la del model que es vol imposar per part de uns governants amb massa interessos coincidents no tan sols amb constructors, hotelers i empresaris turístics sinó també amb la industria del cotxe o de les petrolieres. Són doncs, dues concepcions enfrontades de manera ben clara i que a una illa escenifiquen ben bé el que podríem projectar a un nivell de món occidental en un futur.

 

Poc a poc l’experiència ens ha ensenyat que sovint qui es mobilitza ho fa normalment en benefici de la col·lectivitat i qui té el poder polític sol menysprear aquesta actitud mobilitzadora a la vegada que  tendeix a enganar a la col·lectivitat. Hi ha prou exemples: Quan es demana un NO a la guerra, es respon amb el menyspreu i la manipulació. Quan es demana la negociació entre dos bàndols enfrontats des de fa anys, es criminalitza la negociació i es reforcen els lligams més hostils a la mateixa. 

 

 Fa dos anys que a les Illes Balears i Pitiüses hi va haver un canvi de govern. Normalment un canvi de govern significa qualque cosa important i més encara si el nou que s’instaura té un color diferent del que hi havia. Segurament en situacions de normalitat democràtica avançada aquesta alternança no ha d’implicar un gros trasbals. No ha estat aquest el nostre cas.

El panorama global pel que fa a la situació política estatal i mundial era especialment tenebrós: n’Aznar i en Bush agafats de la mà ens conduïen pels camins de l’ús i abús de la força i de l’espoliació dels recursos naturals per fer els grans negocis. Ja només mancava que a la nostres illes els admiradors d’aquests dos es fessin amb el poder del govern autonòmic.

Ens fèiem creus de com era possible tanta inconsciència i irresponsabilitat a l’hora d’anar a votar. Què feia possible un govern del PP  amb majoria absoluta al Govern de les Illes? . Potser la propaganda de la por.

 

Com una pesta aviat es va veure venir: Mesures conservacionistes com la creació de parcs naturals i la instauració d’un impost turístic i ecològic varen ser immediatament eliminades pels nouvinguts, seguint així les ordres dictades pels poders econòmics i polítics de sempre: els hotelers que veien com un euro turista-dia (ecotaxa) no aniria a les seves butxaques o els grans propietaris de finques que veien perillar els seus projectes especulatius immobiliaris

 

Projectes urbanístics que tornaven a classificar indrets abans no urbanitzables, camps de golf i de polo (Es Salobrar Es Trenc), un gran parc temàtic al centre de l’illa, després a Calvià, ampliacions dels aeroports de Palma, Eivissa i Menorca, un gran pla de carreteres presentat com una modificació puntual del que hi havia. Tot això amb la previsió d’endollar les Illes a la central nuclear de Vandellós o cap a Sagunt: energia sense límits per unes Illes convertides en un gran parc temàtic, en un casino, en una gran casa de putes, en un Hong Kong a Europa. Les grans cadenes multinacionals d’oci, de menjar ràpid, de concessionaris de cotxes, petrolieres i grans constructores immobiliàries es freguen les mans davant aquest bocí de territori que se’ls ofereix.

 

De les set autopistes projectades al nou pla de carreteres una d’elles tenia el traçat pel mig del Pla de Mallorca, una de les zones més ben conservades de l’illa gran. Aquesta autopista ha de passar per pobles encara no sotmesos als imperatius del creixement urbanístic que s’ha donat a la costa, Petra, Ariany, Maria de la Salut, Sineu, Costitx. Aquests poblets d’agricultura i ramaderia autòctona no varen viure la revolució industrial que va potenciar la industria de les sabates als pobles del Raiguer ni tampoc varen viure en carn pròpia als anys seixanta, el boom del turisme. Fos com fos, varen ser els joves d’aquests municipis els qui reunió rere reunió donaren cos a una de les primeres plataformes: Autovia no!.

 

Tot d’una que la plataforma del Pla es va posar en moviment es va poder comprovar com de molt molestava als governants, aquests a la vegada reaccionaren com només saben fer, amb repressió i sobretot amb una prepotència a l’hora d’accelerar tot el procés de construcció de les infraestructures citades que cerca no només la rendició i mort de la mobilització popular sinó també la seva humiliació.

 

L’exemple de lluita de la gent del Pla va ser seguida per altres indrets afectats: Segón cinturó, Desdoblament si, autovia no, Platavorma antiautopista de Llucmajor, Son Real, etc.

 

Els partits d’esquerra que havien participat en el pacte de progrés del govern anterior poc a poc sortien de la forta depressió post electoral i en la mesura de les seves forces intentaven posar les majors traves possibles als projectes del PP-UM. Però les principals institucions de les Illes, Govern Balear, Consell de Mallorca i Eivissa i Govern de l’ Estat estaven en mans del PP o UM.

 

ERC de les Illes va formular preguntes al Parlament Europeu sobre el Pla de Carreters, camp de polo, clínica residencial, ampliació dels aeroports i va organitzar una campanya de denúncia a la Comissió Europea que va reunir en una setmana tan sols 4.800 denúncies que representants de les plataformes entregaren en mà a Brussel·les.

 

A la vegada més de vint mil al·legacions al Pla de carreteres foren entregades al Consell de Mallorca, es posaren denúncies davant la fiscalia de medi ambient per aturar delictes ecològics relacionats amb els espais naturals i les especies silvestres, especialment les de protecció europea.. Cartes al director, accions lúdiques, pintades i penjades de pancartes, siuladisses i intervencions als actes institucionals, etc. es feren més freqüents.

 

Tota aquesta torrentada d’activitats va confluir al riu de la manifestació de dia 14 de febrer de 2004 on no menys de 50.000 persones sortiren al carrer, no només per demanar la paralització dels projectes en infraestructures agressives i insostenibles del Govern Balear, sinó també per demanar un canvi de rumb en el model a aplicar en un futur.

 

El menyspreu més total va ser la resposta del Govern del PP. La lluita continuava.

 

Els resultats de les eleccions del 12 de març va fer néixer una esperança: el finançament de quasi totes les grans infraestructures previstes pel govern balear, autopistes, ampliació aeroports, connexió elèctrica amb Vandellós, etc. depenen del Govern Central. Els convenis que han de finançar, com les autopistes, foren signats el dia abans de les eleccions, és a dir dia 11 de març, entre el Govern de n’Aznar i el Govern den Jaume Matas. Ara amb el PSOE al govern de Madrid tot semblava més fàcil. Altres experiències ens ensenyaren a no baixar la guàrdia. Efectivament, les dues primeres visites a les colònies per part dels ministres de Madrid, refermaven la intenció (el talant d’en Zapatero) de complir amb els convenis signats per govern anterior.

 

Dit i fet, el Govern d’en Matas va agafar la paraula i començà a accelerar les obres, a un any escàs de la seva arribada al poder, l’antic ministre de medi ambient de n’Aznar, en Jaume Matas, posava les excavadores en marxa i començava les obres de l’autopista de Palma a Llucmajor ( intencions amagades: inici de la gran autopista del migjorn i llevant de Mallorca), de Inca a Sa Pobla, de Palma Nova a Peguera i el tercer carril de l’autopista de Palma a Inca, a la vegada que es duen a terme variants monstruoses a pobles com Inca, Manacor, Sant Llorenç, Vilafranca, etc.

 

Les plataformes iniciaren una ofensiva per pressionar el PSOE a Madrid. És penosa la imatge del PSIB reclamant a Madrid gairebé el mateix que reclamen les plataformes, quan es preveu i, efectivament es demostra que no són tan lluny del model del PP. Reunions amb ERC i Iniciativa per Catalunya a la Comissió de Medi Ambient del Congrés de Diputats. Proposicions no de Llei d’ERC on es fa una exposició brillant sobre el fet insular tan obviat a nivell estatal i europeu. Es denuncia incompliment del conveni per part del Govern Balear.

 

Les plataformes seguiren amb les accions de lluita: acampada vora les excavadores, tall de carretera, tremponada i festa lúdica a Campanet (Quico, el Celio i el mut de Ferreries, fantàstics!), acampada de les JERC amb la G. Civil avisada i en pla antidisturbis, etc.

 

La destrossa ja és molta, impressionant a una illa com Mallorca o Eivissa, de qualsevol puig elevat es pot veure la ferida roja oberta, després negra de gangrena amb l’asfalt. Milers i milers d’arbres arrabassats, espais forestals, arquitectura popular, horts antiquíssims, sentiments… tot queda arrasat darrere la maquinària pesada, un vertader exèrcit d’ocupació i saqueig.

 

A la vegada la febre constructora  ha desclassificat llocs per a tornar a construir. El Consell de Mallorca ha presentat un pla territorial que rebaixa la superfície a poder construir dins zona rústica. A Eivissa la situació és encara molt més patètica. El poder econòmic i polític de Matutes i companyia ha deixat el Pla territorial d’ Eivissa al servei dels seus interessos especulatius de la manera més grotesca. Els votants d’aquesta gent, però no s’haurien de sorprendre gens de l’aprofitament descarat i tenebrós que de la terra eivissenca fan aquestes “famiglies”.

 

Una permanent mobilització popular sense dependències i condicionants (tampoc del GOB), i que desemboqui en una altra jornada històrica de reivindicació de l’amor per la pròpia terra són les fites més netes en les que podem creure. Això i una estratègia política en les eines institucionals per aturar tot el que es pugui. Si aquesta gran lliçó permet a la gent cobrar consciència de la responsabilitat que en un sistema com el nostre representa anar a votar, potser encara serem a temps de, a poc a poc, curar el mal que ens rossega.

 

Joan Vicenç Lillo i Colomar.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!