jvlillocolomar

... de cel i de llum pura...

14 de gener de 2006
Sense categoria
0 comentaris

Un exemple de degradació.

Aquesta setmana he tornat pel Castell. Com sempre m’hi he trobat tant be que hi hagués quedat molts més dies. Com sempre no m’he pogut estar de sentir pena i preocupació per la degradació d’aquest estimat mirador de Mallorca. Però a Alaró una sensibilitat renovada per allò que s’ha estimat i encara s’estima ha començat a néixer: l’associació "Recolzem les murades del castell" no és tant sols una crida a salvar aquest patrimoni valuós, és un alçar el cap amb dignitat per mirar de front i protegir el poc de bell i estimat que ens va quedant a costa del deu Negoci.

De seguit hi ha un article de fa dos anys on parlava de l’hàbitat del Castell, no l’he volgut modificar perquè hi ha poc que afegir. Potser assenyalar que aquest indret ara és LIC (Lloc d’Interès comunitari) i ZEPA (Zona d’Especial Protecció per a les Aus), figures de protecció d’hàbitats de nivell europeu… mentre esperam d’asseguts la declaració de la Serra de Tramuntana com a Parc Natural.

El Castell d’Alaró, un exemple de degradació greu de la vegetació mediterrània.

Voldria no decaure en un article queixós i depressiu al que pot portar fàcilment el relat de la visita al Castell d’Alaró, refugi i parany dels patriotes Cabrit i Bassa. Però no hi puc fer res davant la decadència constant d’un indret (altra temps?) tan estimat per la gent d’Alaró. Poc puc opinar sobre si l’estat del valuós patrimoni històric que representa el que queda de l’antiga fortificació ha de restar com fins ara o si s’ha de protegir de manera més efectiva, no en som entès i per això caldria convidar qualque expert o interessat a ajudar a aclarir-ho.

Del que si que puc parlar és de d’alarmant procés de degradació de la vegetació mediterrània propi d’aquest indret, procés que tendeix envers una dinàmica erosiva del sòl que portarà sens dubte a un empobriment de la comunitat vegetal i a l’establiment de una vegetació pròpia d’indrets més àrids. La vegetació climàcica més predominant del castell d’Alaró és l’alzinar (Quercion ilicis) a les orientacions més de tramuntana i l’ullastrar (Oleo ceratonion) amb certes variants cap als vessants del migjorn.

Després de mitja vida de trescar pel món forestal, encara em va sobtar fort veure els troncs de les arboceres vermelles com si fos de sang després que les cabres les haguessin arrabassat la pell. Baix un alzinar empobrit, sense sotabosc, les arboceres roges destacaven per la seves ferides recents. Cercava marfull (Viburnum timmus) i orenga (Origanum vulgare) que dona nom a l’orengar, ja no n’hi ha, com també ha desaparegut de l’indret el cirerer de betlem (Ruscus aculeatus) i el ginebró (Juniperus oxycedrus) que, encara que present, també està molt castigat. Més bé caldria parlar de les plantes  que aquests animals no toquen, que són poques: l’olivella (Cneorum tricoccon), l’herba pudenta (Pasticana lucida) o l’estepa joana (Hypericum balearicum). Aquest mal, aquesta plaga que representen uns herbívors com les cabres, aliens a l’ecosistema balear, està estès per tota la Serra de Tramuntana i muntanyes d’Artà.. Als llocs més elevats només es salva la vegetació dels penyals.

Quan les cabres ataquen un alzinar, a més a més de matar moltes alzines joves, eliminen el seu sotabosc, que forma part de la comunitat vegetal i que permet que l’ombra i l’humitat s’ensenyoreixin del lloc. Un alzinar no és un alzinar sense formar part de la seva comunitat vegetal. Quan arriben els estius i els vents de ponent secs, l’humitat d’un bosc empobrit és molt baixa i això afecta negativament als arbres, debilitant-los i fent-los més vulnerables a l’atac de certs insectes que llavors esdevenen plagues, com el banyarriquer (Cerambyx cerdo). Aquest, quan no troba la barrera biològica natural del dens sotabosc de l’alzinar, troba fàcil la seva penetració i poca la resistència de les alzines als seus atacs.

Caldria potser anotar que la inclusió del Castell d’Alaró com a ZEPA (Zona d’Especial Conservació per a les Aus), ho és en tant que l’ecosistema és important com a refugi de certes espècies molt vulnerables o en perill d’extinció com la milana (Milvus milvus), l’esparver (Hierattus pennatus) o el falcó peregrí (Falco peregrinus). Aquestes espècies formen part d’un ecosistema que si es veu alterat en el seu equilibri, com és el cas, també aquestes perillaran. No es tracta només de declarar un lloc protegit, sinó sobretot de gestionar-lo adequadament. Una raó més per demanar la declaració de la Serra de Tramuntana com a Parc Natural, la qual cosa implicaria una efectiva gestió del lloc.

La solució per salvar la vegetació climàcica del castell, deixant de banda la gestió de l’accés humà al lloc, consistiria en primer lloc en eliminar el problema de les cabres, en el sentit de que s’haurien de llevar totes. Després de un període més o menys llarg, d’uns cinc o deu anys, s’hi podrien introduir ovelles, però mai més cabres. Evidentment ens trobem en primer lloc amb la qüestió de la titularitat d’aquest indret que és privat pel que fa a la zona boscosa i de garriga. La solució passaria per prioritzar la compra pública del Castell i declarar-la com el que és “àrea biològica crítica”. Dotant-la d’una gestió de criteris d’absoluta exigència científica en quan a la seva restauració natural. Potser amb un impost ecològic d’un euro per dia i per turista a nivell de Comunitat Autònoma això fora més que possible.

Una altra vessant del problema és la declaració fa anys de la cabra com espècie cinegètica, la qual ordre o decret de manera urgent s’hauria de derogar per passar a declarar a aquest herbívor espècie ramadera o domèstica. D’aquesta manera serien exigibles controls fins i tot veterinaris d’aquests animals que permetrien per una banda la recuperació real i no propagandística de la raça domèstica autòctona i sobretot el control de la cabra en estat silvestre. S’hauria de donar un termini de cinc o deu anys als propietaris per regularitzar la seva situació ramadera i no es podria permetre com ara que un propietari d’una finca d’Alaró o de Capdepera compri tres-centes cabres de la Península i les amolli a una finca de cinc-centes o mil quarterades de manera irresponsable i sense control.

Caldria afegir per acabar i amb la por d’allargar massa que les cabres no fan net, és a dir no duen bosses de fems on hi recullen les porqueries que els humans deixem tirats per l’entorn que visitem, el que fan és degradar considerablement la vegetació cap a estadis molt més vulnerables als incendis i a les plagues. Això és així perquè no només eliminen els alzinars sinó també els processos dinàmics de la vegetació que a Mallorca i a Menorca tendeixen cap a l’alzinar i l’ullastrar.

Joan Vicenç Lillo i Colomar.

Alaró, juny 2004.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!