Entre línies (notes de Juli Capilla)

Laura Ballester: Lluitant contra l’oblit. El llarg trajecte de les víctimes del metro de València, pròleg de Jordi Évole; epíleg de Beatriz Garrote. Sembra Llibres, Carcaixent, 2014, 209 pàgs.

El 3 de juliol de 2006 es va produir a València el pitjor accident de metro de la història de l’Estat espanyol. El resultat: 43 morts, 47 ferits greus i la vida truncada per als familiars de les víctimes. Des de llavors, el malson i el calvari per què han hagut de passar aquests familiars ha estat vergonyós i insultant, impropi d’una democràcia o d’una societat mínimament civilitzada. I és que, segons es desprèn de les investigacions d’alguns periodistes, tant des de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana com des del Govern valencià, de seguida es va intentar tapar el cas a base de tergiversar la realitat, de falsejar-la, d’ocultar informació a corre-cuita o, fins i tot, d’estripar-la perquè no se sapiera mai més la veritat. Només la valentia d’alguns periodistes i, sobretot, l’enteresa i la lluita de l’Associació de Víctimes del Metro, han aconseguit que enguany, huit anys després del sinistre, s’òbriga el cas per esbrinar què va passar aquell dia, per què va descarrilar un metropolità i va causar tantes morts i tants ferits de gravetat.

I és que hi ha moltes incògnites i, pitjor encara, moltes peces que no encaixen en el trencaclosques desfet del comboi que va descarrilar al subsòl del cap i casal. Entre les persones que més i millor han investigat sobre el lamentable succés del metro de València, cal destacar, sens dubte, Laura Ballester, periodista de Levante-emv, gràcies a la qual per fi es torna a indagar sobre l’accident, per tal com el passat 3 de febrer de 2014 l’Audiència Provincial de València va ordenar que es reprengueren les investigacions.

Quines són les incògnites que cal aclarir? Doncs, unes quantes, i no precisament fàcils de resoldre, perquè el Govern valencià del moment –al capdavant del qual hi havia Francisco Camps, del PP– va voler tendir un tel sobre el cas per tal que ningú s’assabentara del que realment va passar aquell infaust 3 de juliol de 2006. De fet, misteriosament va desaparèixer el llibre d’avaries del tren, i les dades de la caixa negra van ser esborrades immediatament després de ser llegides de manera irregular, és a dir, sense la presència del jutge. I, d’altra banda, com és que el conductor va aparèixer estès a la via, just al costat de les altres víctimes, quan els vidres de les finestres de la seua cabina no s’havien trencat? Per què els informes policials i els perits judicials van fer un simulacre només deu dies després amb una única UTA (Unitat de Tren Articulat), quan en el moment de l’accident n’hi havia dues, i per què el van fer a una velocitat inferior a la que en realitat anava el comboi que va patir el sinistre? Ara ixen a la llum aquestes incògnites, i d’altres de més grosses, com ara el fet que el Govern del Senyor Camps enviara els seus acòlits amb propostes substancioses de diners en forma d’indemnització, a canvi d’un silenci segellat en documents oficials de la Generalitat. Sabem també que els treballadors, tècnics i responsables d’FGV, van ser meticulosament ensinistrats per tal de fer declaracions a les Corts, durant la brevíssima comissió d’investigació que es va crear després del sinistre, per tal d’atribuir al conductor i a la velocitat del tren l’única responsabilitat o causa de l’accident. Gràcies a testimonis que van eixint a poc a poc del tarquim llefiscós en què es va convertir l’accident durant anys, coneixem també que els qui van declarar com pertocava han estat ascendits dins de l’empresa ferroviària, i els que s’hi han mostrat dissidents han estat expedientats. Tot plegat és tan bròfec i descomunal, fa tanta pudor a corrupció, a mentida, a manipulació sense escrúpols, a màfia o camorra o a merder, que sembla inversemblant.

El llibre de Laura Ballester aborda amb profusió de detalls totes aquestes irregularitats que envolten l’accident, i encara més. Per exemple, ha tret a la llum que el tren no es revisava amb la freqüència que calia, i que sovint patia avaries electròniques o relacionades amb la tracció. O ha revelat que l’UTA 3736 ja havia patit fins a tres descarrilaments previs abans de l’accident del 2006. Concretament, a Alberic, l’any 1992; a Montcada, el 1994, i a Picassent, el 2003.Un altre aspecte a destacar, i greu, és que no existira cap balisa abans de la revolta de l’estació de Jesús. FGV i la Generalitat van assegurar que no era necessària. I si no ho era, per què la van instal·lar després de l’accident? Els sindicats amb representació a l’empresa pública van defensar ja l’any 2006 que una balisa limitada a 40 km/h hauria evitat el descarrilament i la bolcada posterior del tren, que circulava a més de 80 km/h. I, més encara, també ens hem assabentat ara que les finestres eren d’un material molt poc consistent i que, en contacte amb el terra, saltaven immediatament, com de fet va succeir, convertint el comboi en una autèntica trituradora de cossos humans que se n’eixien del vagó literalment llançats, configurant un panorama dantesc, l’infern en què es va convertir el subsòl de la ciutat de València aquell 3 de juliol de 2006, exactament a les 13:02:01.

El cas de l’accident del metro de València és commovedor. Potser ha estat el fet més lamentable i terrible que ha patit la nostra ciutat en dècades. Esperem que no es torne a repetir res de semblant. Per això era necessari reobrir el cas. Per això cal esbrinar les causes que van provocar l’accident. Per això el llibre de Laura Ballester és un document imprescindible, necessari, èticament o moralment pertinent. Enmig de tant de desori, de tanta  desvergonya i manca d’escrúpols per part del governants que han mirat de tergiversar la realitat a propòsit de l’accident, el llibre suposa una mica de llum i d’esperança per a la lluita dels familiars de les víctimes, veritables protagonistes i dipositaris de la veritat que algun dia ha de traslluir enmig de tant de fum, de tanta desídia i de tanta perversió. Només així ens rescabalarem com a ciutadans. Fent justícia. En nom, primer de res, de les víctimes desaparegudes.

Publicat al suplement “Posdata” del diari Levante-emv (7 de novembre de 2014)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!