La meravellosa història de la València medieval

Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache: Fer Harca. Històries medievals valencianespròleg d’Enric Guinot, Drassana, col·lecció “Odissea”, 1, 2014, 109 pàgs.

L’any 2008, i coincidint amb el huité centenari del naixement de Jaume I, va nàixer el grup i el blog Harca, amb els quals uns quants joves medievalistes valencians volien donar notícia de les activitats relacionades amb aquella commemoració. Amb el temps, el projecte es va ampliar a una pàgina de facebook i, fins i tot, a una editorial, Drassana, que compta ja amb dues col·leccions: “Jàssena”, que publica textos exquisits de qualsevol gènere, i “Odissea”, destinada a difondre la història dels valencians entre el gran públic. Fer Harca. Històries medievals valencianes, dels historiadors Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache, és el primer número de la col·lecció d’història. Amb aquesta expressió, “fer harca” –o potser caldria dir “fer arca”, com puntualitzen els autors en un capítol introductori–, pretenen despertar de la letargia els valencians per tal de fer (h)arca, és a dir, que es llacen pedres els uns als altres, segons l’accepció popular valenciana, però també que facen aldarull, atenent a l’accepció originària de la paraula en àrab, ḥarka, que significa “moviment de tropes, pas de càrrega”. En definitiva, el que volen és que els valencians coneguem i debatem sobre la història pròpia, que combatem entorn d’algunes de les anècdotes i dels episodis del passat que més ens han marcat com a poble.

Dit això, cal subratllar que la història medieval valenciana és apassionant. El nostre és un país complex, ple de contrastos, heterogeni, relativament jove dins del context cristià europeu, contradictori com no n’hi ha. No sé si en som conscients, els valencians, d’això. Potser no. La qüestió és que aquesta heterogeneïtat intrínsecament valenciana –de impura natione, que en deien aquells– constitueix un filó inexhaurible per als historiadors, i una font de satisfacció per a molts lectors valencians encuriosits, mínimament atents a la història pròpia. I aquest ha estat, precisament, l’objectiu dels tres medievalistes que firmen Fer Harca. Històries medievals valencianes: acostar al gran públic una sèrie de capítols curiosos i anècdotes divertides esdevinguts al país dels valencians durant l’edat mitjana.

Així, els autors –Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache– es fan ressò d’alguns dels episodis més fantàstics i extraordinaris, com ara el fet que València fora especialment coneguda per albergar un dels prostíbuls més grans i atraients d’Europa. Efectivament, a l’anomenada “Pobla de les Fembres Pecadrius”, situada a l’extrem nord-occidental de la ciutat, si fa no fa a l’actual barri del Carme, i a finals del segle XIV, la historiadora Carmen Peris hi comptabilitza fins a 676 dones públiques –fa gràcia que les castellanes siguen les més nombroses (fins a un 53%), i que n’hi haja de totes bandes: italianes, aragoneses, valencianes, navarreses, portugueses… i fins i tot catalanes i mallorquines!

Però no tot és “morbo” en el llibre. Hi ha molts capítols que hauríem de conèixer. Com ara els que al·ludeixen als altres valencians, és a dir, als que van viure a Al-Àndalus fins que hi vam arribar nosaltres. En aquest sentit, Vicent Baydal ens demostra, per si algú encara no n’estava convençut, que els musulmans del Regne de València eren “arabòfons persistents”, i per això, la teoria sobre un suposat origen mossàrab del valencià és una fal·làcia. Per la seua part, Ferran Esquilache indica que l’origen del barri de Russafa és una almúnia o jardí fet construir pel fill de l’emir de Còrdova, Abd Al·lah al-Balansí, el valencià, però que la seua família era originària de Síria, on encara ara existeix –i no és casualitat– una Russafa al bell cor de Bagdad.

Són uns quants els capítols del llibre que ens lliguen de manera inexorable als musulmans que habitaven les “nostres” terres, i amb els quals vam conviure –o, millor dit, vam cohabitar– fins que les autoritats van decretar-ne l’expulsió, el 1609. D’aquest fet abominable, en parla Frederic Aparisi quan especifica la procedència dels repobladors de Beniopa després que els moriscos van ser foragitats de les seues terres. I també quan es refereix al buit que van deixar aquells pobladors originaris i anteriors a nosaltres anant-se’n cap a terres de Babaria. Uns quants pobles abandonats valencians corresponen a aquella època. Tampoc no són menyspreables els capítols sobre l’origen de l’arròs i l’expansió de l’olivera, relacionats en part amb els musulmans. L’equació “valencià ꞊ arròs” té fonaments històrics sòlids i es remunta a la nit dels temps. Com diu Ferran Esquilache, “En l’època medieval el cultiu de l’arròs és pràcticament una exclusivitat valenciana en tot l’Occident europeu”.

Interessantíssim també és el capítol dedicat a l’unicorn, un ésser mític al qual li atribuïen un poder terapèutic i guaridor a les banyes. Per això el mateix rei Joan el Caçador, fill de Pere el Cerimoniós, en tenia, i se’n vantava. Com també ho és, de curiós, l’article que analitza l’imaginari medieval en l’univers de David Lynch. Els episodis sobre els pirates del mediterrani, la figura de Francesc de Vinatea, un dels nostres herois primordials, i l’inici de la nostra consciència com a valencians, entre altres capítols, completen el recull. Un llibre a tindre en compte, doncs; adreçat al gran públic, sense pretensions però molt ben pensat, i ben escrit. Fonamental per conèixer alguns dels fets que han determinat la idiosincràsia particular, única, humil i grandiosa alhora, del poble valencià.

Publuicat al diari Levante, suplement cultural “Posdata”, 10 d’octubre 2014 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *