Els mots, i no (confessions sinceres d’un poeta)
I a la fi, vam presentar Els mots, i no a Altea. Com diem en valencià, era precís, necessari, imprescindible. Ho era perquè en aquesta localitat infinitament bonica, màgica, blanca com l’escuma de les ones que vessen –i besen– vora mar, s’hi va gestar, va nàixer el poema. Ara fa cinc anys, vaig aterrar a