Després de gairebé dos mesos, atrafegat amb problemes personals, torno a escriure, de tant en tant, dins aquest bloc. I amb preocupació amb el futur de la nostra estimada Catalunya.
La situació de TV3 em preocupa, perquè la nostra TV3 va ser un exemple per a molts de com fer una tele moderna, amb innovació i amb interès arreu. Encara més en saber que TVE sí podrà fer-ne la seva feina sense la pressió de l’IVA, que, ves per on quina barra, no tindrà que donar res, mentre que TV3 ha de sacrificar programes per poder sobreviure.
I no sabem quins programes amb menys costos en podran fer. Me’n recordo quan encara no feia gaires sèries de ficció, i el millor de la seva graella eren les sèries estrangeres doblades a la nostra llengua. Però ara, no n’hi ha d’aquelles sèries carismàtiques que arreplegaven els catalans a la vora de la tele. I els gustos son d’altres.
Per una altra banda, la reconstitució del Parlament, sense poder fer novament en Puigdemont President sense tornar-hi i arriscar-se a ser un nou màrtir. Encara conservem la dignitat, però amb l’enemic instal·lat a casa nostra, que, tot i que va guanyar sense majoria el 21-D, va fent mal a poc a poc, com la cuca que va roent l’interior d’un arbre.
L’únic consol és que el Barça funciona com un rellotge suís dels d’abans, impecable. I amb la seva afició digna i reivindicant allò que els sembla injust, com aquesta nit, esperant tothom que els Jordis, el Quim i sobretot l’Oriol hi tornin a casa seva. Perquè veure l’Urdangarín lliure a tot arreu, i el Rato, fa regirar l’estómac.
Que l’Oriol torni a ser com quan xerrava pacíficament amb els Parejo, o amb qualsevol altre família, la qual no es creu encara que un senyor honrat com l’Oriol sigui on és.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!