A poc a poc, gent de fora, i no pas cap ésser insignificant, se n’adona de que els dirigents catalans que volen que la nostra terra tingui el seu futur pel seu compte son maltractats per les Lleis de l’Estat espanyol, incapaç, excepte alguns amb coratge, de posar-se al dia com va fer el Regne Unit amb Escòcia.
Diversos polítics hi veuen que la Carme Forcadell és injustament jutjada, però no s’atreveixen a cridar gaire les seves protestes, per allò de l’afer intern i la diplomàcia, una cosa imprescindible per les bones relacions entre països. I més encara si els seus països tenen d’empreses a l’Estat espanyol o venen molts productes als espanyols. Ja sabeu quina cosa vull dir…
La Carme Forcadell va dir la veritat, només volia donar veu als catalans, siguin del partit que siguin. Però com a Madrid estan espantats i encara troben a faltar l’Imperio en donde nunca se ponía el sol (aleshores, no seria Espanya, sinó Lapònia, on passa una cosa semblant durant mesos), no saben com reaccionar. Fins i tot algunes televisions, per tenir-ne més audiència, creen sèries de ficció on l’Espanya franquista mai no hi apareix (com a Velvet, tot i la presència d’Aitana Sánchez Gijón i José Sacristán, una de les sèries més cursis i carrinclones dels darrers anys, malgrat el ménage-à-trois dels protagonistes) o es redueix el franquisme a una història d’amor de culebró (com a Lo que escondían sus ojos, tot i que se’ls pot agrair mostrar-nos amb naturalitat que els franquistes també feien el salt quan volien; és a dir, que de sants en vida i successors de Déu quan li arribi la jubilació, gens ni mica).
El meu suport a la Forcadell, que sense fer de coses de superheroïna, vull dir, sense cap toc extravagant a l’estil Esperanza Aguirre (la seva queixa del tall de carrils a la Gran Via madrilenya durant el Nadal és encara la riota entre els habitants de la capital espanyola que no voten el PP), ha mirat de donar veu al nostre poble.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!