(ABANS DEL 9-N) CRÒNICA D’UNA OBSESSIÓ DE PSIQUATRA DE L’EXTREMA DRETA (I D’ALTRES) CONTRA TOT ALLÒ QUE ÉS CATALÀ

(Versió enj català de l’article que vaig publicar al Blasting News pocs dies abans de la consulta del 9-N):
Tot va començar l’11-S de 2013, a la Llibreria Blanquerna de Madrid, que es troba al carrer d’Alcalá, no lluny de la plaça de la Cibeles i davant mateix del Cercle de Belles Arts. És una llibreria a la qual hi vaig jo a comprar molt sovint, ja que pertany a la Generalitat i ven llibres escrits i traduïts al català.
S’hi celebrava la Diada Nacional de Catalunya, i a la planta baixa de la llibreria hi eren diputats catalans al Parlament espanyol i molta gent convidada o que hi entrava a comprar llibres. Tot normal.
Doncs no és que es sentís el tema principal de John Williams per “Tauró”, ni tampoc el de Bernard Herrmann per a “Psicosi” (la de l’assassinat a la dutxa, per descomptat), ni tampoc el de Jerry Goldsmith per “La profecia” (l’”Ave Satani “, amb aquests cors religiosos cantant en llatí un himne que en realitat és satànic), però va passar una cosa sobtada que va canviar radicalment l’ànim de la gent present. I qualsevol d’aquestes músiques no hi hagués desentonat gens per allò que passaria.
Diversos individus d’aspecte sinistre, uns amb la cara tapada i d’altres descoberta, hi entren a la llibreria escridassant, amenaçant als presents, destrossant la bandera catalana que hi havia, trencant diversos vidres i barallant-se amb alguns diputats.
Tot el van gravar càmeres de televisió i de gent present, s’ha vist a tot arreu i es van identificar aquells salvatges. Van ser detinguts i jutjats, però (això és el que més em fa fàstic) només van rebre de multes ridícules.
Un any després, la llibreria ha pres mesures de seguretat per evitar nous atacs vandàlics. I més encara quan Artur Mas hi compareix per a una roda de Premsa després de xerrar a la Moncloa amb Mariano Rajoy. M’hi vaig acostar, a veure què passava, i encara que hi veia alguns fatxes amb camisa blava de la Falange per manifestar-se, vaig pensar que no passaria res, que tot estava controlat. Fins i tot vaig entrar a la llibreria per comprar alguna cosa i me’n vaig anar cinc minuts després cap a casa.
Ja a casa, miro el Twitter i veig que algun d’aquests fatxes va aconseguir escurçar les mesures de seguretat i es va presentar tot desafiant davant Artur Mas en plena roda de Premsa. Al President no li va tremolar el pols i no va fer cas als gestos de mascle ridícul del energumen que l’amenaçava. Vaig pensar que l’extrema dreta té una obsessió amb d’allò més català i l’ha fet el seu esport favorit, com el dels gladiadors al circ romà amb els esclaus cristians.
Gairebé dos mesos després, pocs dies abans del 9-N, que sembla que tampoc es podrà celebrar com estava previst de la nova manera, els partits pro consulta catalana hi celebraran una reunió a l’Ateneu madrileny, lloc on vaig tenir la sort que fa mesos van posar un documental sobre la matança dins un poble del Nord francés, on fa 70 anys es refugiaven exiliats espanyols i catalans. Els nazis van afusellar als homes i van cremar vives a dones i nens, calant foc a una església on els hi van tancar. Una cosa que França, per cert, sempre ha admès i ensenya als seus nens que mai no ha de tornar a passar, ben al contrari que aquí.
Amb el mateix esperit de tolerància de l’Ateneu, diputats com Joan Tardà (ERC) o David Fernández (CUP), entre d’altres, hi van. Novament es va subestimar el poder d’organització de l’extrema dreta pel que fa a fer xivarri, insultar als que no pensen com ells i que els seus membres es comportin com qui maltracta dones indefenses: les mesures de seguretat es limitaven a uns dos o tres policies de paisà.
Va arribar-hi, no diré un exèrcit de fatxes, sinó gairebé una trentena d’ells. Aquest cop no hi va haver destrosses, però l’actitud d’aquesta gentussa, perquè no se’ls pot anomenar d’una altra manera, no té gens de noble. Així, mai no aconseguiran el suport que volen, els vots que volen, l'”adhesión inquebrantable” que volen, amb la mateixa obsessió que un enamorat s’obsessiona amb una altra persona, fins i tot per mètodes de boig perillós.
Catalunya demostra que és un país civilitzat, i si va contra aquesta gent, ho farà amb mètodes legals, sense cap violència. No tindran aquesta guerra civil que tant desitgen els de la Falange. No han sortit de l’Edat Mitjana en aquesta mena de costums. Desentonarien fins i tot en la sèrie “Joc de Trons”, on els que millor cauen són l’home petit i les meretrius.
Però això no és tot: el Diumenge va aparèixer a “El País” un article signat per Ignacio Vidal-Folch titulat “TV3 força la màquina”, parlant sobre la TV pública catalana i el seu estat actual per l’articulista.
En tot l’article no hi ha cap menció positiva sobre TV3, a la qual qualifica de canal televisiu manipulat, xovinista, xenòfob i fins i tot subtilment racista, amb detalls més propis d’un turista que hi arriba a un país estranger sense saber res de la cultura local.
No diré que els seus informatius siguin imparcials, les TV públiques de l’Estat espanyol, siguin quins siguin, han patit manipulacions dels governs de torn, però la qualitat general de la programació de TV3 és de més qualitat que no pas la de moltes cadenes espanyoles, si ens la mirem amb objectivitat, i em refereixo a programes que no siguin telenotícies.
Perquè l’articulista, tot comentant un dels programes més populars de TV3, “El convidat”, on el seu presentador, Albert Om, va cada setmana a casa d’un català famós a conviure amb ell dos dies i fer-li una entrevista en profunditat, en parlar de la seva entrevista a Lluís Llach i dir que té un criat senegalès (en Llach hi passa llargues temporades al país africà, on té una ONG), hi ha un moment que sembla voler presentar, subtilment, en Llach com a racista o colonialista , o tot recordant-se de l’homosexualitat del cantant, dient sobre el criat: “Tranquils, que ell està casat i té fills”.
En el seu afany per presentar a TV3 com l’infern, diu horroritzar-se amb el reportatge de “Sense ficció” sobre les relacions entre Francisco Franco i el Reial Madrid, que ja vaig comentar aquí el mes passat, i que només hi parlava sobre una cosa que a Catalunya es parla des de fa generacions, sense obtenir cap resposta.
TV3 sempre ha tingut un estil específic, el que passa és que no ha estat mai comprès des de Madrid, gairebé com els de l’Amèrica profunda i puritana que mai no van comprendre que França no condemni a l’infern els que facin el salt a les seves parelles amb d’altres, com François Hollande fa mesos.
TV3, un dels seus grans mèrits, ha estat el d’haver fet sèries de molta qualitat, algunes d’elles venudes a televisions estrangeres amb bones opinions d’elles, com “Polseres vermelles” (que ha tingut remakes als EUA, Itàlia o Rússia, a més de que ha sigut emesa la sèrie original a França, Finlàndia, Argentina, etc.), “Tres estrelles” (la genial sèrie còmica de el Tricicle, humor universal comprès a tot arreu) i moltes altres.
Fins i tot l’estil actual de les telenovel·les espanyoles es deu a TV3, que fa tot just 20 anys va estrenar el seu primer culebró, “Poblenou”, després emès doblat a l’espanyol com a “Los mejores años” a Antena 3 TV, que trencava amb els models llatinoamericans per inspirar-se en els europeus, amb uns diàlegs que potser xocaven als espectadors espanyols, ja que semblaven més d’una pel·lícula francesa d’Éric Rohmer, amb diàlegs amb tons intel·lectuals en més d’una ocasió, fins i tot aquests per personatges aparentment no gaire cultes, que no pas una típica sèrie espanyola on es diu un renec cada vint paraules o el més transcendent que es parla és l’alineació del Reial Madrid als temps de Di Stefano. Fins i tot va trencar aquesta sèrie els tòpics sobre homosexuals, en presentar dos personatges d’aquesta orientació sexual de posats virils, gens amanerats, ni ridículs, ni tampoc d’instints assassins. Personatges nobles i tolerants.
No dic això últim com donant lliçons de fer sèries, simplement és que a Catalunya es parla i se sent d’una altra manera, potser per la gran influència francesa que n’hi ha, tothom sap que la frontera hi és a 180 kms. de Barcelona. Perquè si al senyor Vidal-Folch no li agrada TV3 i com veu aquesta l’Espanya, si veiés el cinema francès com faig jo, on sovint, si surt un personatge espanyol, gairebé sempre el treuen embolicat amb una francesa (gairebé mai amb una espanyola) i a més, sensual i sexualment activa; els seus fills no parlen espanyol i es vesteixen i maquillen com a típics francesos (sobretot les filles, “lolites” franceses del tot seductores); i les dones españoles, molt sovint hi tenen una mala relació amb el seu marit espanyol i troben la felicitat coneixent un francès (sobretot com amant, amb tots els seus aspectes positius), a veure què faria ell, si exigiria suprimir la quota de cinema europeu a Espanya perquè així no hi arribi més cinema del país veí.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *