El país que m'agradaria.

El sistema educatiu espanyol té un alt nivell de fracàs. Aquest fracàs té una vessant visible que ve donada per la pròpia avaluació del mateix sistema que determina que una part molt important dels estudiants no assoleixen els objectius establerts. Però hi ha un altre part tant o més greu que consisteix en que els que assoleixen els objectius, fins i tot amb excel·lència, moltes vegades no estan preparats per a la vida, la feina o la carrera que han estudiat. Un altre font de fracàs en l’ensenyament superior consisteix en que s’ofereixen una gran quantitat de títols sense cap informació sobre les expectatives realistes de que a la societat hi hagi demanda laboral per aquelles títols. Molts estudiants acaben amb títols que no tenen pràcticament cap demanda laboral.

Aquest afer és molt extens i requerirà diversos articles. En aquest es tracta de proposar nous models d’aprenentatge i avaluació.

El model espanyol és el fruit de contínues reformes sobre reformes pensades habitualment per modificar coses de forma que no canviï res. Amb la creació de la nova república catalana tenim l’oportunitat de trencar amb el model espanyol i reflexionar sobre un nou model que superi aquests problemes.

L’escola, l’institut, la universitat han de ser llocs preparats perquè els estudiants adquireixin coneixements i habilitats. Determinar quins coneixements i habilitats, a quin rítme, seguint quins mètodes i determinar com s’avalua si s’han assolit són questions que cal resoldre.

Es deixa per més endavant la forma de determinar quins cosneixements i habilitats han d’adquirir els alumnes. En aquest article se centraa l’atenció en els mètodes, el rítme i els mètodes d’avaluació.

El primer gran canvi respecte del model espanyol que es pot aplicar és la separació del procés d’aprenentatge i el procés d’avaluació. Hi ha models d’èxit que apliquen aquest principi de separació. Per exemple l’obtenció del carnet de conduir. Les auto-escoles gestionen el procés d’aprenentatge i la DGT fa les avaluacions. Un altre exemple són els certificats d’idiomes.

Aquesta separació ofereix molts avantatges. Els certificats garanteixen un nivell uniforme independentment del centre educatiu on s’ha seguit el procés d’aprenentatge. A més permet avaluar els resultats dels centres. Comparant els resultats dels estudiants abans i desprès del procés d’aprenentatge i ponderant el progrès en funció de les particularitats socials i cognitives de cada estudiant es pot analitzar l’eficiència dels mètodes de cada centre. Aquesta informació ha de servir per copiar a altres centres els mètodes dels que obtinguin millors resultats i anar pujant contínuament la qualitat dels centres docents.

Amb aquesta separació ens trobem amb uns organismes d’ensenyament i un o més organismes d’avaluació. Aquest últims clarament supervisats pel ministeri d’educació català amb uns procediments estandarditzats i públics que garanteixen el nivell dels certificats.

El procés d’avaluació del sistema espanyol és totalment absurd. Es qualifica sobre 10 i per aprovar cal obtenir un 5. En molts casos això vol dir que adquirint el 50% dels coneixements és suficient per aprovar. El sistema català no es pot basar en aquest absurd. El domini d’un tema requereix saber, entendre i saber fer servir el seu cos amb un nivell excel·lent. Els estudiants catalans han de superar l’avaluació amb un nivell equivalent al 10 en el sistema espanyol pel que fa a les capacitats necessàries per dominar el tema. El mètode d’avaluacció ha d’admetre l’aprovat amb alguns errors deguts a l’atzar, però no deguts a que només s’ha adquirit la meitat del que cal. En algunes matèries com els idiomes, la conducció d’automòbils o l’expressió oral en públic, per damunt del nivell bàsic hi ha un nivell d’habilitat que es pot quantificar i informar.

Aquest procés d’avaluació ha de ser contínua. Però contínua no vol dir barrejada amb el procés d’aprenentatge.Els temes han d’estar dividits en matèries prou extenses com per formar un cos coherent i útil i tan reduïdes com sigui possible per facilitar la compartimentació dels paquets de continguts. Les convocatòries d’avaluació de cada matèria es faràn contínuament al llarg de l’any amb un mínim d’una cada mes. D’aquesta forma cada un dels estudiants pot seguir el rítme d’aprenentatge més adient per a ell i pot anar demostrant que ha assolit el nivell adequat a cada matèria. El fet de superar l’avaluació atorga el certificat que acredita el domini i allibera el tema.

Els centres educatius han de ser el lloc on l’estudiant hi troba: 1) Un conjunt de recursos pedagògics per facilitar l’aprenentatge de coneixements i l’adquisició d’habilitats. 2) Una guia personalitzada que l’aconsella i l’engresca a escollir els continguts, fer servir els recursos pedagògics i progressar en l’aprenentatge. 3) Un entorn on relacionar-se amb altres estudiants i progressar junts ajudant-se els uns als altres.

Els recursos pedagògics han d’incorporar llibres però també documentals, jocs, exercicis pràctics i simulacres d’avaluació. Els drets econòmics de la propietat intel·lectual i indústrial d’aquests recursos pedagòcs ha de pertànyer a l’estat català. Els centres educatius i els estudiants catalans els han de poder fer servir lliurement sense pagar cap dret. Els centres i els estudiants han de poder participar en el seu desenvolupament i millora. Els professionals i les empreses que desenvolupen i milloren aquests recursos s’han de guanyar bé la vida cobrant per millorar-los i desenvolupar-ne de nous contínuament però no vivint de renda del que varen desenvolupar una vegada. L’estat català ha de llicenciar a les mateixes empreses i professionals desenvolupadors l’explotació comercial a l’estranger. Això ha de ser una oportunitat de posar Catalunya en l’avantguarda de l’educació que ha de ser un dels pilars de l’economia del connexament del futur.

El paper dels professors s’ha de centrar en seguir i engrescar el progrés dels alumnes. Ja no té sentit que els professors facin classes magistrals que es poden substituir amb avantatge per documentals. Tampoc té sentit que els alumnes facin deures a casa amb uns mitjans molt més precaris que els que tenen a l’escola, tret del que pugui ser pràctiques incardinades amb les tasques domèstiques.

No totes les matèries cal que siguin avaluades i certificades. Hi pot haver un conjunt de matèries d’àmbit cultural que no sigui imprescindible un domini de les mateixes per part de tots els alumnes però que sigui convenient que tots en tinguin una idea. En aspectes sobre religions, art, història, determinades disciplines científiques etc. n’hi pot haver prou amb l’equivalent a un certificat d’assitència en el cas que els alumnes no pretenguin seguir línies educatives que se centrin en aquests temes. En aquests certificats els professors acreditaran que l’alumne ha seguit el procés proposat pels recursos pedagògics. En alguns casos pot ser tan senzill com haver llegit un llibre, haver vist un documental o haver jugat un joc amb una petita prova per verificar que s’ha prestat atenció.

A partir d’aquest model d’aprenentatge i avaluació el rítme i els itineraris poden i han de ser completament personalitzats a cada alumne. Cada tema pot requerir el domini de temes precedents per poder-lo cursar i recomanar determinada edat dels estudiants. Però qualsevol estudiant que domini els temes precedents pot cursar-lo independentment de la seva edat. Cada estudiant pot progressar d’acord amb les seves possibilitats amb pas ferm i amb un domini excel·lent dels temes que va passant. Hi pot haver estudiants que vagin més ràpid i d’altres que necessitin més temps. Alguns que vagin més lluny i d’altres que s’aturin abans però tots assoliran amb un nivell excel·lent el punt fins a on hagin arribat.

Una part important del procés d’aprenentatge són les pràctiques externes. Aquestes pràctiques poden ser a empreses i altres organitzacions i també a la pròpia llar. Han de permetre posar a la pràctica en un entorn real i obert (per contraposició a l’ambient artificial i tancat de les pràctiques de laboratori de l’escola) els coneixements i les habilitats adquirides a l’escola. Han de permetre acabar d’adquirir i perfeccionar aquestes habilitats. I han de provocar un efecte motivador en demostrar que el que s’aprèn a l’escola té sentit és útil i té aplicació. En el cas de les pràctiques a la llar han d’incardinar-se en les tasques domèstiques habituals permetent per exemple practicar artmètica i comptabilitat preparant pressupostos, fent compres, portant els comptes de l’economia domèstica. O han de permetre posar en pràtica els estudis de les assignatures de cuina etc.

Pel que fa a la relació entre els alumnes dels centres hi ha les activitats d’esbarjo però també les activitats docents s’enriquiran amb aquesta relació. Hi ha habilitats com fer presentacions en públic que requereixen que uns alumnes exposin un tema a d’altres i els ajudin a entendre-ho i aprendre-ho. A l’escola s’explotarà de forma sistematica la capacitat dels alumnes per explicarse els temes els uns als altres i per que els mateixos alumnes participin en el desenvolupament i millora dels recurssos pedagògics. Els alumnes seràn molt més protagonistes del procés educatiu tant del propi com del dels seus companys.