A la República Catalana farem bé, almenys durant una generació, de no apartar-nos més enllà d’un 10% de la mitjana aritmètica del que s’estila en el nostre entorn europeu.
El país que m'agradaria.
Reflexions diverses en vista a la propera república lliure del Principat de Catalunya
6 de juliol de 2012
Sense categoria
2 comentaris
La jubilació. Els plans de pensions.
El sistema espanyol de plans de pensions és una monumental estafa.
1) Enganya als estalviadors fent-los creure que s’estalvien impostos quan en realitat només s’endarreix el pagament.
2) Es lucren les entitats gestores i dipositàries controlades pels bancs. Independentment de que el fons tingui beneficis o pèrdues aquestes entitats cobren unes comissions sobre el capital dipositat. Aquestes comissions poden arribar a ser de fins al 2,6% anual sobre el capital i de mitjana són de l’1,3%. Aixó acumulat pot representar més del que s’ha endarrerit de pagament d’impostos. Per exemple una persona que fa un dipòsit als 30 anys i que es jubila als 65 pot acabar pagant al banc un 91% del import que va dipositar i de mitjana pagaria un 45,5%.
3) Actuen de mala fe en apropiar-se del poder que proporciona decidir on s’inverteixen aquests diners. En els cas d’invertir en accions els drets polítics de decidir i gestionar les empreses on estan invertits els diners son furtats a l’estalvidor.
En la república catalana cal dissenyar un sistema de pensions que garanteixi l’estabilitat econòmica dels jubilats.
Es tracta de la necessitat de garantir un flux de recursos a molt llarg termini. El termini és tant llarg que cal tenir en compte que les condicions econòmiques, polítiques i tecnològiques canviaran, l’esperança de vida canviarà etc.
Per poder-ho garantir a tant llarg termini i tenint en compte la impossibilitat de preveure els canvis futurs, cal assentar el sistema en una combinació intel·ligent de tots els factors de la producció: El treball, el capital, la tecnologia i els recursos naturals.
La capitalització ha de ser una d’aquestes quatre potes del sistema. Una part pot ser pública i una part privada. Pel que fa a la part privada la república catalana ha de dotar-se d’un sistema de pensions privat que trenqui els greus problemes del sistema espanyol que l’han convertit en la monumental estafa que és.
El disseny del nou sistema s’aclareix prou en superar els greus problemes del sistema espanyol.
En primer lloc convé incentivar que les persones que puguin constitueixin plans de pensions privats. Aquests plans són una font de capital a llarg termini que permet invertir. També estan contribuint a estabilitzar el sistema en resoldre una part de les necessitats futures.
Però cal evitar l’engany i la inseguretat jurídica que consisteix en permetre que no es pagi res d’impostos sobre les aportacions fetes però que quedi pendent de pagar-los en el futur. Aquest futr és a tant llarg termini que implica una gran inseguretat jurídica pels estalviadors en no saber si quan els toqui jubilar-se els tipus impositius hauran canviat i per haver endarrerit de pagar ara un 30% es veuran obligats a pagar en el futur un 60%. A més l’estat català no pot preveure quines seran les necessitats de recaptació d’impostos en aquest futur tan llunyà però sí que té necessitats de finançament presents que s’han de mantenir amb les rendes obtingudes en el present.
En comptes de pagar el 0% ara i el 100% dins de, posem, 30 anys, és molt més incentivador, just i convenient tant per a l’estalviador com per a l’estat de pagar ara l’impost sobre la renda amb un 50% de desgravació. Al cobrar la penssió, el capital aportat i l’augment equivalent a la inflació quedaran exemptes de pagar. Haurà de pagar impostos només sobre la part dels beneficis que superi la inflació i també amb un 50% de desgravació.
En segón lloc hi ha el paper de les entitats dipositants. L’estat ha de permetre que els estalviadors privats puguin tenir accés a un fons que inverteixi en deute públic de l’estat català amb un cost zero.
Els que prefereixin confiar la gestió de l’estalvi a entitats privades, la llei fixarà que la retribució de les entitats gestores s’ha de basar en un percentatge dels beneficis que obtinguin i restar limitat a un màxim del 15% d’aquests beneficis. Mai es podrà basar en el capital ni cobrar res si el fons no té beneficis acumulats des de la seva creació.
Per últim la decisió de on invertir i els drets polítics de les inversions en accions han d’estar al servei dels estalviadors i no de les entitats gestories ni dels bancs que les controlen. Els inversos han de poder decidir on s’inverteix la seva part dipositada al fons. Poden deixar que s’inverteixi on els gestors aconsellin o que es faci on la majoria d’inversos del mateix fons ho fa o poden decidir ells en quins valors cotitzats volen que s’inverteixin els seus diners. Pel que fa als drets polítics si volen els han de poder exercir personalment i si volen han de poder delegar-ho en els gestors del fons. Els fons podran participar en els consells d’administració de les empreses però sempre l’entitat jurídica com a tal i les retribucions hauran d’anar a engruixir els beneficis dels fons.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!