El país que m'agradaria.

Reflexions diverses en vista a la propera república lliure del Principat de Catalunya

19 de juliol de 2012
Sense categoria
1 comentari

El sistema econòmic.

Moneda d'un euroEl sistema econòmic capitalista ha funcionat molt bé i ha aconseguit oferir a la població dels països deseonvolupats alts nivells de benerstar.

No obstant, el capitalisme té els seus límits. A finals del segle XIX i primers del XX va assolir un dels seus límits. La capacitat de producció va depassar la que calia per satisfer les necessitats bàsiques de la població.

Aquest excedent de capacitat de producció es va destinar a crear més i més bens de capital inflant una gran bombolla especulativa a les borses. Finalment el 1.929 aquesta bombolla va esclatar. Al comenáment cada país va intentar resoldre el problema amb decisions encaminades a tornar el sistema a l’estat anerior. Tots els països varen encetar una guerra comercial i de devaluació de divises intentant exportar la depressió al altres països. Uns varen caure en una deflacció que va provocar la contracció del la economia, altres varen imrimir més i més diners provocant una hiperinflació que va arruinar els estalviadors sense activar la activitat econòmica. Tots veren acabar amb milions d’aturats i amb una gran pobresa en mig de la riquesa.

Despres de la segona guerra mundial es va dissenyar un nou modl de sistema capitalista moderat per l’estat que va aconseguir tornar a encarrilar l’economia i la prosperitat. Aquest nou sistema es basa en 3 pilars:

1) Reducció de la jornada laboral. Abans de la guerra la jornada labora era de més de 60 hores a la setmana i va anar passant progressivament a 40 hores. També es varen generalitzar les vacances. A més es va endarrerir la incorporació dels nens i dels joves al mercat de treball. També es va anar establint la jubilació als 65 anys. L’únic canvi en sentit contrari va ser la incorporació de la dona al mercat de treball però en conjunt la oferta de treball va baixar. Es va respondre a la mecanització i a la sobre producció amb la reducció de la ma d’obra i l’alliberament de temps per dedicar al consum i l’hoci.

2) Estat del benestar. Hi ha una sèrie d’activitats que els sisema capitalista no és capaç de desenvoluapr bé. Bàsicament aquelles en les que la riquesa generada no és fàcilment monetaritzable i apropiable per part de qui la crea. El concepte d’estat del benestar va consistir en un augment brutal dels impostos i l’administració per part de l’estat d’aquestes activitats: educació, sanitat, recerca científica bàsica, serveis públics.

3) Societat de consum. Es va transformar la societat i va evolucionar d’una societat educada en l’austeritat i la satiscacció exclusiva de les necessitats bàsiques a una societat basada en el consumisme creant necessitats artificials i psicològiques. La gent ja no menja per alimentar-se sinó que ho fa per plaer, en comptes de comprar aliments bàsics i cuinar-los a casa, compra aliments precuinats o elaborats i menja cada vegada més en restaurants. La gent ja no compra roba per abirgar-se, ho fa per estar a la moda. No viatja per la necessitat de vendre productes o fer negocis ho fa pel mateix plaer de viatjar. Moltes activitats que mouen un percentatge molt important de l’economia són totalment adreçats a satisfer necessitats psicològiques: esports espectacle, jocs, cinema, música, televisió…

Amb aquestes incorporacions, el capitalisme va tornar a encarrilar-se, però a finals del segle XX va topar amb un nou límit. L’automatització, el control numèric, les tecnologies de la informació i les comunicacions amb internet varen portar una nova onada d’augment de productivitat. Aquesta onada no només va afectar a la indústria com havia afectat la mecanització, l’aplicació de la màquina de vapor primer i l’electricitat després al segle XIX. Sinó que fa afectar als serveis. Amb aquests avenços hi ha activitats com la banca, les agències de viatges o molta burocràcia de la administració pública es poden desenvolupar pràcticament sense cap empleat.

L’excedent de capacitat de producció es va destinar a anar inflant bombollers immobliàries a països com Espanya i els Estats Units i bombolles especulatives a les borses com la bombolla de les empreses punt-com.

Finalment el 2.008 aquesta bombolla va esclatar. A la propera República Catalana Independent ens trobarem amb les seqüeles de l’esclat de les bombolles mundial i espanyola que haurem de tractar. I que hem tractat i anirem tractant en altres articles.

Però el problema de fons de que el sistema capitalista ha arribat a un nou límit ens el trobarem igual que tothom. El fet de partir amb un país nou ens dóna un avantatge en poder establir estructures i mecanismes que ens permetin sortir d’aquest atzucac econòmic mundial abans i millor que ningú.

Les receptes de la crisi del 1.929 ja no funcionen. Hem de desenvolupar-ne de noves a partir d’un bon diagnòstic del problema de fons.

El límit actual és més complex que el de la crisi del 29 i té tres components. Hi ha un component degut a la capacitat del planeta d’absorció de les emissions i la limitació dels recursos minerals. Aquest component encara no s’ha manifestat amb tota la cruesa però ja s’ha començat a notar, per exemple, amb l’augment del preu del petroli des de menys de 20$ fins a més de 100$. Un altre component és el temps que les persones disposen per consumir. El consumisme no pot seguir creixent perquè hi ha més llonganisses que no pas dies i si te les vols menjar totes rebentes. Per últim el tercer element és l’esgotament d’activitats on el valor creat és apropiable.

El primer component, diguem-ne, l’ecològic ha estat abastament explicat. Més que un problema pel sistema seria una oportunitat si no fos que el valor creat per les tecnologies i materials alternatius no és apropiable per qui el genera i per tant el sistema capitalista és incapaç d’incentivar aquesta oportunitat.

Pel que fa als altres dos estant força relacionats. El mercat està saturat. Les empreses porten anys basant la seva competitivitat en la innovació que no és altre cosa que anar oferint més i més productes i serveis al mercat. El cost d’aconseguir ser conegut, aconseguir vendre i aconseguir arribar a posar els productes al abast del consumidor s’ha disparat. En molts productes el cost estricte de producció pot ser menys d’un 10% del cost que paga el consumidor. La majoria del que el consumidor paga per un producte correspon a la publicitat i màrketing, pàkaging, distribució, comercialització i venda.

En sectors on aquesta desproporció és més exagerada han començat a aparèixer models de negoci basats en regalar el producte. El coneixement, la cultura i el software lliure representen nous fenòmens que trenquen el paradigma clàssic de la producció-consum. La fortuna més gran del món es va fer amb amb els sistemes operatius de MicroSoft. Avui hi ha l’Ubuntu que funciona molt millor i que es distribueix de franc. Això es pot veure com una gran amenaça perquè destrueix la possibilitat d’acumular riquesa i cobrar impostos sobre ella com va succeir amb MicroSoft. Però també es pot veure com un nou fenòmen on la societat és més rica perquè té un sistema operatiu que pot fer servir de franc. El problema és que aquesta riquesa no apareix a la comptabilitat. Una activitat on el valor era apropiable ha passat a ser-ne una on ja no n’és perquè un grup de gent han trencat el paradigma de producció-consum.


Dels grans grups de necessitats bàsiques de les persones molts han entrat en saturació.

Pel que fa a l’alimentació, l’agricultura porta més d’un segle de crisi permanent. Cada augment de productivitat provoca que sobrin més pagesos. Ja fa molt de temps que aquest sector es dedica a ventre medecines o fantasies de marca en comptes d’aliments.

Pel que fa a la necessitat de vestir ha passat el mateix i avui en dia ja no es ven roba sinó moda.

L’hatiatge ha estat la base de la bombolla immobiliària. Hi ha molta gent que necessita un habitage i no el té. Però hi ha molts més habitatge buites que no pas famílies sense. És un problema de manca de funcionament del sistema, però no és un exemple de mercat no saturat.

L’oci està totalment saturat amb una sobre-oferta d’opcions d’entreteniment de franc a internet  i a les televisions. Per poder veure tots els productes nous d’entreteniment que sorgeixen en un dia una persona necessària centenars d’anys.


Hi ha necessitats no satisfetes però el sistema capitalista no funciona prou bé per satisfer-les.

Hi ha moltes necessitats no satisfetes. Bàsicament es troben entorn als serveis personals, la salut i la necessitat de saber.

Pel que fa als serveis personals la gent fa moltes coses que no li agrada fer i que encara no se saben fer de forma mecanitzada o automàtica. És el cas de netejar o cuinar. En el cas de les persones amb discapacitats l’ajut per les funcions bàsiques de la vida.

Pel que fa a la salut hi ha molta gent en llistes d’espera per rebre tractaments mèdics.

Pel que fa a la necessitat de saber hi la la branca de trobar nou coneixement i la branca de difondre el coneixement que es té. La recerca cientìfica i tecnològica i l’ensenyament.


El cas de la salut i el saber tenen una característica comú que provoca que el sistema capitalista no serveixi per satisfer-les. No és fàcil apropiar-se del valor creat.

És evident que una societat sana és més rica que una societat malalta. És evident que una societat que disposa d’un nivell de coneixement dientífic i tecnològic superior és més rica que una que no.

La riquesa que genera la salut només en part té un impacte directe en l’economia. La part que implica que les persones sanes són més productives. El fet de que trobar-se bé sigui un be en si mateix no es transforma en unitats monetàries. Per tant encara que el cost del servei sanitari sigui inferior al valor de la salut, no sempre qui rep el servei pot generar recursos económics per pagar el seu preu.

Pel que fa a la recerca sientífica, si està lluny de la recerca aplicada, és impossible preveure quin impacte econòmic tindrà. Primer perquè no es pot saber a priori si arribarà a fi de be i segon perquè no es poden preveure les aplicacions del que es descobrirà. Hisòricament la recerca científica només ha prosperat quan ha estat finançada sense esperar-ne beneficis. Ja sigui perquè els investigadors eren rics i ho feien per hoby o perquè hi havia mecenes que els finançaben, o perquè l’estat subvencionava la recerca.

Pel que fa a l’educació. També és evident que un país amb una població educada és més ric que un país amb una població ignorant. També és evident que l’educació obre unes perspectives d’ingressos económics futurs. Però els mecanismes que permeten capitalitzar aquests ingressos futurs i pagar el preu de l’ensenyament són molt perillosos i injustos. Si els diners procedeixen de les butxaques dels pares, només els rics tenen accés a l’educació. Si els diners procedeixen de prèstecs s’està hipotecant el futur d’una generació sense cap garantia de retorn. En l’economia de mercat només s’aprecia alló que és escàs no alló que és important. L’aire que és vital i importantíssim, és de franc, mentre que bocinets de carbó amb determinada estructura cristalogràfica que no serveixen per res més que per fer bonic, són molt apreciats. Si tothom estudia i el país assoleix un alt nivell d’educació, l’educació és com l’aire que respirem. Molt important, però ningú estarà disposat a pagar un sou més alt per un treballador que té un nivell de formació idèntic al de tots els altres.

En el cas dels serveis personals el problema és artificial i ve donat pel sistema impositiu. Els impostos graven fortament el treball i les rendes del treball. En el sistema espanyol s’ha de pagar a la Seguretat Social un 35% del sou. Dels diners que queden s’ha de pagar aproximadament un 30% d’impost sobre la renda. Acumulant aquests dos efectes, al treballador li arriba a la butxaca del ordre del 45% del que paga l’empresa. En el cas d’activitats on el desenvolupament tecnolòpgic ha permés una alta productivitat, aquest nivell impositiu és suportable. Per exemple, avui en dia ningú no es fa la roba a casa si no és per hobby perquè li surt molt més barat comprar-la feta que fer-se-la ell. La productivitat de les màquines de filar, la dels telers, la de les talladores de patrons de control numèric i les màquines de cosir industrials fa que una peça de roba es pugui fer per l’equivalent a menys de 10 minuts de feina. Encara que degut als impostos s’hagi de pagar l’equivalent a 25 minuts, ningú no és capaç de fer-se una peça de roba a casa sense que li costi hores i hores de feina. En canvi amb els serveis personals aquesta productivitat no s’ha assolit encara. Una persona que vingui a casa a netejar, rentar la roba i fer-nos el dinar, necessita aproximadament el mateix temps que si ho fem nosaltres mateixos. Però l’esquema d’impostos fa que amb el que guanyem amb el temps que ens estalviem fent-ho fer no podem pagar a algú que ens ho faci. Aixó provoca motes ineficiències. Des de fa més de 400 anys, quan el monestir de Ripoll va obligar a separar els tres oficis principals en la fabirrcació d’armes (canoners, panyetaires i encepadors), l’especialització i la divisió del treball ha estat un factor de millora de la productivitat i de la qualitat. Una persona pot ser molt més destre fent de metge que no pas fregant i cuinant. Però avui en dia un metge (o mecànic, o advocat, o venedor de bicicletes…) no es pot permetre de fer unes hores més de feina i amb els diners extra que guanya pagar a un altre persona perquè li faci el dinar i li netegi la casa. Simplement amb el que li queda net del que guanya, no en té prou per pagar un sou. Això porta a que s’ho ha de fer ell amb menys qualitat i eficiència que si ho fes algú especialitzat.

En resum. El problema de fons de l’economia és una combinació de saturació del mercat de consum i d’incapacitat del sistema capitalista per satisfer les necessitats que encara no estan satisfetes.

El model de la solucicó de la crisi del 29 ja no és viable en la part que fa a l’estat del benestar. Els estats han estat molt eficients en la recaptació d’impostos. Els sistemes impositius han estat dissenyats per maximitzar la recaptació. Els tipus es varen establir al seu màxim. És a dir, de forma que augmentant-los una mica més provocaven un declivi de l’activitat que acabava en una reducció de la recaptació. De fet fenòmens com la globalització i la llibertat de moviments de capitals i bens han provocat que el punt òptim baixi en fer-se la competència entre ells els estats i fugir el capital i les activitats industrials cap a països on la pressió fiscal sigui menor.

Davant d’aquest panorama hi ha dues sortides possibles. Una és augmentar les desigualtats i l’altre és crear un sistema econòmic paral·lel i complementari al sistema capitalista.


La soució d’augmentar les desigualtats
. La solució espanyola.

Aquesta és la solució que està implantant l’estat espanyol, igual com la majoria d’estats del món però més accentuat perquè la manca de democràcia i l’estructura econòmica basada en els monopolis i la connivència entre l’estat i les grans empreses fa que sigui la que més s’adapta a Espanya.

Aquesta solució és senzilla. Parteix de l’observació de que les persones es poden classificar en dos grups. Un grup majoritari de gent que, quan tenen les seves necessitats satisfetes, ja no s’esforçen per produïr més i es dediquen a fer només els que els agrada sense estressar-se. L’altre grup és una minoria de gent que tot i tenir molt més del que necessiten continuen desesperant-se per fer més i més diners i s’esforçen com a bojos per acaparar riquesa. Si es concentra tot l’excedent obtingut pels augments de productivitat en mans del segon grup i es manté el primer grup per davall de la satisfacció de les seves necessitats, llavors tota la població continuarà esforçant-se per produir més i més, per fer crèixer contínuament l’economia i el sistema tornarà a encarrilar-se.

La forma d’aconseguir-ho, també és senzilla. Bàsicament es tracta de: 1) Augmentar l’oferta de ma d’obra a base d’augmentar la jornada laboral i endarrerir les jubilacions i al mateix temps introduir mesures que fomentin la competència entre els treballadors per aconseguir els llocs de feina. L’augment natural de la productivitat que contínuament fa disminuir la ma d’obra necessària per fer la mateixa feina ja farà que els salaris baixin. 2) Augmentar els impostos sobre el consum, fonamentalment de bens d primera necessitat i els impostos sobre les rendes del treball i simultàniament disminuir els impostos sobre les rendes del capital. 3) Desmuntar l’estat de benestar. Que l’estat deixi de prestar serveis com la sanitat, l’educació, els transports públics o les carreters i que aquests serveis passin a ser prestat per grans monopolis que maximitzin la renda del monopoli.

La solució espanyola i de molts països del món toparà tard o d’hora amb limitacions ecològiques que la faran inviable. Però de moment és una soució que pot funcionar molt bé i es pot implementar de manera fàci i ràpida. També és una solució grisa perquè l’educació i la recerca científica no poden excel·lir amb l’esforç fet per la força de la necessitat, només ho poden fer amb l’entusiàsme que aquest sistema no genera.

Aquesta solució no és adequada a la societat catalana. L’estructura econòmica catalana i la mentalitat i cultura dels catalans són diametralment oposades a les espanyoles.

La solució catalana.

L’estructura econòmica catalana no disposa de grans monopolis ni grans empreses. Es basa en una immensa xarxa de petites i mitjanes empreses i treballadors aotònoms amb unes poques empreses que per les dimenssions país són grans però que treballen en mercats competitius que no els permeten comportar-se com a monopolis.

La societat catalana s’ha desenvolupat sense estat propi i amb un estat hostil. Ha hagut de satisfer les seves necessitats amb la seva pròpia iniciativa. La mentalitat i la cultura catalana fa que hi hagi una part significativa de gent que un cop té les seves necessitats cobertes, ni es desespera per acumular més i més, ni es relaxa en el dolche fair niente, sinó que es dedica a activitat no lucratives que li satisfan personalment i que enriqueixen la societat.

Una part de la solució ha de ser revisar i modernitzar els mecanismes de la sortida de la crisi del 29.

L’estat del benestar s’ha de reforçar modernitzant-lo.

El sistema impositiu que permet sostenir-lo s’ha de re-dissenyar de forma que no resti competitivitat a l’economia catalana i al mateix temps subministri prou recursos. Aquest tema requereix un article complert i detallat ell sol. Essencialment no es pot enfocar amb les tècniques miops del segle XX on cada impost s’analitzava independentment i es maximitzava el seu rendiment. L’estat català ha de tenir un model matemàtic detallar del sistema econòmic i mitjançant simulacions informàtiques ha d’ajustar el sistema impositiu per tal de generar els recursos necessàris minimitzant l’impacte negatiu en el sistema econòmic.

La prestació de serveis que fa l’estat del benestar: sanitat, educació, serveis públics, seguretat, justícia, carreteres… s’ha de modernitzar i ha d’optimitzar la seva eficiència i eficàcia. El sistema ha d’estar finançat per l’estat però la prestació d’alguns dels serveis pot estar diversificat entre entitats públiques i privades que innovin i millorin contínuament aprenent les unes de les altres. Aquesta innovació i aprenentatge juntament amb la seva eficiència i qualitat han d’estar convenientment promogudes, estimulades i reconegudes.

Bens i serveis que avui són en mans de l’economia de mercat han de revisar-se i afegir-se a l’estat del benestar: Alimentació, vestit i l’habitatge. En un nivell bàsic i digne, han d’estar garantits per a tots els catalans.

El mercat laboral català s’ha de reformar per maximitzar les rendes del treball.

En interessa que les empreses catalanes es focalitzin en activitats d’alt valor afegit i activitats intensives en capital. Previsiblement aquestes seran les activitats de futur a mig termini (de 5 a 10 anys) . A més llarg termini, entre 10 i 30 anys, moltes d’aquestes empreses evolucionaran a que les seves operacions seran totalment automatitzades i no farà falta per a res la ma d’obra. Aquesta progressiva intensificació en capital farà que on s’hagin establert aquestes empreses quedi cristalitzat un focus de riquesa mundial que dificilment canviarà d’ubicació.

Per això cal estimular a les empreses catalanes a que progressivament vagin fent-se més intensives en capital a base de que la ma d’obra catalana sigui cada vegada de més nivell i més cara.

El mercat laboral ha de ser l’únic mercat que funcioni segons les lleis dels monopolis. La reforma laboral es dissenyarà de forma que es vagi reduïnt progressivament l’oferta d’hores laborables provocant que vagin augmentant progressivament els salaris fins a assolir la maximització de les rendes del treball. S’ha d’arribar al punt que si s’augmenta l’oferta, la quantitat d’hores treballades pujaria però no generaria més diners perquè els salaris baixarien i si es disminuiís l’oferta, el total de rendes del treball tampoc pujaria perquè encara que els salaris horaris pugessin el nombre d’hores treballades hauria hagut de baixar més.

La reducció de l’oferta d’hores de treball s’ha de fer combinant diversos mecanismes: Dimsinumicó de la jornada laboral, disminució de l’edat de jubilació i anys sabàtics.

Els serveis personals on no hagi arribat encara la mecanització i l’automatizació.

El marcat laboral català ha de preveure un tracte singular a aquesta mena de serveis personals com per exemple cuidar gent gran o fer feines domèstiques.

Aquest serveis s’han de poder pagar transferint directament part del sou brut del contractant al contractat. De forma que a tots els efectes impositius el sou del contractant es vegi reduït en l’import transferit i aquest integri el sou brut del contractat sobre els que se li apliquin el impostos del sistema català de seguretat social i impost sobre la renda.

D’aquesta manera un professional podrà plantejar-se de treballar una mica més en la feina en que n’és expert i dedicar el sou brut que hauria de cobrar per aquest treball addicional a remunerar persones que facin millor que ell aquests tipus de feines.

Oci productiu.

La disminució de l’oferta d’hores al mercat laboral porta a un augment de temps lliure igual com va passar amb la jornada de 40 hores i la jubilació als 65 anys en la solució a la passada crisi del 29. Però, si bé llavors això va permetre temps lliure per dedicar a la societat del consumisme. Avui no és viable augmentar molt més el consumisme per qüestions purament de salut i per limitacions ecològiques.

Una part molt important d’aquest nou temps lliure s’ha de fomentar la seva canalització cap a la nova economia complementaria de l’economia capitalista.

La societat catalana parteix amb avantatge mundial en aquest aspecte dons ja disposa de gran quantitat d’associacions i organitzacions que es basen en la activitat voluntària dels seus membres i que combinen una activitat gratificant amb la creació de valor dedicant-se a la producció cultural, la recerca científica, l’educació o els serveis a la comunitat.

La particularitat d’aquesta nova economia és que no es basa en l’esforç provocat per la necessitat sinó en l’entusiàsme generat per la satisfació de la feina ben feta, la curiositat, les ganes d’ajudar els altres i la voluntat de fer país.

El nou sistema econòmic català ha de combinar sàbiament aquest model de creació de valor amb el nou temps lliure i amb la satisfacció d’aquelles necessitats on no arriba el sistema capitalista.

Aquest nou temps lliure s’ha de canalitzar i s’ha de reconèixer i reforçar socialment. S’ha de canalitzar a traves d’entitats associatives cap a la creació de nous coneixements, cap a l’educació, la creació de bens culturals etc.  S’ha de reconèixer i fomentar demanant que els que gaudeixen d’anys sabàtics o de jubilacions amb bon estat de salut física i mental contribueixin activament.

Això ha de generar la societat amb el nivell cultural i educatiu més alt de la història i ha de facilitar el model productiu d’alts salaris i alta productivitat.

Al mateix temps aquestes activitats han de generar uns resultats que s’han de posar a disposició lliure de la societat catalana. El progrés científic, educatiu i cultural de la societat catalana he d’anar més lluny i més ràpid que mai. S’han de poder curar malalties amb les que portem molt de temps lluitant, s’han de resoldre problemes complexos, s’ha de poder allargar la vida de les persones amb plenitud de salut i de facultats, s’han de desenvolupar noves energies netes i barates, nous models urbanístics de ciutat…

La naci? catalana ha de tornar a ser rica i plena. Ha de tornar a enlluernar el món aportant desenvolupaments genials que ens facin hereus dignes dels grans genis catalans del passat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!