Jaume Renyer

El rebrot del còlera en aquest país africà és responsabilitat directa del règim totalitari, marxista-leninista, que és al poder des de fa gairebé trenta anys. Quan Robert Mugabe, líder del ZANU, va guanyar les primeres eleccions lliures celebrades l’any 1980 a l’antiga colònia britànica denominada Rhodèsia la premsa progressista europea la va saludar amb eufòria. Als Països Catalans també, així, el setmanari “Canigó” en el número 659, corresponent al 24 de maig del 1980, un article signat per Antoni Castel (“Per fi, poder negre a Zimbabwe”) acabava amb aquestes paraules: “Mentre a Pretòria tremolen per la victòria del qui anomenen “marxista-guerriller” a l’Àfrica veuen amb joia el triomf més radicals de la guerrilla. D’aquest fet, segur, en sortiran guanyant els negres, que ara poden accedir al poder del seu país”.

A diferència de Sud-àfrica, on Nelson Mandela ha sabut transformar el país en una potencia emergent i on van curar la tragèdia de l’apartheid amb una comissió de la veritat i una reconciliació posterior entre les diverses ètnies presents al país, res d’això ha succeït a la veïna Zimbabwe. El règim de Robert Mugabe ha corromput la vida social i política, ha foragitat els blancs arruïnant l’economia i ha desestructurat els serveis públics. Els estats veïns, Sud-àfrica inclosa, han consentit aquesta degradació totalitària d’un govern aparentment revolucionari, antiracista i anticolonialista, que va accedir al poder amb un programa que subscriurien els sectors de l’esquerra europea, la catalana inclosa, que saluden qualsevol projecte anti-occidental.

Qui d’entre els internacionalistes i altermundialistes nostrats denuncia, avui, les conseqüències dramàtiques del totalitarisme encarnat per Mugabe i el ZANU ? A què esperen els jutges espanyols de la “Audiencia Nacional” per processar als dirigents zimbabuesos per crims contra el seu propi poble indefens ? Els catalans despreocupats pel declivi del nostre país i sempre disposats a trobar causes llunyanes a les quals abocar-se amb fúria tenen ara una oportunitat per demostrar quin nou ordre mundial ens preparen.

 

Post Scriptum, 30 de gener del 2013.

Segons informa el diari beirutí L’Orient-Le Jour a l’edició d’avui al règim dictatorial del president Mugabe només li resten 217 dòlars del tresor estatal aqueix final de gener, fruit de la corrupció que ha enfonsat el país en la misèria.

Post Scriptum, 1 de juny del 2016.

Els mitjans de comunicació d’influència global, com avui Le Monde, “La colère au nom du drapeau” esporàdicament es fixen en les protestes de la dissortada població zimbabuesa que troba a les xarxes socials les vies d’expressió que la dictadura reprimeix en la  vida social.

 

Post Scriptum, 31 de gener del 2015.

Ahir, Robert Mugabe va ser escollit president de torn de la l’organització interestatal Unió Africana un fet que analitza encertadament aqueix article del digital Slate Afrique: “Robert Mugabe, un dirigeant intraitable, populaire en Afrique“.

Post Scriptum, 25 d’agost del 2016.

Segons informa avui Le Figaro el dictador Mugabe vol detenir tots els atletes de la delegació olímpica del seu país pels mals resultats als Jocs de Rio 2016.

Post Scriptum, 15 de novembre del 2017.

La fi del règim de Mugabe, inviable mitjançant les urnes, ha de ser un cop d’estat militar com el que és en curs hores d’ara segons informa detalladament avui Le Monde.

Post Scriptum, 9 de setembre del 2019.

La crònica de fa quatre dies a Vilaweb sobre la mort de Robert Mugabe és un exemple d’arbitrarietat periodística per part del progressisme mediàtic occidental que edulcora sistemàticament els dictadors dels règims postcolonials, als que hom disculpa la corrupció, el saqueig, el despotisme i el racisme anti-blanc. El contrast amb aqueixa entrevista que publica avui La Figaro a Stephen Smith (professor d’etudis africans a la universitat de Duke, als Etats-Units) és frapant: Mugabe a piégé l’avenir de son pays”.

Post Scriptum, 14 de setembre del 2019.

Jeune Afrique ha dedicat un dossier ben complert a fer balanç del mandat de Mugabe arran de la dermònia funebre organitzada pel govern de Zimbabwe a la seva memòria tot tractant-lo com un heroi: “L’adieu du Zimbabwe et de l’Afrique à Robert Mugabe”.