Avui fa trenta anys del retorn del president Josep Tarradellas a Catalunya. Pot ésser un bon moment per fer balanç de la seva actuació com a dirigent d’ERC i com a governant.
S’han escrit força llibres sobre la figura de Tarradellas, sobretot en tant que president de la Generalitat, i no gaires analitzant la seva trajectòria com a secretari general d’ERC. A parer meu, en aquest segon aspecte, Tarradellas es caracteritzà per la seva reiterada oposició al sector d’Estat Català dins l’Esquerra dels anys trenta i als nuclis independentistes que als anys quaranta varen intentar internacionalitzar el plet català. Tarradellas, que passà la segona guerra mundial exiliat a Suïssa, s’oposà frontalment al Consell Nacional de Catalunya que des de Londres dirigien Carles Pi i Sunyer i Josep Maria Batista i Roca. També negà el seu suport a la presentació del cas de Catalunya a l’assemblea preparatòria de les Nacions Unides, celebrada a San Francisco, l’abril del 1945. Fou l’abanderat defensor de les tesis favorables al restabliment de la legalitat republicana i estatutària front a la línia sobiranista al si d’ERC al congrés celebrat a Tolosa de Llenguadoc el juny del 1945. En resum, Tarradellas tingué una influència determinant en la desvinculació del partit dels nuclis més dinàmics i combatius, enquistà ERC en una situació de paràlisi organitzativa i falta de projecte polític que va contribuir de forma determinant al seu declivi durant el Franquisme.
En tant que president de la Generalitat, la seva actuació ha estat estudiada exhaustivament per Josep Benet en diverses obres. En resum ens mostren un home d’una ambició política personal sense límits, que supedita, sense escrúpols, als seus interessos la causa que diu defensar. Dotat d’una personalitat intel·lectualment mediocre i molt envejós, practica la maledicència de tota persona que percep com a rival, (les missives que envia contínuament des de l’exili desqualificant una àmplia gama de persones i iniciatives així ho demostren). Fou un personatge que cultivà les aparences i una imatge autoritària, de polític d’ordre, gens amant dels intel·lectuals i dels patriotes (uns il·lusos als seus ulls).
Un cop retornat a Catalunya, la seva actuació no fou susceptible de ser capitalitzada per ERC, ja que va mostrar reiteradament una actitud obertament contraria a reivindicacions catalanistes (com la supressió de les diputacions), i prodigà les mostres de servilisme monàrquic i de complicitat amb els poders fàctics. El senador republicà Josep Rahola publicà a l’Avui el 23 d’abril del 1978 un article titulat “D’un petit De Gaulle a un Pétain”. En definitiva, de la seva actuació n’acabà fent bandera el PSC que contraposà el tarradellisme (una variant de catalanisme subordinat a l’espanyolisme) al pujolisme. Poca cosa hi ha aprofitable del seu llegat polític pels republicans d’avui, ans al contrari, hem de vigilar perquè algunes de les actituds pròpies del tarradellisme no trobin acollida al si d’Esquerra.
Post Scriptum, 3 d’agost del 2021.
Repassant la trajectòria d’ERC en vistes a un assaig sobre l’independentisme contemporani paro compte en aqueixa hipòtesi: el capgirament abrupte d’Esquerra d’ençà l’octubre del 2017 cap a posicions polítiques que prioritzen l’entesa i, eventualment, la participació en la reforma del sistema institucional espanyol no és una novetat en els noranta anys d’història d’Esquerra. Les oscil·lacions entre independentisme i intervencionisme a Espanya són presents ja els tres dies d’abril del 1931 posterior a la proclamació de la República catalana en una non-nata federació ibèrica. També al 6 d’octubre i la reculada posterior culpabilitzant del fracàs a Estat Català. Però, sobretot, en l’acció de Josep Tarradellas a partir del 1945 com a secretari general del partit, i encara més, a partir del seu ascens a la presidència de la Generalitat l’any 1954. Farà d’ERC el portaestandard del restabliment de l’autonomia front als independentistes que malden per donar per trencat el pacte republicà espanyol, el Front Nacional de Catalunya i el Consell Nacional Català. Aqueix capteniment li permetrà retornar a Catalunya com a president de la Generalitat restaurada l’any 1977 i des d’allavòrens practicar fins l’any 1980 un política d’acatament sense fisures a l’ordre constitucional espanyol en detriment fins i tot dels interessos de Catalunya, com li retraurà Josep Rahola, senador d’ERC.
ERC comandada per Oriol Junqueras abandona tota estrategia independentista, cercant eixamplar la base electoral i militant del partit i adopta un pragmatisme mesell de caire autonòmic aparentment dialogant amb el poder espanyol, com ho va fer Josep Tarradellas, però sense poder reivindicar l’èpica de la seva persistència a l’exili (una conducta exemplar que si pot atribuir-se a Carles Puigdemont).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’aïllament hi podia influir, però l’oferiment del poder Espanyol fou acceptat de manera personal i directa. Tarradellas fou utilitzat per estabilitzar la "reforma" de la "transició" a Catalunya, amb la connivència de les dites "esquerres" catalanes davant un fet consumat, acceptant i promovent la ficció de "ruptura" que representava un home sol, aïllat, i amb una concepció política (de fer política) antirepublicana, per dir-ne un acte de "continuitat" amb la República !
Una història més de la "transició", de la por inconmensuràble al poble i del joc del poder. Les "esquerres", amb manca de prespectiva i de programa polític en una situació inestàble, acceptàren el joc i en participàren de bon grat vencent la inicial perplexitat. Els comunistes "joiosos" van tenir la "fantasia" de "compromís històric" reivindicant el "govern d’ unitat", i desarbolant tots plegats, el bagatge polític de l´antifranquisme.
No, no crec que sigui dur en l´evalució dels fets.
Adeu.
I tant que és vigent, el tarradellisme! Segurament perquè és la versió principatina del règim postfranquista, i amb drets de cofundador. Veuràs: ahir, en un rampell d’indignació, vaig penjar la següent denúncia en un parell de blocs força populars, per a mirar que es divulgués entre els nostres. No sembla que n’hagin fet gaire cas. Aviam si ací tinc més èxit; perquè la cosa és important. Jutgeu-ho (hi va el text original):
Heu vist el pseudodebat de L’Âgora sobre
Tarradellas? Vergonyós! D’antuvi, tots els convidats, menys un, representaven
matisos _dins_ el tarradellisme: en Josep Fornas, tarradellista abrandat de
tota la vida; Sánchez Terán; l’Espasa del PSUC, que ha estat fins i tot més
obtús del que ja ens tenia acostumats (fins a l’extrem de fer, a aquestes
alçades!, un panegíric de la Constitució espanyola del 78 i de l’estatut principatí…
de Sau!). L’única excepció, relativa, l’historiador Solé i Sabaté, suaument
crític, tan sols. Feia ben bé l’efecte d’un programa de deu anys enrere, quan
tot era intocable i només existia la història oficial del règim. Atesa la
forçada obertura de marcs esdevinguda els darrers anys, ¿assistim a una
involució historiogràfica de mans de TV3? Podria confirmar-ho la bibliografia
final, amb un cas escandalós: citen històries generals de la Transició, una
biografia de Suárez, dues hagiografies tarradellistes actualment al mercat (una
de les quals obra del “demócrata de toda la vida” don Carlos Sentís); citen,
fins i tot, llibres descatalogats d’escassa pertinència; però “obliden” el
llibre de Josep Benet _El president Tarradellas en els seus textos_, és a dir,
l’obra més rellevant per al que es tractava. Si això no és un cas escandalós de
cen-su-ra política desvergonyida, ja em direu… D’altra banda, ¿és
estadísticament possible que entre les intervencions dels expectadors n’hi hagi
hagut tan poques que denunciessin Tarradellas des de l’angle de la dignitat
nacional? Per no parlar del final de festa, amb repetició d’un documental
oficialista al màxim a què es noten massa els anys…
Has resumit molt bé la seva trajectòria política. Tarradellas fou un grimpador, un vividor de la cosa pública. L’ Esquerra actual necessita superar definitivament el tarradellisme i prioritzar la causa de l’alliberament nacional per damunt dels interessos personals d’alguns.
Avui he llegit que vos deixeu o deixereu de ser militant d’ERC aviat. Veient un link a una de les ratlles del vostre escrit, no me n’he pogut estar de clickar-lo i m’ha portat fins aquí.
He llegit amb molt d’interés aquesta entrada del vostre bloc i m’ha vingut al cap aquelles declaracions de Xabier Arzalluz referents a Josep Tarradellas d’ara fa uns deu anys. Tenia raoó doncs Arzalluz pel que llegeixo aquí?. Recordo que tota la brunete sociata i convergent es va abraonar al damunt d’ell com si fos un delinqüent gairebé.
gràcies
Personalment, respecto les opinions crítiques al voltant de la figura de Josep Tarradellas, però jo no les comparteixo. Al contrari, un altre gall li hauria cantat al catalanisme i a Catalunya si ell hagués continuat com a president de la Generalitat fins a la seva mort. Va ser un bon polític, però tingué dos problemes: que era massa gran i que el seu mandat va ser molt breu.
Aquí el què passa és una cosa. En Tarradellas era catalanista no separatista, partidari de la conciliació i la concòrdia entre Catalunya i la resta d’Espanya, i d’una recuperació de la identitat catalana, la llegngua i la cultura del nostre territori sense marginar el castellà i sense excloure o enfrontar-se amb tot allò que fes olor a castellà o espanyol. Ell preferia l’acostament i la comprensió en comptes del distanciament i la separació. Com a resultat, se l’ha considerat un traïdor, un fals, un mediocre i moltes altres coses, només per pensar diferent i no considerar a la resta d’Espanya com a una enemiga de Catalunya.
Crec que no es pot ser tant de la crosta. Només cal observar amb la figura del recentment desaparegut Vicent Ferrer, com l’han homenatjat de la manera més justeta possible, i això perquè quasi tota la seva vida la va fer fora de Catalunya. I jo em pregunto: ¿per què un anglès que treballa fora del regne Unit és considerat un heroi i la Reina li otorga el títol de sir (o dame), i en canvi, un català que treballa fora de Catalunya és considerat un traïdor?