Atenea, l’agrupació de cultura del Casino Menestral de Figueres va organitzar amb aquest títol un acte de presentació del llibre “Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014” codirigit per Enric Pujol i jo mateix. Aquest és el resum de la meva intervenció.
L’amplitud del tema supera la meva capacitat per poder-ne fer una síntesi referida als darrers tres-cents any d’història del nostre país. És per això que em limitaré a fer dues consideracions tangencials sobre la matèria. Amb primera vull fer notar la falta connexió entre el dret públic actual i el que es produïa a Catalunya abans dels Decrets de Nova Planta i la supressió de les institucions polítiques pròpies. L’obra de Víctor Ferro “El Dret Públic Català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta” (Eumo Editorial, Vic, 1987) continua essent una referència imprescindible (dissortadament, gairebé única) a l’hora d’actualitzar i divulgar el pensament jurídic autòcton.
Aquesta deixadesa a l’hora de conrear el llegat de l’ordenament jurídic català va fer que el tres-cents aniversari de l’última compilació de “Les Constitucions i altres drets de Catalunya”, de l’any 1704, passés totalment desapercebut. I el que és més greu, els manuals com el “Dret Públic de Catalunya”, (Atelier, Barcelona, 2008), obra col·lectiva coordinada per Mercè Vilaró i Joan Vintró disminueixen el dret públic històric català i l’encabeixen en un capítol, redactat per Xavier Arbós, on s’explica la formació de l’Estat espanyol contemporani i l’emanació a partir del mateix de l’actual sistema polític autonòmic.
Tampoc s’aprecia en les recerques dels juristes d’avui una atenció rellevant a l’actualització del dret públic català i els principis que l’inspiraven (la limitació del poder dels monarques, les garanties dels drets de les persones i les viles), només cal observar els continguts de la Revista catalana de dret públic, (abans denominada simplement “Autonomies”).
La recuperació de la capacitat legislativa autònoma només es va donar en el període de la Generalitat republicana (1931-1939), en unes condicions que deixaren poc marge per revitalitzar el dret públic propi. Un compendi del pensament dels juristes de l’època el podem trobar en l’obra col·lectiva “Conferències sobre l’Estatut de Catalunya”, publicada per l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya el 1933.
En l’etapa autonòmica vigent, el Parlament de Catalunya i el Consell Consultiu de la Generalitat, produeixen legislació i doctrina en un marc restrictiu per a les potencialitats d’actualització i renovació del dret públic català, marcat pel monopoli del constitucionalisme espanyol, tan aliè als principis inspiradors de l’ordenament jurídic i polític català històric.
Els juristes catalans que investiguen i publiquen més enllà dels marges de l’ordre estatal espanyol són avui per avui absolutament minoritaris en el disminuït món jurídic català. Un dèficit que caldria compensar a partir de les noves fornades de juristes que surten de les universitats catalanes si aquestes experimenten en els propers anys un replantejament de la seva funció docent i connecten amb els plantejaments més innovadors nacionalment autocentrats en la catalanitat.
La segona consideració va lligada a la reformulació de
la catalanitat mateixa, una reflexió que no es dóna en món intel·lectual espanyol respecte a la identitat castellana. Els canvis demogràfics i socials estan alterant la població resident en terres catalanes al marge de les potestats d’intervenció del poder polític i administratiu català, repensar la catalanitat en un món complex (i sovint advers) és una prioritat que hauria de passar pel davant de les formulacions ideològiques i estratègiques sobre allò que ha de ser el catalanisme.
Altres pobles europeus com l’hongarès, l’alemany o el finlandès inclouen en les seves respectives constitucions previsions relatives a les condicions l’accés a la ciutadania de caràcter preferent per als immigrants d’ascendència autòctona en base a una noció de la comunitat nacional més amplia i integradora. Catalunya no és un estat i, per tant, no pot atorgar cartes de ciutadania però pot crear un sistema de valors que promoguin l’adhesió a la catalanitat que prefigurin un subjecte col·lectiu amb prou força que permeti bastir un projecte estatal propi.
Post Scriptum, 16 de juliol del 2021.
L’any 2007 vaig publicar l’assaig “L’esquerra de la llibertat. El republicanisme català contemporani” (Viena Edicions), amb pròleg d’Heribert Barrera, on al capítol dedicat al “Postnacionalisme o contrucció nacional”, hi vaig incloure aqueixa reflexió: “A més de la recerca permanent de la complicitat social, un projecte de construcció nacional necessita referents capaços de generar una il·lusió col·lectiva en la comunitat cridada a ser protagonista d’un canvi històric. L’experiència d’altres pobles mostra que són els sectors més dinàmics, tant econòmicament com culturalment, d’una societat els que encapçalen les alternatives de canvi. Per molt alienada i assimilada a l’ordre dominant que estigui una societat, un poble es pot regenerar nacionalment si es produeixen complicitats profundes i complexes entre tres agents bàsics: els partits polítics sobiranistes, els sectors productius que vinculen la seva prosperitat a la del país i els intel·lectuals amb compromís nacional capaços de fornir nous referents per a la comunitat. Sobre aquestes tres potes es pot articular un bloc sociopolític català per a la superació de l’autonomia” (pàgina 220).
Dissortadament, l’experiència del procés independentista encetat al 10 de juliol del 2010 com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional liquidant la reforma de l’Estatut del 2006, demostra que els tres agents bàsics anterieorment esmentats no s’han donat en grau suficient. I especialment, punyent és la feblesa d’un pensament polític nacional atès el migrat pes dels intel·lectuals que estarien disposats a bastir-lo. Vicent Partal ho assenylava en un editorial de Vilaweb el proppassat 25 de maig: “La polèmica per l’himne com a retrat d’una societat intel·lectualment desarmada. Crec que un país no pot anar mai bé si resta tan desarmat intel·lectualment com aparenta estar-ho el nostre i si acaba per sistema a les mans de xarlatans descarats que no tenen ni tan sols la decència de callar quan no entenen en una cosa”. La banalització dels conceptes (nacionalisme contraposat a independentisme, per exemple) i dels símbols és una forma d’acatament a l’ordre espanyol i de renúncia a la ´reconstrucció de la nació sobre la base de la catalanitat. L’hispanocentrisme i la superficialitat dels continguts de TV3 en són una mostra diària, dissortadament.
La persistent tasca intel·lectuals veterans, polítics com Josep-Lluís Carod-Rovira o universitaris com Joan Ramon Resina, assoleix l’autoritat moral necessària per poder influir socialment i políticament en els decurs dels esdeveniments, però -fora de Vilaweb i El Punt- no hi ha mitjans periòdics que en divulguin els escrits. La majoria estan al servei de la perpetuació de la dominació política espanyola i alimenten la mandra intel·lectual, el gregarisme sectari i la banalització confusionària dels termes essencials del conflicte polític català. Fins i tot, iniciatives com el llibre col·lectiu “Catalunya/Espanya. Del conflicte al diàleg polític ?”, (editat recentment pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat) marginen deliberadament els intel·lectuals ja esmentats que mantenen la vigència del projecte independentista i també els valors emergents més innovadors i de prestigi internacional: Hèctor López Bofill, Pau Bossacoma, Antoni Abad o Neus Torbisco, per posar només alguns exemples.
Una vegada allà al 91 potser vai escoltar el Sr Marc Ferro i li vaig comprar el llibre.
En veure el títol ” vigència del pensament polític català” m’ha sortit que no, gens.
Després l’he llegit.
Fa gairebé un any, vaig fer al meu blog en anglès un resum molt breu de l’activisme polític català durant els últims 300 anys: Catalan Independence and Political Activism: A very brief history (La independència i l’activisme polític catalans durant els últims 300 anys: una història molt breu). Crec que cal trencar aquesta impressió molt estesa que la lluita nacional és el resultat de la guerra civil espanyola i el franquisme. Cal explicar que és una lluita de fa segles i que Espanya ens la ha estat fent sens defallir, i per tant, nosaltres també hem de treballar sense defallir en disseminar el coneixement de la realitat històrica.
Gràcies, Jaume.