Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

4 de juny de 2011
1 comentari

Universitat indignant

El seguiment que està fent Vilaweb dels “indignats” nostrats aporta interpretacions del malestar social que defugen les anàlisis nacionalment autocentrades sobre l’espoliació econòmica i la dominació política imposada per l’ordre estatal espanyol i prioritzen les crítiques abstractes al capitalisme i al sistema polític. Un dels opinadors seleccionats per Vilaweb per donar una visió des del món universitari ha estat de Francesc Espinet, publicada el proppassat 31 de maig, que no vull deixar de contestar.

 

Espinet, professor emèrit de la UAB, fa -entre d’altres- les dues afirmacions següents en relació amb el moviment dels “indignats”: “com a institució la universitat s’hi hauria d’implicar ” i  ho veu impensable “perquè cada vegada està més a mans de la dreta”. Les seves paraules resumeixen el pensament polític que ha estat -i és encara- hegemònic a les universitats públiques catalanes des de fa quaranta anys i de la qual Espinet n’és exponent i que ha segregat el progressisme abstracte i anacional -català, per suposat- que és a l’origen de molts dels mals que afecten a la joventut que ara s’indigna -no se sap ben bé a favor de què-.

Fornades de joves estudiants han estat formades en l’esquematisme del bo i el dolent: socialisme contra capitalisme, internacionalisme contra catalanisme, públic contra privat, col·lectiu contra individual,  igualitarisme contra mèrit personal, esquerres contra dretes, tercermundisme contra occidentalisme. Catalunya és el país de la reacció negativa i la victimització i l’absència de voluntat transformadora en el nostre marc nacional concret, un poble desorientat. I en bona part és responsabilitat dels valors -o millor dit contravalors- que han emanat de les universitats públiques. La Universitat Pompeu Fabra, creada pel president Pujol amb la intenció de generar un model universitari català que enllacés amb la universitat republicana dels anys trenta no ha reeixit pas. La mesura de la desorientació universitària la van donar les mobilitzacions contra el ¨Pla Bolonya¨ara fa dos anys, una impostura que no ha conduït a res.

El professorat que clama contra el capitalisme són els mateixos que han compartimentat i corporativitzat les universitats, precaritzant els joves docents, desvinculat les facultats de les empreses i les sortides laborals viables pels llicenciats, els que denuncien la ficció de “la criminalització dels moviments socials” alhora que emparen les actituds totalitàries i els boicots als si de les pròpies facultats on les idees i els polítics aliens al progressisme dominant són insultats impunement, com va escriure Joan B. Culla a l’article “El dedo … y la llaga”, a El País del 26 de febrer de l’any passat. Sobre aquesta realitat indignant de les nostres universitats cap autocrítica, cap responsabilitat, com sempre.

  1. Completament d’acord amb tu. En el fons és una qùestio que posa de relleu la crisi de l’esquerra en general, que viu anclada en discrusos de fa 40 anys. I el mon ha evolucionat, estem en un mon global amb la competència és màxima i si no se saben generar recursos, no es poden tenir els diners per pagar serveis publics per a tota la societat.

    Fa molt de temps que hi penso, i crec que la divisió actual de dretes i esquerres està desfassada, i sobretot l’Esquerra està desfassada. Per a mi podríem dividir la política actual en conservadors, liberals conservadors, i socialistes (i parlo espcificament de socialisme democràtic). Els dos primers formen part de la dreta entesa de manera tradicional, i el darrer com l’esquerra tradicional. El socialisme, o esquerra tradicional, es troba desfassat, de la mateixa manera que el conservadurisme pur també n’està. Avui creix amb força el que es coneix com liberalisme o neo-liberalisme. Des de l’esquerra tradicional s’ha criticat sempre amb força el liberalisme, de manera que dir liberal a algú és com si fos el dimoni en altres temps. Jo penso però que aquest liberalisme és la posada al dia de la dreta tradicional en el mon en el que vivim. L’esquerra doncs també hauria de fer el mateix pas, i generar un nou moviment polític desmarcat de l’esquerra tradicional (socialisme). Seguint el mateix camí d’adaptar-se al món actual, aquest no pot ser un altre que el liberalisme d’esquerres o liberalisme progressista o progressisme liberal. deixo el nom per als “experts”.

    Hi ha qui pot pensar que això és contradictori, però crec que és simplement per l’estigma utilitzat des de l’esquerra tradicional. Si pensem en el liberalisme, i l’analitzem bé, veurem que no és més que un moviment conservador, un moviment que continua amb l’Status Quo actual. La crisi actual ho demostra: Quan ha arribat el moment que els bancs han necessitat ajuda se’ls ha ajudat des de l’Estat. Aixi doncs, els qui semblaven pregonar pel liberalisme, en el fons només demanen unes noves fórmules per adaptar-se al mon actual, però sense perdre suport en cas necessari de l’Estat, un Estat que els protegeix en cas que no facin les coses bé. Un exemple el trobem a l’Estat espanyol, quan el govern Zapatero va decidir salvar algunes entitats fianceres que havien volgut fer-se d’or amb l’immobiliaria, i un cop arriba la crisi l’Estat Espanyol els salva. Els polítics han estat en el fons conservadors. La resposta lògica a aquells que havien demanat liberalisme per fer-se d’or hauria d’haver estat la de continuar sent liberals i dir: teniu un problema, doncs us espavileu, enlloc d’ajudar-los. Si s’hagués optat dA’questa manera, els bancs haguessin demanat els diners a les immobiliaries, qu s’ahauren d’haver venut els pisos -i més barats si els volien vendre!- i si no els haurien acabt confiscant i haguessin sigut aquests bancs qui els hauria venut (i a preus assequibles si els volien vendre, perquè els preus actuals no els pot pagar gaire gent), perquè a un banc no li interessa tenir pisos sinó diners, i sobretot quan en deus molts i els has de tornar a altres bancs. A més, els diners públics destinats a salvar els bancs, s,haguessin pogut destinar a ajudar a aquelles persones que s’haurien vist afectades per les pèrdues dels bancs, i s’haguessin pogut aplicar polítiques socials. Repeteixo: L’opció triada no ha estat liberal fins al final, sinó conservaodra de totes totes. El liberalisme conservador permet a aquesta de gent de fer negocis amb una red de seguretat, que és l’estat, que som tots. Un liberalisme d’esquerres no hauria de protegir aquells que s’han volgut passar de llestos perquè sabien que tenien una red per si les coses sortien malament!

    El liberalisme portat més lluny, no vol dir que hagin de desapareixer els límits ni les normes, crec que sempre hi ha d’haver unes normes i unes pautes per a desenvolupar l’economia d’un pais sobretot en sectors estratègics o en sectors que poden generar altres conflictes amb la societat. Però ja només amb el fet de deixar sense red als especuladors (entre altres), faria que alguns es pensessin les coses d’una altra manera abans d’arriscar-se com ara sabent que téenen l’Estat per protegir-los.

    És important que hi hagi sectors de l’esquerra, o liberals més compromesos amb la societat i el desenvolupament sostenible, que creguin que un moviment liberal d’esquerres és necessari. És necessari posar-se al dia, amb el mon actual, on s’ha de ser molt competitiu econòmicament per a generar riquesa, si volem que aquesta riquesa s’inverteixi en la societat. el que no funciona és un model de lE,esquerra en contra dels empresaris que generen diners, i que en canvi aposta pel funionarat sense límits, que només en consumeix. Per això el sistema actual és insostenible! Calen funcionaris perquè cal gent per oferir serveis als ciutadans, però un govern d’un país no es pot convertir en una maquina de llocs de treball. Si no es generen diners no es poden mantenir els serveis als ciutadans, i per a generar diners s’han d’impulsar empreses que creen diners i també donen llocs de treball.

    Un altre punt important d’un liberalisme d’esquerres és que ha diferència del liberalisme conservador, ha d’impulsar l’economia per a poder generar el màxim de riquesa possible per a poder oferir serveis públics a tots els ciutadans, perquè tothom tingui les mateixes oportunitats: Sanitat i educació, habitatge i infrastructures bàsiques o estratègiques d’un pais. Segurament aquest punts es podrien analitzar més àmpliament però el meu missatge ja es prou llarg.

    En definitiva, un liberalisme d’esquerres que premia l’esforç i el mèrit personal, però sense deixar a ningú desemparat com faria el liberalisme conservador, i ben diferent de l’igualitarisme que limita a aquells que valen i que poden ajudar a fer funcionar un pais (com fa l’esquerra tradicional), un liberalisme d’esquerres que premia la formació d’emprses per genrar riquesa i llocs de treball, en lloc de premiar a molts amb un treball que es paga de la butxaca dels qui generen diners (el sistema de funcionaris exagerat actual defensat des de l’esquerra tradicional), un liberalisme d’esquerres que gràcies a la riquesa generada es pot permetre, i té voluntat de fer-ho, d’oferir a TOTS els ciutadans uns serveis públics de qualitat, perquè ningú tingui menys oportunitats simplement pel fet de venir un entorn menys afavorit, enlloc de continuar afavorint als només als que ja són afavorits (com fan els conservadors, ja siguin liberlas o no), un liberalisme d’esquerres naturalment capitalista, perquè el món actual ho és, però responsable i sobretot que faci ser a cadascú responsable del que fa, enlloc de salvar-los quan téen un problema (s’ha aabat la red que posen els liberals conservadors), un liberalisme d’Esquerres que creu en les persones per a buscar una societat millor per a TOTS, i que no necessita doncs imposar un model col.lectiu que anul.la l’individualisme (discussió que trobem fins i tot als anys 30 amb els moviments d’esquerra en eferverscencia més radical: amb els socialistes més autoritari, al davant de moviments més llibertaris i fins i tot proxims a l’anarquisme. L’esquerra tradicional tot i ser democràtica, continua proposant aquest model intervencionista), una esquerra liberal que ens falta perquè el món ha evolucionat i no es tracta d’estar en contra de tot, sinó de proposar coses noves.

    M’agradaria saber que en penses Jaume. Moltes gràcies.

    Jordi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!