Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

10 de maig de 2020
0 comentaris

Unilaterals i pragmàtics

La columna dominical d’Andreu Barnils avui a Vilaweb és tan encertada com punyent: “Nosaltres, els unilaterals“, i tot i compartir-ne el sentit plenament vull afegir-hi algunes reflexions de collita pròpia.

La primera, és que no hi ha contradicció entre ser alhora unilateral i pragmàtic, ho ha demostrat, per exemple, Joan Canadell i tots els candidats guanyadors a les eleccions a les cambres de comerç d’ara fa un any. No hi ha independència possible sense combinar unilateralitat i pragmatisme, una veritat històrica que l’actual direcció d’ERC obvia prioritzant sistemàticament la segona a la primera tot fent-ne bandera en vistes a les properes eleccions al Parlament.

La segona, és que situats en el terreny del pragmatisme, per exemple, no trobo justificació de cap mena per no donar suport al sindicalisme nacional català que representa principalment la Intersindical-CSC en lloc de capficar-se a fer entrisme sindical a la UGT, que s’ha demostrat reiteradament un instrument del règim espanyol.

La tercera, és que la veritable divisòria no és entre pragmàtics i unilaterals sinó entre els qui camuflen la renúncia a la independència sota l’aparença del pragmatisme i els que persisteixen en el conficte amb el poder espanyol i francès. Un exemple explícit d’aqueix capteniment abandonista l’aporta el mateix Joan Tardà al seu article a El Periódico del proppassat dia 4: “Catalunya i la reconstrucció” promovent l’entesa amb els partits no-independentistes per reformar l’ordre establert. Un escrit que el podria haver subscrit també Marta Pascal, entre d’altres retro-convergents.

La primera condició per a la independència és la voluntat d’assolir-la, i una mostra la tenim en el llegat del Front Nacional de Catalunya dels qual enguany hom commemora el vuintatè aniversari de la fundació. La manca de voluntat es percep en les controvèrsies confusionàries sobre el no nacionalisme, com si fos incompatible amb l’independentisme, i que només evidencien la intenció de forçar la fractura dels partidaris de la causa de la llibertat nacional.

La quarta, l’única instància unitària de l’independentisme és el Consell per la República, per tant, a partit d’aqueixa entesa es poden bastir propostes pragmàtiques tot mantenint la imprescindible unilateralitat. La precarietat el Govern autonòmic gestionant una infraautonomia no pot liderar cap aposta estratègica, com estem constatant, malgrat la dignitat amb la que actua el president Torra.

Post Scriptum, 11 de maig del 2020.

Comparteixo plenament l’editorial de Vicent Partal, avui a Vilaweb, “Ja n’hi ha prou: la lleialtat a un deslleial només és submissió“, la qüestió és com ens organitzem per capgirar la situació. A més del Consell per la República ja esmentat, l’ANC i la Intersindical-CSC són dos dels components essencials de la represa. Políticament, cal un nou referent electoral que en sigui el complement.

Post Scriptum, 16 de maig del 2020.

Comparteixo plenament aqueix apunt de Francesc Abad al seu blocs Dies de fúria: “Elements clau per a generar un nou “momentum” i factors instrumentals i estructurals per fer la independència“. publicat el proppassat primer de maig.

Post Scriptum, 31 de maig del 2020.

L’acord entre el Gobierno de España i ERC, traeix no només al Govern de Catalunya sinó que no aporta res que el govern espanyol hagi de fer amb les comunitats autònomes. Res a veure amb el pragmatisme, pur sectarisme i submissió al marc espanyol per tal de governar la infraautonomia amb Comuns i PSC. L’operació mediàtica de la premsa del règim (La Vanguardia, Ara..) lloant-lo no és altra cosa que la confirmació d’un capgirament la definició del qual manllevo a un piulador desconegur dit Ramon 27: “Polítics que diuen gestionar una derrota quan en realitat traeixen una victòria.”

Post Scriptum, 6 de juny del 2020.

L’entrevista a Jordi Pessarrodona avui a Vilaweb demostra el seu patriotisme i dignitat, que contrasta amb la mentalitat sectària d’Oriol Junqueras i la degradació ètica i política d’ERC camí d’autodestruir-se com a projecte independentista per esdevenir un apèndix del sistema de dominació espanyol.

Post Scriptum, 23 de juny del 2020.

Mentre que a Escòcia i Flandes l’independentisme es reforça, a Catalunya presenta símptomes de descomposició per manca d’una línia de confrontació amb el poder espanyol i la seva nefasta i discriminatòria gestió de la crisi del coronavirus, sobretot imputable a la desconstrucció claudicant d’ERC i la paràlisi de Junts per Catalunya derivada de les resistències del PDECat envers Puigdemont. Ho analitza Francesc Abad en base a les dades de la darrera enquesta del CIS.

Post Scriptum, 27 de juny del 2020.

La divisió del PDECat entre retro-autonomistes i independentistes es resoldrà amb la desfeta dels primers, mancats de legitimitat per contraposar-se als presos i exiliats que recolzen Puigdemont, però poden bloquejar la conversió de Junts per Catalunya en un projecte polític nou. Un manifest intenta sortir de l’atzucac segons avança avui Vilaweb. Tot això el mateix dia que s’ha presentat el Partit Nacionalista de Catalunya prometent lleialtat a Espanya, un projecte castrat encapçalat per mentiders que han assistit al procés fent veure que estaven a favor de la independència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!