ERC afronta les properes eleccions generals previstes pel març de l’any vinent en ple període de transició: partint de la situació autonòmica vigent, que s’intenta gestionar de la millor manera possible, el partit es proposa engegar un procés d’autodeterminació.
Amb un estatut aprovat tot just fa un any i que ja abans de ser desplegat es demostra clarament insuficient, amb una sentència del Tribunal Constitucional pendent, i amb unes eleccions generals a la vista, cal fer una anàlisi de la situació i de les perspectives electorals.
L’Esquerra va encarar les generals del 2004 amb l’impuls d’uns bons resultats a les eleccions al Parlament de Catalunya, el revulsiu de la formació del govern tripartit després de vint-i-tres anys de pujolisme, l’efecte reactiu a la tempesta desfermada per la reunió amb ETA cercant una solució democràtica al conflicte basc i l’onada de vot anti-PP. Els resultats foren excepcionalment bons. Quatre anys més tard bona part d’aquella onada s’ha diluït. El balanç del procés de reforma estatutària i la dubitativa postura adoptada per l’Esquerra davant el referèndum tampoc han ajudat gaire a mantenir altes les expectatives electorals del partit. Cal tenir en compte que la formació del govern d’Entesa ofereix només unes potencialitats limitades per capitalitzar-ne la gestió atès el baix sostre estatutari. Però aquests últims mesos ha irromput un factor extern que canvia completament les expectatives electorals d’ERC. Sens dubte, la crisi de les infraestructures de serveis estatals ofereix a Esquerra unes condicions millors que les existents al 2004 per a fer una bona campanya electoral.
L’acumulació dels efectes de l’espoli fiscal sumada a les repercussions sobre la vida quotidiana de la població degudes a la fallida clamorosa de les infraestructures gestionades per l’Estat (aeroports, AVE, rodalies, autopistes), ofereixen una oportunitat immillorable per denunciar la dependència política i econòmica que pateix Catalunya. Es tracta de fer realitat el sobiranisme pràctic que prediquem des de fa anys. Cal fer-ho, però, impulsant la mobilització ciutadana des del partit i des de plataformes sobiranistes, ja que sense crear una dinàmica social de participació no és possible fer progressar els nostres plantejaments exclusivament per la via parlamentaria. Sense deixar de banda les tasques de govern, ERC necessita recuperar la iniciativa política en el terreny reivindicatiu i sintonitzar amb els sectors més dinàmics del nostre electorat que s’han organitzat en entitats avançant-se a les directives emanades del propi partit.
Les comarques de Tarragona pateixen de manera singular el crònic dèficit d’infraestructures de Catalunya. A banda d’un aeroport infrautilitzat i unes transports públics interurbans més que deficients, el nostre territori pateix de ple la crisi ferroviària, que no afecta només el servei de rodalies de Barcelona que arriba fins el Baix Penedès, sinó també als trens regionals que comuniquen el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre amb la capital catalana. La N-340 a Barcelona, carretera impròpia d’un país desenvolupat per comunicar territoris en els que hi viuen milions de persones, el retards eterns de l’autovia Tarragona-Montblanc o la inexistència de cap previsió de connexió d’alta velocitat amb el País Valencià, seguint l’eix principal de transport de mercaderies a Europa, són exemples flagrants de la insuficiència de les infraestructures a les nostres comarques.
Aquestes eleccions seran possiblement les darreres en les quals ERC serà l’únic referent independentista: en un futur hi haurà una opció independentista de caire liberal, (CDC o una nova formació), i una altre de caràcter socialista (la CUP). ERC haurà d’actualitzar el seu republicanisme (en aquest sentit comparteixo totalment les opinions d’Heribert Barrera sobre la transparència i contra la professionalització mal entesa de l’activitat política) i accentuar el seu rol de partit obert a la societat i no assimilat a l’ordre establert. Emprendre un procés d’autodeterminació creïble requereix una mentalitat col·lectiva i una actitud política adequada al conflicte amb l’Estat que ineludiblement comporta, en el marc espanyol, una aposta d’aquestes característiques.
Un bon grapat de militants d’ERC del Camp de Tarragona, representants de totes les sensibilitats internes del partit, em donen suport per encapçalar la candidatura del nostre partit al Congrés dels Diputats. Rellevar Josep Andreu –a qui he d’agrair molt especialment el seu suport- no és una tasca fàcil, però la gran oportunitat que per a l’Esquerra de la llibertat representen les properes eleccions generals fa que valgui la pena afrontar el repte. Si les companyes i els companys del partit em fan confiança, l’afrontaré amb entusiasme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Espero que siguis elegit cap de llista per Tarragona. A ERC calen persones ben preparades, amb les idees clares i que posin el país per damunt del seu interès personal.
Estic completament d’acord amb el teu apunt d’avui. ERC no es pot dedicar només a gestionar bé des del govern, sinó que ha d’impulsar, juntament amb la societat civil, una mobilització ciutadana que posi en evidència la discriminació política, econòmica i cultural que pateix el nostre país per part d’Espanya. El dret de decidir el guanyarem amb les cartes a sobre la taula, no amagant el cap sota l’ala.
Els resultats d’ERC a les eleccions legislatives espanyoles del 2004, amb el salt de 1 a 8 diputats van ser molt bons, extraordinaris i tots els qualificatius que volguem. Però si volem la independència no els podem qualificar d’excepcionals. Els hem de poder repetir i incrementar fins a superar els 21 diputats socialistes. Per tant no poden ser l’excepció. El 2008, després de la campanya anticatalana, el fracàs del nou Estatut i el col·lapse de les infraestructures com a mínim hauriem de mantenir posicions.