Jaume Renyer

Aquest és el títol d’un article col·lectiu publicat fa gairebé trenta anys a la revista Els Marges, número 15, gener del 1979, (http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/marges.pdf), signat per Joan A. Argenté, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Joaquim Molas, Josep Murgades, Josep M. Nadal i Enric Sullà.

Rellegir aquest text, dissortadament encara plenament actual, és un exercici de reflexió política imprescindible per analitzar el paper i la situació de la llengua catalana en el marc de les conflictives relacions entre espanyolitat i catalanitat.

La salut de la llengua és un termòmetre que reflecteix l’estat de la comunitat nacional que la té com a element essencial. La revitalització que la llengua va experimentar a finals dels anys seixanta i començaments dels vuitanta ha perdut impuls. Els límits de la normalització lingüística en el marc autonòmic han estat fixats a través d’un marc legal restrictiu que encara pot retrocedir encara més segons sigui el pronunciament del Tribunal Constitucional sobre aquesta aspecte de l’Estatut de Catalunya.

Només un projecte de construcció nacional, basat en el dret d’autodeterminació del poble català, pot donar nova embranzida a la llengua en la situació de declivi polític, econòmic i cultural a la que l’arbitrarietat de l’ordre estatal espanyol ens aboca.

TV3 ha experimentat una involució evident en els darrers anys passant de ser una eina de divulgació de la llengua catalana a adoptar actituds manifestament bel·ligerants contra la catalanitat, com fa pocs dies exemplificava Vicent Partal en els seu Mail per Hipàtia. En cinc anys de tripartit, amb presència determinant d’ERC al Govern, no ha estat possible aturar aquesta degradació conscient de continguts que ha portat  TV3 a la pèrdua d’audiència continuada.

La política de normalització lingüística és totalment insuficient per respondre a les necessitats d’integració dels nouvinguts, l’ús social de la llengua entre els joves retrocedeix acceleradament sense mesures correctives eficaces. Fins i tot una iniciativa profitosa com l’Observatori de la llengua catalana, creat precisament el 2003, ha deixat de funcionar des de l’any passat per falta de finançament de la Generalitat.

La introducció de l’exigència de nivell C per poder exercir la docència universitària i la neutralització de la tercera hora de castellà, adoptada pel govern Zapatero l’any passat, de forma unilateral i sense preavís, han tornat a situar la qüestió de la llengua al centre del debat polític. Més enllà de les mesures de govern, imprescindibles, cal recuperar la iniciativa en la lluita per la llengua i situar-la al centre de la reivindicació de l’estat propi que el poble català necessita per poder perviure com a tal.

Post Scriptum, 6 d’abril del 2017.

Arran el trenta-vuitè aniversari de l’aparició del manifest del Marges Josep Murgades és entrevistat pel Diari de Tarragona el proppassat 2 d’aqueix mes:

Josep Murgades va néixer a Reus el 1951. És catedràtic de Literatura Catalana a la UB. Va ser un dels fundadors de la revista ‘Els Marges’, i el 1979 signà, amb altres redactors, el famós manifest ‘Una nació sense estat, un poble sense llengua?’. Publica ‘Escrits sobre llengua’ (Pagès Editors).

– El debat sobre la llengua no s’acaba mai…

– No, com tampoc no s’acaba la llengua. Deixaríem de ser éssers humans!

– És curiós que articles sobre la llengua de fa trenta anys o més, com els seus que recull a ‘Escrits de llengua’ (Pagès Editors), semblin escrits ahir.

– Sí. Aquest país viu en una situació de conflicte lingüístic des de fa segles. La llengua és un dels camps simbòlics de batalla ideològica per excel·lència.

– Simbòlic?

– Per sort, la gent no va pel carrer a mata-degolla per això de la llengua. El conflicte es produeix en l’àmbit simbòlic, a nivell de la llengua de l’administració, de la política comunicativa, de les exigències laborals…

– Hi ha qui diu que no s’ha de barrejar la llengua amb la política. Què en pensa?

– Això és absolutament fals. És política tot allò que afecta una col·lectivitat en un moment donat. La llengua té a veure amb la política, ningú no ho pot negar.

– Ara fa un any vostè signà el manifest Koiné, que diu que el mecanisme per implantar el castellà a Catalunya ha estat la bilingüització forçosa de la població. Aquests debats han de sortir ara, en ple procés sobiranista?

– Com deia Joan Fuster, «tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres». Tot debat sobre la llengua que no suscitem nosaltres, serà suscitat des de la llengua en conflicte amb la nostra. Per tant, bo és que aquí es plantegin aquests debats no pas amb l’ànim d’anar contra ningú, sinó d’assegurar-li, a la llengua pròpia del país, el seu espai històric natural i les possibilitats de supervivència en pau i harmonia.

– Només ho és la catalana, la llengua de Catalunya?

– La llengua històrica del país és la catalana. Després n’hi ha una de sobrevinguda, imposada a partir del 1716 a sang i a foc. Aquesta llengua imposada manu militari s’està ja nativitzant, i això forma part del problema. A hores d’ara hi ha tot un seguit de bona gent, catalana, que, per raons històriques, tenen només com a única llengua la imposada. Però des del punt de vista històric, allò que considerem propi del territori i provinent d’una tradició mil·lenària, «la» llengua del país és la catalana.

– Però si hi ha catalans que parlen en castellà, no ho és també el castellà, llengua pròpia de Catalunya?

– És una llengua pròpia en la mesura que l’han imposada per la via de la repressió de l’altra llengua. Del que es tracta és de trobar un fórmula que pal·liï el conflicte entre totes dues llengües, però sempre en benefici de la llengua històrica, de la llengua mil·lenària del país.

– La imposició s’està fent amb el català, diuen alguns.

– Sap què passa? El negacionisme no consisteix únicament a dir que no van existir els camps de concentració i d’extermini nazis. Aquí a casa nostra fer negacionisme també consisteix a dir, com va dir Joan Carles I el 23 d’abril de 2001, que «nunca fue el castellano lengua de imposición». Els botxins seculars de la llengua catalana es presenten ara com les víctimes.

– Hi ha conflicte lingüístic, o no, a Catalunya? Hi ha qui voldria que la mateixa situació de «normalitat bilingüe» que es viu al carrer s’hauria de poder viure a les aules…

– Aquest plantejament que no hi ha conflicte lingüístic és propi del negacionisme. També hi ha gent que diu que no hi ha lluita de classes. Es pensen que la lluita de classes és anar a les barricades com al segle XIX. La gent per sort no hi va, a les barricades, en principi, i hi ha gent que es pensa que, com que això no passa, no hi ha lluita de classes… Home, doncs sí que n’hi ha! Tot ha canviat molt, però hi continua havent conflicte d’interessos entre els que estan dalt i els que estan a baix de tot. Passa una cosa semblant amb el conflicte lingüístic.

– «El conflicte lingüístic es produeix sempre que, en un determinat espai, dues llengües breguen per assumir el màxim de funcions possibles». Això diu la teoria, oi?

– Una altra realitat que caracteritza el conflicte lingüístic és que molts catalans, després de tants anys de repressió, pateixen alienació lingüística, i, a la primera de canvi, es passen al castellà. Aleshores el conflicte lingüístic es resol a favor de la llengua imposada.

– Per tant, això de la «normalitat bilingüe»…

– Això del bilingüisme és edulcorar el conflicte lingüístic. Hi ha una llengua per sota, que és el català, perquè en molts aspectes està absolutament marginada; i una llengua dalt, hegemònica i en estat expansiu. Hi ha casos individuals de persones que, per raons biogràfiques, certament tenen un domini gairebé absolut de totes dues llengües…

– És partidari que una eventual Catalunya independent tingui sols una llengua oficial?

– No. En un dels articles a Escrits de llengua explico que, en l’hipotètic cas d’una Catalunya independent, i en una hipotètica constitució catalana, jo no declararia cap llengua oficial. Tenim un model en els EUA. A la famosa constitució dels EUA enlloc hi diu que la llengua dels EUA hagi de ser l’anglesa. Simplement, la constitució està redactada en anglès.

– Què hauria de dir, de la llengua, una hipotètica constitució catalana?

– Simplement, que «la» llengua de la república catalana o com s’hagi de dir aquest hipotètic nou estat, és la catalana. I, segon, que al·legar ignorància de la llengua catalana en cap cas no podrà ser adduït com a causa d’indefensió jurídica, política, comercial…

– Amb quina finalitat?

– Això té l’avantatge, primer, que no ens perdem en desquisicions que si una llengua és oficial, que l’altra també, que si no és oficial però té un estatus especial… La llengua de la república catalana és el català, punt.

– Veu capaços els dirigents polítics actuals de fer això que proposa vostè?

– Miri, un d’aquests polítics tan independentistes, que a més a més actualment és al Govern de la Generalitat, va dir no fa gaire que l’espanyol seria llengua cooficial en una Catalunya independent.

– Va ser el vicepresident del Govern, Oriol Junqueras.

– Sí.

– N’hi hauria prou amb tenir un Estat propi per revitalitzar la llengua?

– No, no n’hi ha prou amb tenir un Estat per conservar la llengua. Això també ho explico en un dels articles. Pensem en el cas d’Andorra, on el català és l’única llengua oficial, o en Irlanda, que aviat farà cinc anys que es va independitzar, i on el gaèlic ha quedat reduït a una llengua litúrgica.

– Creu vostè que les sentències del Tribunal Constitucional contra la immersió lingüística fan perillar el model d’escola catalana?

– Sí. L’Estat va contra la immersió lingüística perquè és l’àmbit on l’espanyol encara no hi és una llengua absolutament hegemònica. Fixi’s en una cosa. A l’Estat espanyol no hi ha bascofòbia. Al País Basc no hi ha el conflicte lingüístic que es dóna aquí, perquè la immensa majoria de la societat basca és hispanòfona. A Catalunya, l’existència del català no fa més que excitar la catalanofòbia. I la catalanofòbia, com va dir l’historiador Francesc Ferrer i Gironès, és la ideologia de masses de l’espanyolisme. Passen les dictadures, però la catalanofòbia persisteix!

– Segons vostè, és tard per salvar la llengua?

– Depén de la voluntat dels catalans. Si els catalans decideixen, en un règim democràtic, que ja els està bé l’espanyol, i seguir passant-se a l’espanyol a la primera de canvi, doncs bé. Aleshores serà la decisió lliure i voluntària de Catalunya. Si es reclama la independència i després no es fa res per la llengua… malament rai.

-A banda de nativització de l’espanyol, vostè parla d’euscarització i galleguització del català. Pot explicar en què consisteixen aquests fenòmens?

– El català està sotmès a un procés d’euscarització en el sentit de pèrdua d’usos funcionals. El basc, certament, té uns usos socials ben reduïts. Galleguització també, perquè hi ha una erosió formal de la llengua.

– El ‘catanyol’?

– El ‘catanyol’ o el ‘català light’, com també se li va dir…

– No exagera, vostè?

– Jo no vull exagerar. Jo crec que això és perfectament demostrable. Ha estat vostè que m’ha preguntat pel ‘catanyol’, no me l’he inventat jo, és la denominació d’una realitat. Hi ha molta de gent que parla una llengua cada cop més degradada fonèticament, lèxicament i sintàcticament.

– Què li semblen les darreres modificacions en la normativa de la llengua fetes per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)?

– Jo m’he manifestat diverses vegades en contra de potinejar l’ortografia. L’ortografia és una convenció, i les convencions no són ni falses ni certes, són operatives o no són operatives. Algú s’imagina quin cacau no muntarien ara si la llengua més potent del món, l’anglès, volguessin facilitar, simplificar l’ortografia per ajustar-la a la pronúncia? Els alemanys s’hi van embarcar i els hi va petar als dits… Amb el pretext de facilitar l’ortografia, l’únic que han fet ha estat sembrar el caos. Fa uns anys ja van començar a carregar-se els guionets. Ara són els diacrítics. No val la pena destinar tants recursos a això, amb els problemes que té la llengua. Ara, l’autoritat és l’Institut d’Estudis Catalans, i jo als seus membres sempre els dic amicalment que qui no té feina el gat pentina. Fer tots aquests canvis en una llengua ja prou afeblida com és el català és sembrar la confusió. I fer que el parlant tingui la sensació que la llengua catalana és encara més difícil del que es pensava.

Post Scriptum, 22 de desembre del 2019.

El Col·lectiu Pere Quart ha reproduït l’article editorial que Josep Murgades ha publicat al número 119, corresponent a la tardor d’enguany, a la revista Els Marges, coincidint amb el quarantè aniversari de l’aparició del manifest que ara actualitza un dels seus redactors: “Objecció de llengua“.

Post Scriptum, 2 de març del 2020.

Josep Murgades és entrevistat avui a Vilaweb arran de l’editorial que ha escrit a la revista Els Marges: “Hi ha gent que practica el panxacontentisme lingüístic més letal”.

Post Scriptum, 1 de novembre del 2020.

Vilaweb enceta una sèrie d’articles sobre el futur del català convocat per Carme Junyent essent el primer el de Josep Murgades: Situació de la llengua o llengua de la situació?

Post Scriptum, 13 de novembre del 2020.

El Punt/Avui, com fa unes setmanes va fer Vilaweb, alerta del retrocés de la llengua: “Emergència pel descens de l’ús social del català”.

Post Scriptum, 24 de juny del 2022.

Josep Murgades: “El català pot acabar essent una llengua de cultura sense ús social”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!