Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

26 d'octubre de 2014
0 comentaris

Tunísia entre l’islamisme i la democràcia

A Tunísia va esclatar el  14 de gener del 2011 el moviment de revoltes contra els règims dictatorials anomenat “primaveres àrabs” que ha sacsejat diversos estats amb resultats diversos: guerra multidimensional a Síria, cop d’estat militar a Egipte, conflicte entre xiïtes i sunnites a Iemen i Bahrein, estat fallit a Líbia. Solsament Tunísia, no sense dificultats, manté després de la caiguda del règim de Ben Ali un règim constitucional i democràtic amb una majoria relativa del principal partit islamista (Ennahda), tot i que ha demostrat la seva incompetència per a gestionar l’economia i preservar la seguretat pública.

 

La influència del republicanisme francès encara es percep en la vida social i política, i l’islamisme que propugna la compatibilitat entre l’islam i la democràcia troba un punt de suport en aqueixa connexió entre Tunísia i l’antiga metropoli des de la qual personatges com  l’ imam de Drancy són referents en l’oposició al gihadisme. Existeix des del setembre del 2011 una Assotiation Tunisiene de Soutien des Minorités,  liderada per l’advocadessa Yamina Thabet, que és pionera al món àrab en la protecció de les minories religioses, ètniques, culturals i sexuals. Significativament, una de les seves accions més notòries i valentes ha estat en pro de la comunitat jueva que subsisteix des de fa gairebé dos mil anys a l’illa de Djerba que ha sofert atemptats i amenaces per part dels grups gihadistes tunisinans.

A començaments de juny d’enguany es va fundar al Marroc una associació amb propòsits similars a aqueixa entitat tunisiana, L’Observatoire Marocain de Lutte contre l’Antisémitisme, liderat significativament per tres militants amazics compromesos amb la defensa dels drets de les minories al seu país, on aqueixos descendents dels pobladors autòctons han resistit segles de dominació islàmica i arabització.

Avui hi ha eleccions parlamentàries a Tunísia en un context de crisi econòmica i pressió dels grups gihadistes, amb poques expectatives de prosperitat a curt termini però amb un mínim comú denominador entre islamistes i partits i sindicats laics prou consistent com per consolidar el nou règim constitucional, encara que és aviat per parlar d’un model tunisià exportable a d’altres països musulmans. La involució autoritària de la Turquia republicana sota el govern d’Erdogan ha deixat d’ésser una referència per els pobles àrabs que cerquen deixar enrere la condició d’estats fallits.

Post Scriptum, 27 d’octubre del 2014.

Els resultats provisionals de les eleccions d’ahir diumenge donen com a vencedor el partit laic Nidaa Tounès front els islamistes fins ara al govern d’Ennahda, que han reconegut la seva desfeta electoral i han felicitat els guanyadors, una conducta democràticament impecable gens habitual al món àrab. La baixada de la participació ha perjudicat Ennahda que no ha estat capaç de millorar les condicions de vida de la població. Ara és el torn dels defensors de la democràcia i la laïcitat que tenen el repte de fer reeixir una esperança de prosperitat i llibertat pel conjunt del món musulmà.

Les corrents salafistes no s’han organitzat en partits per concórrer a les eleccions ja que menyspreen el sistema democràtic considerat com aliè i incompatible amb la xaria, per tant els potencials votants d’aqueix sectors s’han abstingut afavorint indirectament la victòria de la coalició laica. Cal tenir present que hom calcula al voltant de tres mil els gihadistes tunisians enrolats a les milícies del Califat Islàmic, una amenaça potencial pel nou govern si aconsegueixen traslladar les seves activitats a l’interior de Tunísia.

Post Scriptum, 1 de novembre del 2014.

Ahir al vespre, una colla d’antisionsites militants de l’esquerra laica que ha guanyat les eleccions va anar a l’aeroport de Tunis per esbroncar el filòsof jueu francès Bernard-Henri Lévy, acusant-lo d’agent d’Israel i demanant que fotés al camp cap a París. No són, doncs, els islamistes en aqueix cas els qui van al capdavant de la judeofòbia i aqueix fet simptomàtic pot indicar per on pot evolucionar el nou govern tunisià pel que fa a les relacions amb Israel.

Post Scriptum, 29 de desembre del 2014.

La victòria a la segona volta de les eleccions presidencials celebrades el proppassat diumenge per part del candidat laic Beyi Caïd Essebsi amb el 55’7 dels vots sobre l’islamista Moncef Marzuki, l’actual president, amb només el 44’3 dels vots és un gran resultat per la prosperitat de la democràcia al món islàmic. Poc ressò ha tingut aqueix esdeveniment a la premsa autòctona,però sortosament no ha passat desapercebut a la israeliana com ho mostra aqueix article d’Avi Issacharoff a The Times of Israel de fa tres dies.

Post Scriptum, 5 de marc del 2015.

Les jihadistes tunisiens de Libye sur le pied de guerre“, aqueixa noticia apareguda avui a Jeune Afrique reflecteix la gravetat de l’amenaça que plana sobre el nou govern democràtic de Tunísia per part dels gihadistes autòctons. L’islamisme radical no ha participat a les eleccions parlamentaries ni accepta cap altre regim que la xaria, cal tenir en compte que el contingent de milicians tunisians lluitant amb el Califat Islàmic depassa els tres mil combatents i un nombre superior esta ensinistrant-se a Líbia per intentar prendre el poder al seu país d’origen:

“Sous les ordres d’Abou Iyadh, plusieurs milliers de     Tunisiens s’entraînent en Libye. Avec pous but de mener prochainement des actions dans leur pays natal. Le Ministre de l’Information et de la Culture dans le gouvernement     libyen légitime (dont le siège est à Tobrouk), Amor Gouiri a indiqué lors     d’une brève visite à Tunis, le 26 février, que plusieurs milliers de     Tunisiens continuent de s’entraîner dans des camps situés en Libye.

Précisément à Sabratha, Zaouia, Syrte, Zliten et Derna. Ils en ont reçu     l’ordre de leur compatriote Abou Iyadh. Recherché par la justice de son     pays et réfugié en Libye depuis 2012, le chef d’Ansar al-Charia envisage     en effet de puiser dans ce vivier pour lancer des attaques en Tunisie. Il     a donc demandé aux chefs de Fajr Libya, la coalition de milices qui     contrôle Tripoli, de ne plus envoyer d’aspirants jihadistes tunisiens en Syrie. Selon des sources proches du ministère de la Défense, à Tunis, Fajr     Libya disposerait de quelque deux cents chasseurs-bombardiers stationnés à     150 km de la frontière entre les deux pays.”

Post Scriptum, 11 de juliol del 2015.

Segons aqueixa informació publicada avui per The Times of Israel el nombre de gihadistes tunisians supera els cinc-mil cinc cents.

Post Scriptum, 13 de gener del 2016.

Segons aqueix anàlisi periodístic publicat avui al Courrier International, dissortadament, “Le parti islamiste Ennahda regagne du terrain” aprofitant les dissensions al si de la majoria parlamentària laica. Per la seva banda, Jeune Afrique valora així la situació actual de Tunísia: “Cinq ans après la révolution, la Tunisie se debat avec le jihadisme”.

Post Scriptum, 7 de març del 2016.

El sindicat UGTT, un dels quatre integrants de la nominació tunisiana que l’any passat va rebre el Premi Nobel de la Pau, s’ha oposat a la qualificació d’organització terrorista d’Hesbol·là per part dels països del golf d’Aràbia al·legant que és una organització que lluita contra l’enemic sionista.

Post Scriptum, 25 de maig del 2016.

Nadia Marzouki, politòloga i investigadora del CNRS de França, és entrevistada a L’Orient-Le Jour de Beirut sobre el el gir del principal partit islamista tunisià Ennahda tendent a separar la religió de la seva acció política. En gest que pot consolidar la democràcia a Tunísia i servir de referent a d’altres països musulmans:

À la veille de l’ouverture du dixième congrès du parti tunisien Ennahda qui se réclamait du référentiel islamique, son président Rached Ghannouchi annonce le 19 mai dans un entretien accordé au quotidien français Le Monde que l’appareil politique sera désormais séparé des activités religieuses de prédication. Par ce discours, le leader d’Ennahda officialise une évolution en marche depuis un long moment au sein de la principale force politique du pays. Cette démarche n’est pas sans rappeler la trajectoire des Frères musulmans en Turquie, les fondateurs du Parti de la justice et du développement turc l’AKP. Ces derniers sont sortis de l’islam politique en se démarquant des positions idéologiques de Necmettin Erbakan, leader du Fazilet (Parti de la vertu) pour former une alliance avec des partis de la droite nationaliste. La prise de position d’Ennahda apparaît à son tour comme l’aboutissement d’un processus de changement graduel qui s’est accéléré au cours de ces dernières années avec l’évolution des rapports de force internes et régionaux, notamment après la parenthèse de l’ascension fulgurante au pouvoir des Frères musulmans et leur chute brutale.

Cependant, la poursuite de cette stratégie de normalisation et la volonté d’Ennahda de s’inscrire dans les règles du jeu démocratique n’est pas sans risque. Si cette transformation peut offrir des gages aux partenaires internationaux dont le soutien financier est activement recherché par Ennahda « pour renforcer les collaborations économiques avec la Tunisie » (Rached Ghannouchi, 2015), en revanche elle pourrait accentuer la fracture avec une partie de sa base. Lorsque fin 2014, Ghannouchi avait été battu aux élections législatives par Nidaa Tounès, le parti de l’actuel président Béji Caïd Essebsi, Ennahda avait recherché le gain politique immédiat en choisissant de former une alliance gouvernementale avec son plus farouche adversaire, une décision fortement contestée par des sections de la base nahdaouie. Or, en cherchant à présent à transformer Ennahda en parti libéral de centre-droit, la tendance Ghannouchi pourrait se couper davantage de sa base populaire. Nadia Marzouki, politologue et chargée de recherche au CNRS, revient pour L’Orient-Le Jour sur l’ensemble de ces évolutions politiques.

Comment analysez-vous le contexte dans lequel intervient l’officialisation d’une évolution plutôt attendue ?

La décision, actée par ce Xe congrès d’Ennahda, d’abandonner la référence à l’islam politique n’est, en effet, pas si inédite qu’on le prétend. Elle doit se comprendre dans la continuité des nombreux débats qui ont eu lieu au sein du mouvement depuis 2011 – et même depuis les années 1990 – à propos de la charia, du takfir, de la démocratie. Cette décision entérine aussi le fait qu’Ennahda a en réalité délaissé depuis longtemps les activités religieuses de prédication au profit d’activités politiques. Depuis 2011, les activités religieuses ont été essentiellement accaparées par les salafis.

Surtout, on a tort de voir cette décision comme le reflet d’une mutation idéologique du parti, alors qu’elle reflète essentiellement la poursuite d’une stratégie pragmatique d’intégration dans le jeu politique tunisien. Le fait que l’invité d’honneur du congrès était le président de la République Béji Caïd Essebsi, dont toute la campagne avait pourtant été fondée sur un message violemment anti-islamiste, montre bien que ce à quoi Ennahda aspire avant tout aujourd’hui, c’est la normalisation et l’inclusion. À travers ce rebranding comme parti civil et démocrate, Ennahda consolide sa stratégie de collaboration pragmatique avec les forces de l’ancien régime et de séduction de l’opinion internationale. Ennahda veut se transformer en un parti conservateur d’establishment et devenir de plus en plus hégémonique sur la scène politique tunisienne. Par cette décision, ce que le leadership d’Ennahda abandonne, peut-être plus que la référence à l’islam politique, c’est la révolution de 2011.

Quelle est la nature des divisions nées de cette transition ?
Il y a eu de nombreux débats et des discussions houleuses pendant le congrès, mais également pendant tous les congrès régionaux qui ont eu lieu pendant les mois précédant le congrès national. Il faut bien comprendre que ces conflits n’opposent pas des théocrates et des démocrates. La grande majorité des membres d’Ennahda sont démocrates. La ligne de fracture oppose plutôt les anti-autoritaires ou les révolutionnaires d’un côté et les démocrates d’establishment de l’autre. Ceux qui tiennent à la référence à l’islam politique – les militants de base, les jeunes, certains leaders – ne sont pas des adeptes d’une islamisation de l’ordre politique et juridique, mais restent attachés au rôle que le mouvement a joué dans l’opposition à la dictature et au prix qu’il a payé pour cela (torture, persécution, emprisonnement).

Quelles pourraient être les implications de ce choix ?

Le crédit qu’Ennahda espère gagner en terme d’acceptabilité aux yeux de l’élite politique tunisienne et de l’opinion internationale, elle risque de le perdre auprès des classes populaires tunisiennes. Il est très probable que la décision de Rached Ghannouchi de séculariser le parti soit perçue comme une volonté d’effacer artificiellement la mémoire conjointe de l’islam politique et de l’oppression, et conduise à la désaffiliation progressive d’une partie de la base historique et de l’électorat d’Ennahda. La nouvelle orientation d’Ennahda est un calcul politique intelligent en ce qu’elle révèle une capacité de s’adapter aux attentes de l’élite nationale et internationale. En revanche, elle exprime une certaine cécité par rapport à la réalité anthropologique et sociale du pays. Car, n’en déplaise aux adeptes de l’idéologie du consensus à tout prix, une grande partie de la société tunisienne reste attachée aux objectifs de la révolution (justice sociale, dignité, travail) et risque de se sentir marginalisée, ou déconnectée de cette grande opération de normalisation.

Post Scriptum, 27 de juliol del 2016.

Tunísia històricament ha estat influïda per la política turca, ara després del cop d’estat que Erdogan està instrumentalitzant, L’Orient-Le Jour de Beirut publica un extens dossier coordinat per Jeannine Jalkh titulat “La Tunisie en quête d’un modus vivendi entre islam politique et démocratie“.

Post Scriptum, 1 d’agost del 2016.

L’analista francès Pierre Olivier Aribaud publica avui a The Times of Israel aqueix article titulat “Tunisie: le tournant de tous les dangers” a propòsit de la dimissió del cap de govern a Tunísia forçada per crear un nou govern d’unitat amb predomini dels islamistes.

Post Scriptum, 14 de gener del 2017.

El corresponsal de Le Figaro enviat a Tunísia per fer el seguiment del sisè aniversari de l’esclat de la primavera àrab resumeix la situació del país en aqueix titular, “L’anniversaire morose de la révolution tunisienne”.

Post Scriptum, 10 d’agost del 2017.

El periodista israelià Jacques Benillouche publicà el proppassat 7 d’aqueix mes una apunt al seu bloc on analitza la involució islamista a Tunísia i les creixents actituds antijueves, alhora que els seus dirigents són incapaços de redreçar l’economia del país, començant pel turisme, com assenyala la blocaire tunisiana Dorra Fazaâ.

Post Scriptum, 19 de desembre del 2017.

L’analista Safwan Masri fou entrevistat ahir a Le Monde sobre la transició democràtica tunisiana mostrant-se optimista cara la seva consolidació però advertint que les característiques específiques que la fan possible no es donen en altres estats musulmans: “La Tunisie n’est pas un modèle pour le monde arabe”.

Post Scriptum, 11 de gener del 2018.

Coincidint amb el setè aniversari del començament, precisament a Tunísia, de les anomenades “primaveres àrabs”, hi ha esclatat una nova revolta popular arran de la nefasta situació econòmica que la cronista del diari francès La Croix titula avui: “La Tunisie sur la mauvaise pente”.

Post Scriptum, 12 de gener del 2018.

Avui l’editorial de Le Monde està dedicat a la situació política tunisiana: “Tunisie: l’envers du décor d’une transition tant célébrée à l’etranger”. Per la seva part, la corresponsal a Tunísia de Jeune Afrique, Frida Dahmani hi publica aqueixa crònica de la revolta: “Travail, pain, liberté et dignité, récit d’une journée de colère à Tunis”.

Post Scriptum, 31 de gener del 2018.

Ahir, Beatrice Hibou i Hamza Meddeb van publicar al diari digital francès AOC Media un extens treball titulat “Tunisie: la démocratisation ou l’oubli organisé de la question sociale”.

Post Scriptum, 7 de novembre del 2018.

Avui, la periodista Nesrine Briki publica a Causeur aqueix punyent article: “Tunisie, la nation des 7 novembre“.

Post Scriptum, 20 de novembre del 2018.

Tunísia ha nomenat un jueu autòcton, René Trabelsi, ministre de turisme, un fet excepcional en un estat obertament anti-israelià com ho prova el fet que s’hagi impedit a una delegació d’erudits jueus provinents d’Israel participar en un encontre ecumènic de cristians, musulmans i jueus. I fins i tot s’ha barrat el pas a dos jueus francesos pel fet de liderar el moviment escolta jueu internacional, segons informà ahir The Times of Israel.

Post Scriptum, 25 de desembre del 2018.

Ahir, a Kasserine un periodista es va immolar amb foc per denunciar la precarietat de les condicions de vida en aqueixa regió de les més pobres del país i on va començar fa vuit anys la revolta que va acabar tombant el règim.

Post Scriptum, 7 de maig del 2019.

Nabil Karoui, un empresari del món audiovisual, denuncia avui a Le Figaro que “La Tunisie est en train de redevenir un État policier” de la mà dels islamistes al poder.

Post Scriptum, 7 d’octubre del 2019.

A les eleccions presidencials a Tunísia del passat 15 de setembre hi va haver baixa participació i el vot molt dispersat. Dels tres candidats arribats al “pòdium” n’hi ha dos d’orientació islamista. Abdelfatah Mourou (partit Ennahda, oficialista) ha obtingut un 13% dels vots. Kaïs Said (16%) és l’altre. Nabil Karoui ha estat el segon més votat malgrat estar empresonat essent el candidat de la modernització liberal front a l’islamisme, tal com el descriu avui L’Orient-le Jour de Beirut. Avui, François Martin publica avui una article resum a Causeur titulat “Nuages noirs sur la Tunisie”. A la segona volta de l’elecció presidencial celebrada ahir el resultat ha tornat a ser molt igualat entre els dos principals candidats, fet que porta a Frida Dahmani a escriure avui a Jeune Afrique: “Sept enseignements à retenir d’un scrutin inquiétant”.

Post Scriptum, 14 d’octubre del 2019.

El resultat final de l’elecció presidencial a Tunísia celebrada ahir ha donat com a guanyador a Kais Saied, el candidat conservador, un jurista de prestigi que ha arreplegat el suport del progressisme i l’islamisme, com analitza avui aqueix article de Kaouter Larbi a The Times of Israel.

Post Scriptum, 18 de gener del 2021.

Esclata una nova revolta social a Tunísia deu anys després del començament de les “priamveres àrabs”, segons Le Figaro: Violences en Tunisie dix ans après la révolution : que se passe-t-il ?

Post Scriptum, 30 de juliol del 2021.

Mezri Haddad va publicar abans d’ahir a Le Figaro aqueix article explicatiu Ce qui se passe en Tunisie n’est pas un coup d’État mais un sursaut républicain». I avui, Donia Kaouach presidenta del think tank Tunisiennes Fières i directora general de Leaders pour la Paix, publica a Le Figaro aqueix article on vincula la pèrdua de qualitat de l’ensenyament a la substitució per l’adoctrinament islàmic per explicar la fallida social i política tunissiana: «La Tunisie doit gagner la bataille de l’éducation».

Post Scriptum, 4 d’agost del 2021.

Ahir, Rafaâ Tabib publicava aqueixa anàlisi a la revista Conflits, “Tunisie: révolte contre le bastion islamiste“.

Post Scriptum, 6 de setembre del 2021.

Avui, a Le Figaro, “Tunisie: un blessé de la révolution de 2011 s’immole par le feu“, per denunciar la manca d’ajuts socials.

Post Scriptum, 29 de setembre del 2021.

Una esperança per la democràcia: “En Tunisie, Najla Bouden nommée première ministre. Chargée par le président, Kaïs Saïed, de former un nouveau gouvernement, l’universitaire sera la première femme à occuper ce poste en Tunisie.”

Post Scriptum, 26 de juliol del 2022.

Només un 27’54% de participació al referèndum constitucional d’ahir a Tunísia: «Pourquoi faut-il s’inquiéter du nouveau projet de Constitution ?»

Post Scriptum, 14 d’abril del 2023.

Avui, a Le Figaro: “Un footballeur professionnel tunisien est décédé après s’être immolé par le feu en début de semaine pour protester contre «l’Etat policier» à la suite de tracas avec la police, a indiqué vendredi son frère“.

Post Scriptum, 14 de maig del 2023.

Dov Zerah analitza aabans d’ahir a  Tribune Juive  la situació a Tunísia: “Encore un attentat contre les Juifs à Djerba”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!