Ahir al vespre vam sopar una colla d’amics al restaurant La Taula Rodona, al carrer de la Nau de Tarragona, al cor de la part alta de la ciutat, on s’hi pot menjar -a bon breu- tota mena de viandes i beure bons vins de la terra.
Ens hi vam aplegat una colla de companys que hem compartit militància índependentista en diverses èpoques, i en diverses organitzacions. Hi érem els germans Pereira, Albert i Manel, el Ton Alasà i altres amics que encara militen a Esquerra i a Reagrupament. Sense altra pretensió que la de compartir bons àpats i conversa franca, vam debatre plegats el moment polític del país i les possibles respostes, partint de la convicció compartida que l’hora és excepcional i el conflicte Catalunya-Espanya entra en una fase decisiva. L’Albert va explicar (ja que va ser-hi present a la presentació pública) la proposta de conferència sobiranista llençada per Heribert Barrera, Moisès Broggi i altres venerables patriotes en un últim intent que hi hagi una candidatura independentista transversal a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
Personalment, vaig dir, trobo que cal afavorir tota mena de propostes unitàries superadores de l’actual situació de fragmentació i sectarisme que impedeix una resposta política independentista amb possibilitats d’èxits a curt termini. Les reiterades -i diverses- enquestes pre-electorals coincideixen a anunciar una victòria contundent de CIU (que recollirà bona part del vot independentista atesa la davallada d’Esquerra) i un incert resultat per a la potencial candidatura de Joan Laporta. Sóc dels que veig difícil (tot i considerar-la necessària) l’articulació de la candidatura transversal que propugnen Barrera i els veterans patriotes que posen tota la seva autoritat moral en pro de l’èxit d’aquesta inciativa.
Bàsicament, les dificultats son dues: la primera, és la qüestió del poc temps disponible, i la segona, per què l’únic mètode possible per superar els antogonismes i protagonismes és la celebració de primàries entre els electors potencials d’una alternativa d’aquesta mena per escollir els candidats. Pasqual Maragall va proposar -amb poc èxit- extrapolar a Catalunya l’experiència innovadora del Partito Democratico italià, que escollia els seus caps de llista per sugragi universal entre les persones associades a les entitats que donaven suport a aquesta candidatura. De regeneració democràtica no en volen sentir ni parlar, no solament Joan Carretero i els seus gregaris de l’actual Reagrupament, sinó tampoc altres aspirants a encapçalar el projecte independentista. Sense l’acceptació d’aquest procediment no hi ha -crec- possibilitats de candidatura independentista transversal unitària i creïble.
Tant de bo m’equivoqui (i no seria estrany ateses les meves errades d’apreciació ja conegudes), per això crec que la concreció d’un projecte independentista sòlid i amb vócació estratègica s’haurà de concretar a les properes municipals -previstes per l’any vinent-, si hom sap convertir les plataformes locals que han organitzat les consultes sobre la independència en candidatures d’aquest caire, i sobretot, les eleccions espanyoles del 2012, una oportunitat per donar una resposta a l’ordre estatal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
m’aburriexo !!!
Es curiós que tu parlis de fragmentació i sectarisme, dues coses que no has deixat de fer per tal d’aconseguir protagonisme. Patriota de merda es lo que ets tu.
Hola Jaume, jo crec que si, que la unitat es possible si tots posem les nostres pretensions personals al calaix i donem suport a un projecte unitari on el menys important sigui la llista de candidats, qui la formarà, com s’escollirà, o si uns estatuts diuen això o no. No podem perdre el temps amb bestieses com tu mateix dius el temps no en queda gaire i hem de posar el projecte al Parlament amb la màxima força possible, un cop aconseguit ja tindrem temps cadascú de posicionar-se on més li convingui. Prou de mesquineses i anem per feina o seguim com sempre com reflexava aquella bona pelicula dels Monty Pyton “La vida de Bryan”, un grapat de grups diversos de jueus a la resistencia i els romans fent-se un fart de riure.
Salutacions cordials.
Albert Cortés.