Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

19 de gener de 2008
1 comentari

Sobre Sarkozy i el republicanisme

A més de ser notícia per la seva relació de parella amb Carla Bruni, Nicolas Sarkozy ha començat el seu mandat com a President de la República francesa donant nova embranzida a les velles polítiques d’estat del règim que encapçala.

Una de les seves iniciatives que més ressò han tingut són les reiterades declaracions realçant el fet religiós en general i el paper del catolicisme en la creació de França. El republicanisme francès es més un dogma que encobreix l’estatisme autoritari que una ideològia democràtica capaç de renovar la vida pública francesa. L’heretatge revolucionari del republicanisme es redueix fonamentalment a la laïcitat que s’aplica estrictament separant l’escola i l’administració de l’influència religiosa. Sarkozy ha volgut refer ponts amb les principals religions presents a l’hexàgon, la catòlica i la musulmana. No pensa revisar la llei de 1905 que garanteix la laïcitat a l’ensenyament sinó que, davant el buit que deixa el pensament socialista i comunista en la política francesa, aposta pel pacte amb els moviments socio-religiosos emergents.

A més, aquesta complicitat amb l’islam i el papat té una traducció de primer ordre en la política internacional francesa. Ens els darrers mesos França ha signat acords de subministrament d’armament amb Algèria, Líbia, Aràbia Saudí i aquesta setmana ha concretat l’establiment d’una base militar a Abu Dhabi (la primera que obre a l’estranger en un país que no sigui una antiga colònia des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial). La venda de tecnològia nuclear per a usos civils acompanya sovint aquests acords. França vol reprendre el seu rol d’aliat dels països àrabs en detriment d’Occident i d’interlocutor preferent de l’Esglèsia Catòlica davant els estats governats per protestants (Alemanya i el Regne Unit) i aliats d’Israel (com els USA).  

  1. Interpreto en el teu escrit de 19 de gener, que Sarkozy es persona coneguda tant o més per la seva relació amb la Bruni, com per les declaracions del paper del catolicisme en la creació de França.  Es a dir, parlem d’un autèntic frivol-triunfador de la política.  En la meva opinió, els mitjans de comunicació són responsables d’aquesta situació de preeminència de la frivolitat sobre el rigor en un molt elevat grau.  I m’agradaria estendrem sobre aquest fet, greu en el meu parer, fent un paral·lelisme amb un article publicat per la defensora del lector de La Vanguardia, Sra. Soler, titulat “L’amor en temps de Sarkozy”, on criticava la frivolitat i el poc rigor dels mitjans de comunicació.  I jo pregunto si no és frivolitzar, el contingut dels "articles" d’alguns col·laboradors de La Vanguardia, que sempre havia destacat per la capacitat intel·lectual dels seus escriptors i que ara sembla haver entrat en un mon rosa-fashion que domina a la línia del rigor. Creieu que Marius Carol, Joana Bonet, Mari Angels Alcazar o Martina Klein haurien estat contractats abans pel diari? Perquè es castiga i s’ataca a la higiene mental dels lectors de la Vanguardia durant 30 dies del proppassat mes d’agost, dia rere dia, amb escrits sobre la vida privada de la senyora Bonet? Penseu que l’importa a algú la vida privada d’aquesta senyora a Zahara de los Atunes i les seves converses amb la massatgista?  Es increïble, però aquesta senyora segueix ajuntant lletres al diari. En la meva opinió, no tothom  està capacitat por poder escriure a la Vanguardia, i per tant, la direcció hauria de ser  més  curosa a l’hora d’escollir col·laboradors, a no ser que “l’enxufisme” per determinats contactes que tots ens imaginem,  sigui ara la moneda  de canvi. La Vanguardia, pel que ha estat, es,  i representa a Catalunya,no pot baixar tant el seu nivell. Escrivia molt be la Sra. Soler en el seu article: "Creía que la prensa rosa no era el género de este diario". I jo em pregunto, no és premsa rosa el que fan en aquest diari J.Bonet, M.Alcazar o M.Klein?. També escrivia: "Es un ejemplo de la frivolización que nos está invadiendo".  I jo li pregunto,  que es el que fan Marius Carol i Joana Bonet sinó frivolitzar?. En això, son veritables artistes. Es una llástima que La Vanguardia, amb el prestigi adquirit durant tants anys, i que compta actualment amb signatures de tant crèdit i reputació político- intel·lectual com B. Porcel, F.M.Alvaro, E.Juliana, J.Juan, Q.Monzó, LL. Foix, M.Roca i  M.Serra entre d,altres, tingui una rèmora de col·laboradors com a contrapès a la línia de seriositat, rigor i objectivitat. Sorprèn que el Conde de Godó admeti que el seu diari hagi entrat en una línia que a mig termini farà que perdi el leiv motiv pel que molts han estat fidels a La Vanguardia:  la mesura, la exigència, la discreció, la sensatesa i  la capacitat i  preparació intel·lectual dels seus professionals i dels seus col·laboradors. A no ser que, tal com diu Henry Fielding "Un periódico consta siempre del mismo número de palabras, haya notícias o no las haya". Llàstima  que això sigui el que realment importi a la direcció del diari o al menys així ho sembla, des de fa un temps.  Malauradament, cada vegada som més  els que així opinem.  Prou ja a la frivolització.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!