Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

25 d'octubre de 2007
6 comentaris

Sobre la llei del Memorial Democràtic

El 29 de juny del 2006, vaig comparèixer en tant que director de la revista Idees, davant la comissió parlamentaria encarregada de preparar el projecte de llei del Memorial Democràtic que, finalment, el Parlament de Catalunya va aprovar ahir. Aquesta fou, revisada i sintetitzada, la meva intervenció:

“El Centre d’Estudis de Temes Contemporanis del qual he estat director durant un breu període de temps (2004-2005), publica la revista Idees des de fa més de deu anys, n’han aparegut ja vint-i-set números, en principi, amb una periodicitat trimestral. Aprofito, doncs,  l’ocasió per anunciar que un dels propers números, que ja està en fase avançada de preparació, estarà  justament dedicat a reflexionar sobre les polítiques de recuperació de memoria col·lectiva. Avui em limitaré a fer algunes consideracions generals sobre el contingut del projecte de llei de creació del Memorial Democràtic.

Sóc jurista de formació i no em puc estalviar de fer una reflexió sobre una qüestió de forma, referida  bàsicament ala Junta de Govern que en el projecte  es configura com un òrgan de coordinació interdepartamental. La majoria dels membres que han de dirigir aquesta nova persona jurídica pública que es crearà per gestionar l’ens denominat Memorial Democràtic, formen part de l’estructura de l’Administració dela Generalitat.

 Crec que aquests mateixos objectius de coordinació interdepartamental es poden aconseguir, sense necessitat de crear una persona jurídica pública. Si es dóna el pas de crear-la i de fer-ho per llei, hauria de tenir un plus que anés més enllà d’una simple coordinació administrativa que es pot aconseguir a través d’altres tècniques administratives internes.

Quin és aquest plus que justificaria crear una persona jurídica i fer-ho per llei?  Crec que les  tasques de memòria històrica tenen tres agents. Un és, evidentment el govern que ha d’aplicar-les, que ha de fer les polítiques públiques amb relació a l’objecte a difondre. Però  a més ha d’incorporar l’element subjectiu, és a dir, els representants, les entitats, continuadores dels col·lectius que han estat protagonistes del període històric que s’analitza. Això vol dir, per exemple, que s’ha de comptar amb les associacions d’ex-presos, els partits i sindicats de l’època, des d’Unió Democràtica a la CNT,  i les diverses entitats i centres de recerca o fundacions que intenten conservar la seva pròpia memòria històrica. I un tercer element que hauria d’integrar un centre d’aquestes característiques és la universitat; no tant com a tal institució, sinó a través dels centres de recerca o programes d’investigació vinculats a l’objecte que es pretén estudiar.

En relació al fons de la qüestió, a  Catalunya tenim historiadors que han fet la llista dels represaliats del franquisme, dels morts i desapareguts del període 1936 al 1939, però  estan poc desenvolupats els treballs, com els que duu a terme el professor La Capra i altres investigadors que treballen el  trauma col·lectiu i la perpetuació dels seus efectes sobre la mentalitat col·lectiva des d’uan perspectiva innovadora.

Sempre que puc m’agrada citar Rovira i Virgili quan deia que els pobles tenen ànima i en les ànimes dels pobles queden marcats esdeveniments com són guerres, exilis, llargs períodes de dominació política. Tot això canvia el comportament dels pobles, la seva  mentalitat col·lectiva, el seu sistema de valors i d’autopercepció de la comunitat. Des d’aquest punt de vista, si el poble català tenia una evolució política amb una perspectiva de construcció nacional a començament de segle xx, quin és el fet fonamental que el distorsiona provocant un trauma col·lectiu del qual encara avui en dia hi ha elements que el perpetuen que són fàcilment perceptibles?  Doncs, és el franquisme, és a dir, un cop d’estat, una guerra, una perpetuació d’una dictadura, un sistema de dominació política al llarg de quaranta anys, que altera tot allò que he esmentat abans: l’autopercepció, la consciència nacional, els valors socials dels catalans són substituïts per una autarquia moral i intel·lectual que té efectes amnèsics, d’aculturació de la població, que arriben fins avui en dia.

Una tercera consideració cal fer-la en relació a quin ha de ser el subjecte d’estudi. El Memorial Democràtic s’ha de centrar en el cas del poble català. Tenint en compte, evidentment, el context estatal del règim de la Segona República que complementa el sentit de molts dels esdeveniments succeïts a Catalunya, cal bastir un projecte nacionalment autocentrat. Els efectes del franquisme a Catalunya són diferents de la resta de l’Estat. Sóc dels que crec que el franquisme té un objectiu fonamental, que és la liquidació del projecte de poder polític català més rellevant des de 1714.

La Generalitat republicana representa un procés de recuperació d’institucions que es vol liquidar i es vol liquidar també la identitat cultural catalana: la llengua, el folklore, les formes de vida. Allò que caracteritza el franquisme és la imposició per la violència d’una concepció integrista de l’Estat- nació espanyol a través d’un sistema dictatorial. Crec que aquest  nucli essencial del franquisme és el que s’ha de deslegitimar, perquè aquesta concepció segons la qual és legítim, en funció d’un objectiu polític, carregar-se un sistema democràtic, és una idea que ha continuat, i de fet, avui en dia hi hagi un  corrent revisionista que busca la justificació del franquisme.

A més de mitjans de comunicació que acullen opinadors que legitimen el franquisme, hi ha una subliminal banalització del nazisme quan s’afirma que a Catalunya avui en dia  es viu una situació de persecució dels castellanoparlants similar a la viscuda a l’època nazi pels jueus. Aquestes afirmacions són impensables en una societat com l’alemanya, la qual ha consolidat uns mecanismes socials que impedeixen la trivialització d’actituds d’aquesta mena, i en canvi, lamentablement, des de dins i des de fora de Catalunya, setanta anys després de l’inici dela Guerra Civil encara hi ha qui justifica impunement el franquisme.

En quart lloc cal tenir en compte que la violència desencadenada pel franquisme provoca altres violències, altres persecucions, que han de ser compreses dins de tal període: hi ha una persecució religiosa a l’Església catòlica, però també s’ha de considerar la de tipus estalinista exercida contra altres forces polítiques.

En resum, al meu criteri, el projecte de  Memorial Democràtic hauria de centrar-se en quatre objectius. El primer és la deslegitimació del franquisme com a ideologia. El segon, la recuperació de la memòria de les víctimes. Actualment hi ha tècniques molt avançades,  Yad Vashem, a Jerusalem, és un museu i un centre de divulgació de l’holocaust del poble jueu dels més moderns del món del qual es poden incorporar tècniques i experiències. El tercer objectiu seria l’estudi de manera interdisciplinària dels efectes del règim sobre el poble català, incorporant, per exemple, l’etnopsiquiatria, la ciència que estudia els canvis en el comportament de les persones i dels col·lectius arran d’un trauma i els efectes posttraumàtics. I l’últim punt, en quart lloc, la defensa dels valors democràtics, siguin republicans,  en el sentit de referits al període republicà, o actuals.

Pel que fa al període temporal en el qual s’ha de centrar el Memorial Democràtic hauria de ser el període 1936-1975. El Projecte de llei parla dels anys compresos entre 1931 fins al 1980, jo en discrepo. Crec que el període temporal hauria de ser el que va des de l’inici de la guerra, i tots els subconflictes que es generen a partir de la mateixa, fins a la mort de Franco.

  1. Benvolgut Jaume,
    No havia tingut present que dirigeixes Idees, on fa poc vaig col·laborar amb un llarg article sobre "Imaginaris contraposats. La doble memòria del franquisme i la Transició" pertanyents al volum 28 i 29, que a més, vaig presentar a "La Llibreria" de Girona. Felicitats per la revista. No exagero en absolut a dir que és una de les tres o quatre revistes publicades en català que col·loca en un nivell molt elevat el pensament català.
    Jo també vaig participar a les compareixences parlamentàries, i també penjaré, quan pugui la meva intervenció, no massa lluny que la teva.
    Una abraçada,

    Xavier

  2. Me la vaig tornar a llegir  ahir, el projecte. No té ànima ni sentiment , es estúpida,està mal escrita, mal redactada, no es pot llegir. Tan sols parla d’organimes  i càrrecs que seran professionals .

    Quan fa temps vaig llegir que Ciu no hi estava d’acord  vaig pensar que en debat l’arreglarien, però no.

    Les teves reflexions i propostes  m’agraden  i el projecte no s’hi pot comparar.

    Quan va començar aquesta febregada a uns amics d’una  associació d’exmilitants que volien enfocar cao a la RMH del partit els vaig dir que no havia de ser " fer apologia " sinó veritat i crítica, i que els  dels anys 60-70 no som memòria històrica.

    al blog JORDI CARRERA for NuCCs   a mesvilaweb  hi dic:

    " La beatificació dels 450 màrtirs de l’Església  caldrà entendrela com un acte de Recuperació de la mmèria Històrica i com una aportació al memorial Democràtic".

  3. Sembla que planteges la institucionalització excessiva d’un fet, la recuperació de la memòria històrica, vinculada fortament a les persones i els ideals. Potser, aquest excés, allunya, com dius, de les organitzacions i persones protagonistes i de la necessària tasca de recerca universitària.

    Hi ha molt camí per recòrrer…

Respon a Jose Mart Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!