El concepte polític de dignitat nacional aplicat a la catalanitat el va reintroduir al debat públic l’article signat per Joan Carretero, d’abril d’enguany, titulat significativament “Patriotisme i dignitat”, precisament les dues divises que consten en els carnets d’associat que llueixen els membres de Reagrupament Independentista.
Dit això, la dignitat nacional, no és patrimoni de l’autor d’aquell article, ni comporta que a partir d’ara reparteixi certificats de bon patriota. La dignitat és un valor col·lectiu que comparteixen els defensors de causes nobles i la de la llibertat de Catalunya n’és la primera, o millor dit, hauria de ser la primera pels catalans. Sovint em ve a la memòria una frase de Lluís Companys, que citada a raig, diu més o menys així:” Al món hi ha moltes causes dignes de ser defensades, però Catalunya sols en té a nosaltres”. La dignitat nacional, i més en un poble com el nostre sotmès a un règim de dominació política, no pot ser emprat -sense evidenciar un propòsit pervers- per aquells que justifiquen, s’aprofiten o són còmplices d’aquest situació injusta. I en aquesta posició se situen els redactors de l’editorial subscrit conjuntament per la premsa d’ordre (espanyol, per suposat) publicada al nostre país. I, amb ells, els partits i entitats que s’hi han adherit.
Sobta veure com s’afegeixen a aquesta reacció contra-independentista partits com Esquerra i CIU, quan és evident que l’objectiu dels “dignes” editorialistes és neutralitzar les consultes sobre la independència de Catalunya del proper dia 13, resituar l’Estatut en el centre del debat i recolzar el PSC (que engega un campanya de rellançament mediàtic) com a principal garant d’aquest nou front català d’ordre. Fins i tot el mateix Rodríguez Zapatero ha fet seu l’editorial conjunt interpretant-lo com allò que realment és, una renovada adhesió a Espanya.
La xarxa de complicitats forjada pel PSC(PSC-PSOE) des de les institucions que controla des de fa més de trenta anys (i des del mateix aparell d’Estat) s’ha mobilitzat seguint l’estela dels dignataris defensors de l’autonomia, “las casas regionales” en lloc destacat i amb un discurs amenaçador. La “convivència“, és a dir, l’acceptació social de la subordinació de la catalanitat a l’ordre espanyol està en perill si democràticament i pacíficament, el poble català vol exercir el dret d’autodeterminació. No n’hi ha prou amb la “brunete mediatica”, la pressió de la premsa d’ordre autòctona, sinó que també cal mobilitzar la Falange i l’espanyolisme local amenaçant amb trencar “la convivència”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
totalment d’acord, aquella editorial és tan sols un enganya-rucs, i els autonomistes tots han corregut a donar-hi suport.
La única dignitat? La independència.
Això de les “casas regionales” fa un tuf a sociata que no s’aguanta per enlloc. I esquerra donant-lis subvencions amb diners nostres.
La qualitat de digne és quelcom confús i contradictori. Cal dir les coses pel seu nom. L’única dignitat que es mereixen els Països Catalans és l’exercici del det d’autodeterminació. Evidentment, dret aquest nostre i no pas hem de reclamar el seu reconeixement. Ens costa reconèixer-ho, però de Fraga ençà saben perfectament què vol dir. El 13-D cal exercir aquest dret— i cada dia
sense aturar-nos-hi! Visca la terra